Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de gener del 2007)

En estos darrers mesos, per motius personals, he visitat molts municipis de diverses comarques de la nostra província. Cases tancades, escoles buides, carrers solitaris, en definitiva silenci. Silenci que únicament trenquen els quatre iaios que passegen les seves experiències casi oblidades per un habitat que per a ells s’omple de fantasmes, de records d’allò que va ser i, que possiblement, ja mai serà. Vagis on vagis, la situació es repeteix, les diverses anècdotes o situacions particulars convergeixen en un mateix final; la despoblació imparable dels nostres pobles.
El preu de la vivenda encara esta pels núvols (aquí tot arriba en retard). Els fills del poble emigrats i els turistes, han ocupat fins l’últim metre quadrat habitable, i mentrestant els pocs joves que hi viuen o aquells que hi voldrien viure no poden trobar una casa de lloguer digna, o no poden comprar més que pedres caigudes.
Dins de 20 anys Terol serà un desert o , encara pitjor, serà una zona residencial que sols veurà el pas dels humans a les vacances. Mentre els polítics discuteixen la millor solució, o com vendre que estan fent alguna cosa per resoldre aquesta situació; i els turistes posen totes les comoditats a la seua vivenda rural. Ningú ha pensat que quant es mori el darrer habitant d’aquest medi, amb ell morirà tota la cultura lligada a aquest territori, desapareixeran paraules, costums, tradicions, i una part del nostre patrimoni immaterial marxarà per sempre. I aquests que tan disfruten del medi rural en els seus temps d’oci, no s’han plantejat que el medi rural és tal com és per que els seus habitants el mantenen així. No ara no ningú s’ho planteja, però que passarà quant arribi el 15 d’agost i al arribar al poble, aquest estigui brut, , la piscina tancada, el conductes de l’aigua en mal estat, el bar no els serveixi el seu vermut d’abans de dinar, i el bosc dels voltants s’hagi cremat per que no hi haurà ningú que el netego i el cuido quant ells estant dins el colmenar urbà. Quant arriben a aquest punt, tots sabrem el que hem perdut.

Marc Martí Badia

Des de la Transició per a avant, els territoris catalanoparlants d’Aragó s’han denominat popularment i acadèmicament La Franja, encara que la polèmica ha estat constant al donar-li cognom al nom. Se li ha dit “Franja de Ponent”, des del punt de vista que té una forma allargada –una franja– i està situada al ponent del domini lingüístic català; i també “Franja Oriental”, des l’òptica de la seua ubicació a la Comunitat Autònoma aragonesa, de la que ocupa l’extrem situat més a l’orient.
Però el terme Franja és vist com a perillós per parts de la societat aragonesa, com la FACAO, per exemple. Es tracta dels sectors més rabiosament conservadors i anticatalanistes, un anticatalanisme entés no sols com a oposició a Catalunya –que també– sinò com a oposició a la llengua catalana allí on sigui. Per a este corrent de pensament, la paraula Franja pot donar peu a tendències anexionistes, una temor basada en arguments tan contundents com la presència d’una foto de Vall-de-roures a la tapa del Trivial català. Segons aquesta mentalitat obsessiva, la Comunitat Autònoma veïna pretén incorporar la part –la Franja– al tot –Catalunya-.
Per escapar del parany pancatalanista que sospiten amagat sota la paraula Franja, s’han inventat l’expressió “Aragón oriental”. Una solució ambígua, perque l’Aragó oriental, així sense més ni més, és la meitat d’Aragó –l’altra meitat és occidental–. Però en realitat al que volen referir-se és a l’Aragó catalanoparlant. I aquí es destapa la jugada. En realitat la denominació “Aragón oriental” només té un objectiu: ocultar la realitat que una part d’Aragó té el català com a llengua pròpia. Ocultar-ho per tenir les mans lliures en la tasca d’erradicació.

El diumenge 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià, es van atorgar els premis anuals convocats per l’Ajuntament de Pena-roja. El IV Concurs de relats curts Vila de Pena-roja-Maties Pallarés, on hi ha hagut 31 originals presentats que ha duplicat els de l’any passat, l’ha guanyat Jaume Calatayud amb la narració escrita en català titulada Sota la llosa i el segon premi María Rosa Navarro amb Un viaje hacia mi interior. Jaume Calatayud, d’Altafulla, és un habitual dels concursos literaris i que ha aconseguit molts guardons escrivint tant en català com en castellà. La primera convocatòria del Concurs de relats la va guanyar Susana Antolí de Beseit que l’any passat precisament va ser guardonada amb el Guillem Nicolau concedit pel Govern d’Aragó i també va guanyar aquest mateix premi pena-rogí Lluís Rajadell, periodista vall-de-rourenc de l’Heraldo de Aragón. En el IV Concurs de pintura Desideri Lombarte que també hi ha hagut un important augment d’originals presentats el premiat ha estat Angel García Rueda amb el quadre Bodegón de albañil. La composició Aragó trilingüe del escriptor i artista plàstic José Miguel Gràcia va ser seleccionada com a finalista. En el I Concurs de grafitti, la novetat d’enguany en aquests premis, només es va presentar un original que ha estat guardonat i que correspon a Albert Viñas. Aquests concursos representen una excel•lent iniciativa municipal per a promocionar la creativitat artística i literària dels participants que cada vegada milloren la quantitat i la qualitat dels treballs presentats.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 de gener del 20079

La pantalla blanca de l’ordinador és la nova i terrible pàgina en blanc de l’escriptor modern. N’enceto una tractant de trobar un tema per a la propera columna, i reviso les anteriors penjades al bloc «http://vilesigents.blogsome.com» en busca d’inspiració i en evitació de repeticions. Veig que al company Carrégalo de Mont-roig, de l’equip de “Viles i gents”, la columna bessona a La comarca, li passa una mica el mateix i que, com a mi, per vèncer la solitud creadora i reforçar la correcció lingüística, l’acompanyen a l’escriptori dos sòlids diccionaris, tot i que no són los que jo utilitzo: l’Alcover-Moll i el de la Gran Enciclopèdia Catalana. Això són les companyies d’eixida, perquè a ell, a mi i a tot escriptor, per modest que sigue, li agrada trobar també companyies a l’altre costat de la pàgina ja escrita i impresa. O en format electrònic. Segons Carrégalo som “Un equip de futbol” de lectors-escriptors, que mos llegim los uns als altres dins del bloc, màgic creador d’una comunitat endogàmica de matarranyencs lletraferits, retornats a la terra amb les nostres col•laboracions periodístiques.
Però és prou? Vaig preguntant-me qui mos llegirà al xicotet gran diari d’una llunyana i preciosa ciutat al sud de la immensa província de Terol, a on la nostra llengua resulta o exòtica o estranya. O qui entrarà al bloc mencionat o a «www.franja.tk», web on van a parar les columnes? De tant en tant he tingut sorpreses extraordinàries d’algú que m’ha enviat un correu després de llegir-me directament o per referències; o he conegut l’anècdota viscuda en persona per algun company amb algun lector d’una vila perduda. Segurament són més los anònims ulls que aproven o desaproven les nostres paraules sobre paper o sobre pantalla. Quina incidència tindrem? Podrem arribar a crear una conscienciació i una acció sobre la nostra terra i la nostra llengua? O serà lletra bonica i morta? Lo mestre Larra afirmava que escriure a Madrid és plorar, i els hòmens de l’anomenada generació del 98 van patir sempre l’absència d’un públic lector suficient i preparat. Potser los vilaters i cresolaires tenim més sort!

Maria Dolores Gimeno

La gent que s’escandalitza amb la denominació de Països Catalans per al conjunt de territoris de parla catalana és, probablement, la mateixa que defensa sense titubejar la denominació Hispanitat per al conjunt de territoris que parla castellà. Però mentre en el primer cas l’expressió és tinguda per una perillosa tapadera d’obscures intencions nacionalistes, anexionistes i independentistes –les tres plagues del món contemporani–, en el segon cas és presentada com a símbol d’una germandat derivada de lligams idiomàtics i culturals. Així resulta que la denominació d’un mateix fet però respecte de dues cultures diferents por considerar-se demoniaca o fraternal només depenent del cantò d’on es mira.
Si bé el terme Països Catalans s’ha utilitzat com a justificació de tendències anexionistes des de Catalunya –sempre molt minoritàries–, no és menys cert que l’Hispanitat ha justificat manifestacions gubernamentals de vomitiva caspositat –com allò del “Día de la Raza”– o ha fonamentat una política paternalista d’Espanya respecte de les seues antigues colònies. Però l’aprofitament pervers o al menys interessat de l’Hispanitat i del que significa perviu. La comunió idiomàtica, cultural i històrica serveix avui en dia per a desenvolupar una política neocolonialista respecte d’Hispanoamèrica a base de l’aterratge d’empreses espanyoles que aspiren a emportar-se la porció més gran possible del pastís econòmic de la regió. Com és neocolonialista desqualificar com a bojos perillosos als presidents de diferents països hispanoamericans elegits democràticament sols per fet de no ballar-li l’aigua a l’antiga metròpoli o a l’ordre mundial imposat pels USA.

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 12 de gener del 2008)

A la capital de la no nació, abans regne d’Aragó, ja m’enteneu, a Saragossa, no en sobra de llibertat d’expressió per a segons quines opinions. Parlo per experiència personal: tres articles meus, enviats als dos diaris de més tirada, han estat rebutjats pel fet de defensar que la solució del litigi del béns provinents de les parròquies de la Franja, ara al Museu de Lleida, només es trobarà al voltant d’una taula de negociacions. Tot el que no sigui dir, que aquets béns s’han d’enviar a Barbastre, no te cabuda a la premsa saragossana de gran tirada. No es pot dubtar, no es pot discrepar, no hi caben els matisos, no es pot ser realista. És més important tenir la societat motivada contra els veïns que cercar l’acord. Jo no n’estic gens de segur si, avui per avui, els grans mitjans de comunicació, les institucions i els partits polítics aragonesos, estan convençuts d’allò que defensen o és la por que els impedeix allunyar-se, o tan sols discrepar, d’una opinió generalitzada, formada en negligir les raons de la part contrària. Uns tenen por de perdre vendes i els altres, vots. Sigui el que sigui, quan més trigui la solució, més imperfecta serà. I una altra cosa: el mantenir una posició irreductible, impedeix carregar-se de petites o parcials raons que després poden esdevenir força importants de cara a una solució via la justícia ordinària, o tal vegada per a una futura —per ara no volguda— incipient negociació. El pluralisme esperona el raonament.
D’altra banda he dir que els esmentats articles sí s’han publicat als mitjans escrits de la província de Terol: dos diaris, un privat i l’altre públic. Això vol dir, que en el cas que ens ocupa, n’hi ha més de llibertat d’expressió als modests mitjans d’aquesta província que als grans mitjans de la capital aragonesa. Si algú no està d’acord amb el que dic que ho provi i es convencerà.

José Miguel Gràcia

El passat deu de desembre, mentres la gent de La Codonyera cantave, de matinada en un fred del dimoni, los Despertadors de la Mare de Déu de Loreto, va tancar els ulls l’oncle Pascual Bosque, mon pare.
Havie naixcut l’any deu del segle passat a una Espanya, un llogaret i una família tan pobres i atrasades que la seua peripècia vital, com la de tanta gent de la seua classe, va tindre que ser necesariament heròica.
Sols va anar a l’estudi (escola) del sis al nou anys, perquè tenie que parar qüenta de dos germanets tardans. Als quinze, ja estave de criat a la Torrocella on li feien passar gana i no el tractaven massa bé. Tot seguit a treballar de pinxe a la via del tren de la Vall de Zafán, on anaven caminant des del poble i se quedaven al Mas de Llaurador. Ja ere un home fet i dret i encara dormie a la pallera entre rates i taragaynes. Anave p’altri al camp i a fer parets de pedra seca que ere la seua especialitat. I ensomniave un món més just, en tindre camps propis, fundar una família i portar una vida millor.
De golp la Guerra Civil i les trinxeres de Brunete, en la propina amarga de la posguerra i les injustícies consentides pels franquistes dels que ell ere enemic declarat. Sort que al nostre poble hi havie una forta tradició democràtica i els agricultors es van poder refer més aviat que per altres llocs posant en marxa, abans de les gelades, la Cooperativa que tants benificis ha donat i encara mos done als socis.
Desprès, els anys del treball dur i la remontada dels seixanta que va trocar de manera radical les condicions de vida de la gent i el color dels pobles. I la llarga velledat al sol, ensomniant millores socials i recuperant lo temps perdut llegint totes les revistes i diaris que caien a les seues mans.

Una altre any el Premi Guillem Nicolau 2007 és atorgat a un escriptor de les nostres comarques, encara que falta l’acte protocol·lari de ser ratificat pel Consell del Govern aragonès. El guanyador és José Miguel Gràcia Zapater, originari de la Codonyera, qui ha estat premiat amb el poemari “Dietari en groc”. Segons el jurat l’obra ha estat guardonada “per la magnífica estructura interna dels poemes i la coherència temàtica del poemari, així com la força expressiva dels seus versos i el domini de la llengua i el llenguatge poètic emprats. També cal valorar la capacitat innovadora”. Recordem que el Premi Guillem Nicolau ha estat concedit pel Govern d’Aragó des del 1986 per tal de difondre i fomentar la creació literària en català a l’Aragó. José Miguel Gràcia ja havia estat guardonat amb aquest mateix premi el 2004 amb un altre poemari “Vers a vers a Barcelona” i l’any passat va recaure en la matarranyenca Susana Antolí, resident a Beseit, també amb un poemari “Tornem a ser menuts”.
José Miguel Gràcia, en aquests últims anys, ha dut una activitat cultural molt important i destacada. Presideix, des de principi d’any, la dinàmica Associació Cultural del Matarranya. Ha publicat poemaris: “Davall d’una olivera”, “Fets i temps de la Codonyera” i “Reflexions i abstraccions” i té encara sense editar “Pasqual Andreu, lo Florit”. Premiat diverses vegades en el concurs de cobles aragoneses en català convocat anualment per l’Ajuntament de Saragossa, l’última precisament aquest mateix any. Ha presentat sorprenents exposicions: “Finestrons i finestretes” i “De la cuina al marc”. Participa com a rapsode dels seus propis versos en actes culturals. I encara trau el temps i energia necessària per a col·laborar en la columna “Lo cresol” al Diario de Teruel, escriure articles ben sovint a La Comarca i altres publicacions. Entre aquestes a la revista mensual coeditada per l’Associació Cultural del Matarranya Temps de Franja.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de gener del 2008)

El novembre proppassat es va celebrar a Mequinensa la concessió del XI Premi Josep Galan a la Normalització Lingüística i Cultural de la Franja, i es van celebrar en un marc de plena normalitat. I això, que no hauria de ser notícia, ho és encara, i tant: la plena normalitat en la concessió d’uns premis a persones o entitats que d’una manera o altra han estudiat i / o fomentat la llengua catalana a l’Aragó i la cultura que sorgeix d’aqueixa llengua. I ho han fet per damunt de les ideologies, perquè saben molt bé que la llengua és patrimoni de tothom i que de cap manera no pot estar sotmesa al va i ve de la política. Ja ho diuen amb paraules assenyades la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia d’Aragó actualment vigents: les llengües d’Espanya i de l’Aragó s’han de protegir i fomentar. I d’acord amb això seien a la taula presidencial en l’acte d’atorgament dels XI Premis Josep Galan a la Normalització Lingüística i Cultural de la Franja no només els presidents de les entitats que convocaven els premis, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i la Iniciativa Cultural de la Franja, sinó també l’alcadessa de Mequinensa (PSOE), l’alcalde de Fraga (PP), el regidor de Joventut i Esports de Fraga (PP), el conseller de Cultura de la Comarca del Baix Cinca (PSOE) i la delegada del Govern d’Aragó a la Comarca (PSOE). I els premis van ser atorgats a tres instituts fragatins d’ensenyament mitjà per haver eixamplat la presència de la llengua catalana, passant de només tenir una assignatura de llengua catalana, a la de fer algunes més assignatures en català; a un establiment mequinensà per la retolació en català i a un cinema de la mateix localitat per la projecció de films en català. Són persones i entitats de les quals desconec l’adscripció política, que de segur, però, que és força diferent. Siga quina siga aquesta adscripció política, és evident que tots ells han contribuït a l’estudi i/o foment de la llengua catalana a l’Aragó. I així ens han donat una esplèndida lliçó de tarannà democràtic. Normalitat, doncs.

Artur Quintana i Font