Viles i Gents

El passat deu de desembre, mentres la gent de La Codonyera cantave, de matinada en un fred del dimoni, los Despertadors de la Mare de Déu de Loreto, va tancar els ulls l’oncle Pascual Bosque, mon pare.
Havie naixcut l’any deu del segle passat a una Espanya, un llogaret i una família tan pobres i atrasades que la seua peripècia vital, com la de tanta gent de la seua classe, va tindre que ser necesariament heròica.
Sols va anar a l’estudi (escola) del sis al nou anys, perquè tenie que parar qüenta de dos germanets tardans. Als quinze, ja estave de criat a la Torrocella on li feien passar gana i no el tractaven massa bé. Tot seguit a treballar de pinxe a la via del tren de la Vall de Zafán, on anaven caminant des del poble i se quedaven al Mas de Llaurador. Ja ere un home fet i dret i encara dormie a la pallera entre rates i taragaynes. Anave p’altri al camp i a fer parets de pedra seca que ere la seua especialitat. I ensomniave un món més just, en tindre camps propis, fundar una família i portar una vida millor.
De golp la Guerra Civil i les trinxeres de Brunete, en la propina amarga de la posguerra i les injustícies consentides pels franquistes dels que ell ere enemic declarat. Sort que al nostre poble hi havie una forta tradició democràtica i els agricultors es van poder refer més aviat que per altres llocs posant en marxa, abans de les gelades, la Cooperativa que tants benificis ha donat i encara mos done als socis.
Desprès, els anys del treball dur i la remontada dels seixanta que va trocar de manera radical les condicions de vida de la gent i el color dels pobles. I la llarga velledat al sol, ensomniant millores socials i recuperant lo temps perdut llegint totes les revistes i diaris que caien a les seues mans.