Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de gener del 2007)

En estos darrers mesos, per motius personals, he visitat molts municipis de diverses comarques de la nostra província. Cases tancades, escoles buides, carrers solitaris, en definitiva silenci. Silenci que únicament trenquen els quatre iaios que passegen les seves experiències casi oblidades per un habitat que per a ells s’omple de fantasmes, de records d’allò que va ser i, que possiblement, ja mai serà. Vagis on vagis, la situació es repeteix, les diverses anècdotes o situacions particulars convergeixen en un mateix final; la despoblació imparable dels nostres pobles.
El preu de la vivenda encara esta pels núvols (aquí tot arriba en retard). Els fills del poble emigrats i els turistes, han ocupat fins l’últim metre quadrat habitable, i mentrestant els pocs joves que hi viuen o aquells que hi voldrien viure no poden trobar una casa de lloguer digna, o no poden comprar més que pedres caigudes.
Dins de 20 anys Terol serà un desert o , encara pitjor, serà una zona residencial que sols veurà el pas dels humans a les vacances. Mentre els polítics discuteixen la millor solució, o com vendre que estan fent alguna cosa per resoldre aquesta situació; i els turistes posen totes les comoditats a la seua vivenda rural. Ningú ha pensat que quant es mori el darrer habitant d’aquest medi, amb ell morirà tota la cultura lligada a aquest territori, desapareixeran paraules, costums, tradicions, i una part del nostre patrimoni immaterial marxarà per sempre. I aquests que tan disfruten del medi rural en els seus temps d’oci, no s’han plantejat que el medi rural és tal com és per que els seus habitants el mantenen així. No ara no ningú s’ho planteja, però que passarà quant arribi el 15 d’agost i al arribar al poble, aquest estigui brut, , la piscina tancada, el conductes de l’aigua en mal estat, el bar no els serveixi el seu vermut d’abans de dinar, i el bosc dels voltants s’hagi cremat per que no hi haurà ningú que el netego i el cuido quant ells estant dins el colmenar urbà. Quant arriben a aquest punt, tots sabrem el que hem perdut.

Marc Martí Badia