Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de febrer del 2008)

En contínua “precampanya” electoral los noticiaris de la setmana passada se van omplir de notícies lingüístiques. Com que sóc professora d’un idioma i de la seua literatura sempre tinc l’antena encarada a les ones de la matèria. Unes venien de l’Esperanza Aguirre, que anunciava a Lleida la creació del Col•legi Josep Tarradellas, un centre públic on s’impartirà l’ensenyament en català com a llengua vehicular per a la important colònia de catalans en edat escolar que habiten a Madrid. Aguirre, molt somrient, va gosar pronunciar unes parauletes en la llengua lleidatana en el moment de l’excepcional anunci, i el va justificar apel•lant l’article 26.3 de la Declaració dels Drets Humans i la recomanació de la Unesco de què l’ensenyament primari s’ha de fer “en la llengua materna de l’alumne”. Lo mateix dia de les declaracions de la presidenta madrilenya, la candidata al Congrés del PSC per Barcelona, Carme Chacón, afirmava que el sistema d’immersió lingüística de Catalunya tenia “el suport absolut” dels “socialistes de tota Espanya”.
Entre l’una i l’altra vaig trobar a faltar el “tercer hombre”, el nostre Marcel•lí Iglesias, per aidar-me a entendre este galliner mediàtic sobre el català, amb l’Aragó i la seua Franja al mig, eterna convidada de pedra de la política lingüística per escriure. L’Esperanza del PP obriria una escola catalana en nom de la Unesco i la Chaconeta –com li diuen per Catalunya— elogiava la immersió en nom dels seus companys de partit! El cap se me va omplir de preguntes: Serien capaces estes dos senyores de fer les mateixes propostes o declaracions a l’Aragó trilingüe? La nostra consellera de Cultura Eva Almunia havia comentat amb la Chacón a la Comissió Executiva Federal del PSOE, on les dos manen, los beneficis de la immersió a la Franja o al Pirineu aragonès? Apareixeria un dia de la campanya Marcel•lí anunciant la creació de un o deu col•legis (Guillem Nicolau o Jesús Moncada, per posar dos noms) a la seua/nostra terra? Caldrà tindre encara Esperança en la Llei de Llengües que Marcel•lí promet però que mai arriba?

María Dolores Gimeno

Enguany la comarca del Matarranya ha obtingut diverses nominacions en els Premis a la Música Aragonesa que es van atorgar el passat 21 de gener a Saragossa, encara que, finalment, no ha guanyat en cap de les categories on estava representada. No obstant això, haver estat finalista ja és un reconeixement a l’excel·lent treball realitzat. Les nominacions han estat per a ‘Sons del Matarranya’ com a projecte que més recolzament ha donat a la música aragonesa, treball coordinat per Marc Martí amb el suport de l’Associació Cultural del Matarranya i La Barraca que van organitzar un important cicle de concerts i van enregistrar un doble CD recopilatori amb músiques que representen tota la diversitat interpretativa de les nostres terres. En un altre apartat els premis, en la categoria de millor cançó en llengua minoritària d’Aragó, de quatre nominades tres estaven interpretades en català i una en aragonès. Dos incloses en ‘Sons del Matarranya’, el tema ‘Estic perdut’ del grup saragossà Inestables i ‘La darrera bala’ dels també saragossans Gen i l’altra cançó ‘Buscant la inspiració’ del grup matarranyenc Temps al temps del seu primer treball titulat ‘Ratets’, enregistrat després d’haver estat un dels grups participants en ‘Sons del Matarranya’, que també ha comptat amb el suport de l’Associació Cultural del Matarranya. L’any passat, en aquests premis, ja va ser guardonat el grup matarranyenc Los Draps amb el tema ‘Cultura popular’ en la categoria de millor cançó en llengua minoritària d’Aragó, precisament aquests jóvens pena-rogencs estan gravant el seu segon CD, un any just després del seu primer exitós treball musical ‘No mos fareu callar!’. En aquest últim cas –tres de les cançons nominades en català i només una en aragonès- potser el premi no hagi estat concedit per no repetir per segon any consecutiu guardonar una altra cançó en català. Enguany tocava l’aragonès. Quina mala sort!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte setze de febrer del 2008)

Ja fa dies i dies, que únicament cal encendre la televisió, la radio o llegir la primera pàgina de qualsevol diari per a donar-se conte que estem en campanya electoral. Uns ahir ens prometien un cert número de coses, avui els altres els superen en una oferta millor, i els primers demà els tornaran a passar pel damunt en un oferiment encara superior al ja fet. I, així estaran fins al dia 9 de març, sort que falta un mes, sinó encara ens dirie algú que si el votem construirà vivendes de protecció oficial a la lluna.
Curiosament, els ciutadans segueixen en més o menys interès aquest procés, és més creuen que si guanyen uns o els altres les coses canviaran en el sentit en que cadascú creu millors. Potser hi ha diferencies entre els dos grans partits que tenen opcions d’accedir al govern de l’Estat, encara que aquestes, al meu parer, es redueixen a simples concepcions morals o territorials (que no és poc). Lo més curiós del cas, és que avui en dia més del 70 per cent de les lleis venen semipromulgades des de una cosa que es diu el parlament europeu. Per un altra banda, a nivell econòmic el govern d’un estat, i més del nostre, té menys poder, o dit d’un altra manera, pot canviar menys les coses, que qualsevol empresa multinacional com Nestle.
Aclarit això, jo us pregunto, si realment és el govern de l’Estat el que pot o no pot millorar-nos la vida? Evidentment, no. És veritat que pot promulgar en l’àmbit dels drets civils, o en la manera d’organització territorial, però quant parlem d’economia, de dinerets, el govern no te ni molt menys el poder que la majoria de la gent pressuposa. A més, si a tot això li afegim la pressió social de l’església, de l’exèrcit, i de certs sectors socials, podem arribar a preguntar-mos, qui es el que governa? Jo ho tinc clar, a dalt sempre estan los mateixos, encara que no el mateix, i únicament és aquest petit matis el que farà que el dia nou vagi a votar.

Marc Martí

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de febrer del 2008)

Enguany, el dia 2 de febrer, farà vuit-cents anys del naixement a Montpeller de qui més tard en seria senyor i rei de l’Aragó amb el nom de Jaume I, dit el Conqueridor. Atès el simbolisme del personatge hauria de ser un any de grans celebracions, sobretot al País Valencià i a les Balears, i en rigor també a Múrcia, territoris on la història “comença” amb ell, i no haurien de ser poques les que se facen a l’Aragó i a Catalunya, que amb les conquestes reials van passar a ser “grans nacions”. I igualment a Montpeller, no solament per haver-hi nascut i venir de família dels senyors d’aquella vila, sinó perquè gràcies a ell aquesta ciutat, on es va fundar la primera universitat de la Corona Aragonesa —recordeu—, es va poder sostreure cent-cinquanta anys més al poder francès. I això que en Jaume, encara que a contracor, va ser més aviat inclinat a renúncies enfront de les pretensions franceses -la prova n’es el tractat de Corbeil pel qual cedia a França gran part de les terres transpirenenques que havia heretat. Però no va cedir en el cas de Montpeller i tenia a gala anomenar-se’n senyor. Tots, doncs, valencians, aragonesos, catalans, occitans … tenim prou motius per a festejar-ne amb esplendidesa el seu naixement ara fa vuit-cents anys. Tanmateix molt em temo que no serà així i que les administracions passaran de puntetes sobre aquesta efemèride, especialment la valenciana que és mestra en això de segons quins oblits. Els uns perquè amb la figura de l’alt rei en Jaume no es pot vendre l’espanyolisme —llegiu castellanisme— imperant, els altres per allò de “no ens hi emboliquem”, pot passar que tot quede en algun acte acadèmic i pareu de comptar. Si en Jaume fos Ruy Díaz de Vivar, dit el Cid, que va senyorejar València durant cinc anys, la cosa fóra diferent. Però no és així i caldrà que els ciutadans dels territoris de la Corona Aragonesa més conscients de ser qui són posen fil a l’agulla per a celebrar, dignament si més no, una efemèride que de tan prop ens toca.

Artur Quintana i Font

Defensar el català a l’Aragó no és anar a favor o en contra de cap partit polític. La llengua pròpia de la Franja és patrimoni de tots i, per tant, no pot ser objecte de disputa partidista. Conec aragonesos de tots els colors polítics que són parlants de català i no se n’amaguen. És cert que alguns l’anomenen amb algun altre nom, però ho fan per desconeixement o per inèrcia. L’idioma és part de la nostra manera de ser, com tenir els ulls marrons o dur els cognoms de la família. Que els pares vulguen que els seus fills sàpiguen escriure en la llengua pròpia no és de dretes ni d’esquerres: és natural. És injust negar-los, als fills, l’opció de ser competents en la llengua de casa. Hi ha qui argumenta que “això nostre no s’escriu, no cal ensenyar-ho a l’escola”. Avui dia aquest raonament és clarament obsolet: l’analfabetisme ja és història i tenim accés a gran quantitat d’informació. No es pot pretendre que una llengua sobrevisqui amb dignitat si la deixem exclusivament en l’àmbit domèstic. A més, està demostrat que ser competent en el propi idioma millora el rendiment escolar i facilita el coneixement d’altres llengües. Tot plegat em porta a pensar que els que estan en contra de l’ensenyament del català a l’Aragó no són de dreta ni d’esquerra, sinó defensors de la ignorància i enemics del nostre patrimoni. Amb quin objectiu? Ens ho hauran d’explicar.
Per acabar, un exemple. Una noia marroquina va mostrar-se estranyada de que a l’escola d’idiomes d’Alcanyís es pogués aprendre llengües estrangeres i en canvi no el català, que el parla molta gent de la zona i és oficial a les comunitats veïnes. A voltes cal que vinguen de fora per fer-mos veure les pròpies contradiccions.

Fa uns dies no tenia encara decidit de quin tema tractaria a la meua columna del “Viles i gents”. I solament tenia clar que, fore quina fore la temàtica elegida, intentaria aportar una mica d’alegria als meus pacients lectors. Motius per al bon humor no me’n faltaven, ni me’n falten, però, quan m’haig posat a escriure, els noticiaris s’han encaparrat en aigualir-me les alegries al recordar-me que la presó de Guantànamo acabe de complir cinc anys com a centre de reclusió de “suposats terroristes”.
Durant estos anys no m’haig pogut estar d’escriure diverses vegades sobre la barbàrie humanitària i sobre l’enorme injustícia que s’està cometent amb les persones empresonades, ja que cap d’elles ha segut mai acusada de cap delicte i, ni molt menys jutjada. Jurídicament no hi ha per on agarrar-ho, i, quan hi penso, la indignació m’encén la sang. I encara més tenint en compte que qui comet tal aberració contra els drets humans és l’actual administració dels EEUU, la de Mr. Bush, un energumen que pretén donar lliçons de democràcia al món sancer.
Bush s’ha hagut d’enfrontar a les crítiques que ha rebut tant de dins com de fora dels EEUU per estes detencions il·legals indefinides i per les acusacions de maltractaments als presoners. I fins i tot la pròpia ONU ha denunciat diverses vegades que a Guantànamo s’apliquen tècniques de tortura. Però ell va a la seua.
Per tot això i molt més —i amb la sang calenta però el cap fred— torno a repetir —i no em cansaré de fer-ho— que cal exigir als EEUU que pòson fi a la “farsa de justícia” que s’està vivint amb l’anuència còmplice i vergonyant de les “democràcies occidentals” que ballen lo joc al seu president. El gènere humà té moltes coses de les que avergonyir-se, i el que està passant a Guantànamo n’és una més, i també molt greu.

Sí, és un joc de paraules bastant fàcil, i no massa bo. Però des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que seguix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar les minories lingüístiques. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la diversitat lingüística. Ja s’alçave en este honor a nivell de tot l’Estat des de fa un temps. Perquè el gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries, l’asturià a Astúries, lo basc a Euskadi i Navarra, lo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears i l’occità a la Vall d’Aran. Però el català i l’aragonès ni són oficials ni tenen Llei de llengües a Aragó.
Esta setmana ham descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzador de les que mos envolten, la República Francesa, mitjançant lo Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català. La democràcia que en nom de la República escrivie a les parets de les escoles nordcatalanes “Parleu francès. Sigueu nets.”
A efecte reals, per a un matarranyenc de a peu signifique que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya del Nord. M’haig posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tindre Llei de llengües. I en definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català. Tots excepte un. La Franja. Només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística. Aragó, primera posició en lo ranking del temorics i homogeneïtzadors. Un trist honor per al Partit Socialista a Aragó.

Apunt original a Xarxes socials i llengües

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dos de febrer del 2008)

… LOGSE, LODE, LOE…
Amb tants i tan vertiginosos canvis en els sistemes educatius, sense comptar les innumerables reformes i contrareformes patrocinades pels distints responsables educatius, de l’un i l’altre partit, inclús en distints mandats del mateix; molts pares d’aquest país confessen que no saben què estudia el seu fill exactament; és més, hi ha alumnes que, al llarg de la seva educació, ni tan sols tenen prou temps per a adaptar-se als nous sistemes d’avaluació; i alguns professors se senten defallir, quan no es rebel•len silenciosament, enfront de canvis i més canvis que els afecten de ple però per als que no han comptat amb ells abans de legislar-los.
Per descomptat que el canvi perseguix sempre la intenció d’aconseguir una millora, encara que aquesta mai estigui garantida tot i que siguin indubtables els desitjos positius i la bona voluntat dels que el promouen. El problema és que, davant de l’opinió pública, (llija’s pares, alumnes i professors) aquests canvis continus, sempre coincidents amb la pujada al poder d’un o altre partit polític, donen la sensació d’enfrontament demolidor amb l’anterior governant, de provisionalitat, de falta de consistència i d’absència d’efectivitat real.
Les assignatures de posa i lleva, la distinta valoració d’unes àrees per damunt d’altres segons el moment; les optatives i opcionals que vénen i se’n van, les llengües que avui es menyspreen i les que demà es reforçaran, els conceptes esvaïts en el temps; les noves expressions educatives, sempre noves, miraculoses i grandiloqüents… Res, res de tot això pot ocultar la sensació de provisionalitat, una provisionalitat que no acabarà fins al moment en què, d’una vegada per sempre, es realitzi un pacte educatiu entre les diverses forces polítiques del país i es consensuï un sistema educatiu estable; més enllà de les ideologies i de la formació de futurs votants; i basat, d’una vegada per sempre, en la participació dels pedagogs i els educadors d’aquest país.
Silvestre Hernàndez i Carnè