Noms (II)
Des de la Transició per a avant, els territoris catalanoparlants d’Aragó s’han denominat popularment i acadèmicament La Franja, encara que la polèmica ha estat constant al donar-li cognom al nom. Se li ha dit “Franja de Ponent”, des del punt de vista que té una forma allargada –una franja– i està situada al ponent del domini lingüístic català; i també “Franja Oriental”, des l’òptica de la seua ubicació a la Comunitat Autònoma aragonesa, de la que ocupa l’extrem situat més a l’orient.
Però el terme Franja és vist com a perillós per parts de la societat aragonesa, com la FACAO, per exemple. Es tracta dels sectors més rabiosament conservadors i anticatalanistes, un anticatalanisme entés no sols com a oposició a Catalunya –que també– sinò com a oposició a la llengua catalana allí on sigui. Per a este corrent de pensament, la paraula Franja pot donar peu a tendències anexionistes, una temor basada en arguments tan contundents com la presència d’una foto de Vall-de-roures a la tapa del Trivial català. Segons aquesta mentalitat obsessiva, la Comunitat Autònoma veïna pretén incorporar la part –la Franja– al tot –Catalunya-.
Per escapar del parany pancatalanista que sospiten amagat sota la paraula Franja, s’han inventat l’expressió “Aragón oriental”. Una solució ambígua, perque l’Aragó oriental, així sense més ni més, és la meitat d’Aragó –l’altra meitat és occidental–. Però en realitat al que volen referir-se és a l’Aragó catalanoparlant. I aquí es destapa la jugada. En realitat la denominació “Aragón oriental” només té un objectiu: ocultar la realitat que una part d’Aragó té el català com a llengua pròpia. Ocultar-ho per tenir les mans lliures en la tasca d’erradicació.
