Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de gener del 20079

La pantalla blanca de l’ordinador és la nova i terrible pàgina en blanc de l’escriptor modern. N’enceto una tractant de trobar un tema per a la propera columna, i reviso les anteriors penjades al bloc «http://vilesigents.blogsome.com» en busca d’inspiració i en evitació de repeticions. Veig que al company Carrégalo de Mont-roig, de l’equip de “Viles i gents”, la columna bessona a La comarca, li passa una mica el mateix i que, com a mi, per vèncer la solitud creadora i reforçar la correcció lingüística, l’acompanyen a l’escriptori dos sòlids diccionaris, tot i que no són los que jo utilitzo: l’Alcover-Moll i el de la Gran Enciclopèdia Catalana. Això són les companyies d’eixida, perquè a ell, a mi i a tot escriptor, per modest que sigue, li agrada trobar també companyies a l’altre costat de la pàgina ja escrita i impresa. O en format electrònic. Segons Carrégalo som “Un equip de futbol” de lectors-escriptors, que mos llegim los uns als altres dins del bloc, màgic creador d’una comunitat endogàmica de matarranyencs lletraferits, retornats a la terra amb les nostres col•laboracions periodístiques.
Però és prou? Vaig preguntant-me qui mos llegirà al xicotet gran diari d’una llunyana i preciosa ciutat al sud de la immensa província de Terol, a on la nostra llengua resulta o exòtica o estranya. O qui entrarà al bloc mencionat o a «www.franja.tk», web on van a parar les columnes? De tant en tant he tingut sorpreses extraordinàries d’algú que m’ha enviat un correu després de llegir-me directament o per referències; o he conegut l’anècdota viscuda en persona per algun company amb algun lector d’una vila perduda. Segurament són més los anònims ulls que aproven o desaproven les nostres paraules sobre paper o sobre pantalla. Quina incidència tindrem? Podrem arribar a crear una conscienciació i una acció sobre la nostra terra i la nostra llengua? O serà lletra bonica i morta? Lo mestre Larra afirmava que escriure a Madrid és plorar, i els hòmens de l’anomenada generació del 98 van patir sempre l’absència d’un públic lector suficient i preparat. Potser los vilaters i cresolaires tenim més sort!

Maria Dolores Gimeno

La gent que s’escandalitza amb la denominació de Països Catalans per al conjunt de territoris de parla catalana és, probablement, la mateixa que defensa sense titubejar la denominació Hispanitat per al conjunt de territoris que parla castellà. Però mentre en el primer cas l’expressió és tinguda per una perillosa tapadera d’obscures intencions nacionalistes, anexionistes i independentistes –les tres plagues del món contemporani–, en el segon cas és presentada com a símbol d’una germandat derivada de lligams idiomàtics i culturals. Així resulta que la denominació d’un mateix fet però respecte de dues cultures diferents por considerar-se demoniaca o fraternal només depenent del cantò d’on es mira.
Si bé el terme Països Catalans s’ha utilitzat com a justificació de tendències anexionistes des de Catalunya –sempre molt minoritàries–, no és menys cert que l’Hispanitat ha justificat manifestacions gubernamentals de vomitiva caspositat –com allò del “Día de la Raza”– o ha fonamentat una política paternalista d’Espanya respecte de les seues antigues colònies. Però l’aprofitament pervers o al menys interessat de l’Hispanitat i del que significa perviu. La comunió idiomàtica, cultural i històrica serveix avui en dia per a desenvolupar una política neocolonialista respecte d’Hispanoamèrica a base de l’aterratge d’empreses espanyoles que aspiren a emportar-se la porció més gran possible del pastís econòmic de la regió. Com és neocolonialista desqualificar com a bojos perillosos als presidents de diferents països hispanoamericans elegits democràticament sols per fet de no ballar-li l’aigua a l’antiga metròpoli o a l’ordre mundial imposat pels USA.