Això s’acaba?
La neboda d’una bona amiga està fent un treball de recerca sobre la situació del català al Matarranya. Ens ha demanat l’opinió a diverses persones, la qual cosa m’ha permès cavil·lar sobre el tema. Les meues conclusions no són gens optimistes. Malgrat el fet que hi ha l’índex més alt de coneixement de la llengua de tot el domini lingüístic, també hi ha una suma de factors que faran capgirar la situació en molt poc temps:
– Baixa auto estima lingüística.
– Al món de l’ensenyament, el català és pràcticament inexistent. L’idioma de lectura i escriptura (o sigui, de cultura) és el castellà.
– Desconnexió amb la llengua estàndard, la qual cosa comporta que tots els neologismes arribin en castellà i moltes paraules vagin sent substituïdes per les equivalents en aquest idioma. El català normatiu no és reconegut com a propi, fins i tot provoca rebuig.
– Qualsevol circumstància comporta el tall de transmissió de la llengua pares-fills: matrimonis mixtes, viure en una localitat castellanoparlant, creure que el coneixement de la llengua pròpia dificultarà l’aprenentatge del castellà…
– Escassa població, fàcilment absorbible per la cultura dels nouvinguts, que o bé són castellanoparlants o bé se’ls integra en castellà, negant-los-hi la possibilitat d’aprendre la nostra llengua.
Es podria alentir el procés si per fi s’aprovés una llei de llengües que reconegui els drets i els deures respecte al català i que l’introduís de manera efectiva en l’ensenyament.
Espero de tot cor que els altres consultats, amb més formació i perspectiva, hagin estat menys pessimistes. La sensació que m’ha quedat a mi és que la generació de les meues filles potser serà la penúltima que utilitzi la nostra llengua en aquest territori. Tant de bo ens l’haguessin «robat» els pèrfids catalans! Així el nostre govern la podria reclamar amb la més gran vehemència sense por de perdre vots.
