Noms (I)
La gent que s’escandalitza amb la denominació de Països Catalans per al conjunt de territoris de parla catalana és, probablement, la mateixa que defensa sense titubejar la denominació Hispanitat per al conjunt de territoris que parla castellà. Però mentre en el primer cas l’expressió és tinguda per una perillosa tapadera d’obscures intencions nacionalistes, anexionistes i independentistes –les tres plagues del món contemporani–, en el segon cas és presentada com a símbol d’una germandat derivada de lligams idiomàtics i culturals. Així resulta que la denominació d’un mateix fet però respecte de dues cultures diferents por considerar-se demoniaca o fraternal només depenent del cantò d’on es mira.
Si bé el terme Països Catalans s’ha utilitzat com a justificació de tendències anexionistes des de Catalunya –sempre molt minoritàries–, no és menys cert que l’Hispanitat ha justificat manifestacions gubernamentals de vomitiva caspositat –com allò del “Día de la Raza”– o ha fonamentat una política paternalista d’Espanya respecte de les seues antigues colònies. Però l’aprofitament pervers o al menys interessat de l’Hispanitat i del que significa perviu. La comunió idiomàtica, cultural i històrica serveix avui en dia per a desenvolupar una política neocolonialista respecte d’Hispanoamèrica a base de l’aterratge d’empreses espanyoles que aspiren a emportar-se la porció més gran possible del pastís econòmic de la regió. Com és neocolonialista desqualificar com a bojos perillosos als presidents de diferents països hispanoamericans elegits democràticament sols per fet de no ballar-li l’aigua a l’antiga metròpoli o a l’ordre mundial imposat pels USA.
