Viles i Gents

Confinat de nou en la imaginària cel·la monacal que munto i desmunto periòdicament per a escriure el “Viles i gents”, en esta ocasió, com a primera providència, opto per fer una ullada al blog «http://vilesigents.blogsome.com/». No estic sol del tot: en la quotidianitat de les meues aventures com a lletraferit m’acompanyen, de forma invariable, el “Pompeu Fabra” i el “Franquesa de sinònims”. Primerament faig un repàs de les darreres columnes penjades al blog, i prompte arribo a la que vaig escriure el mes de setembre. Hi reflexionava al suposar que els lectors dels meus articles formaven un grup tan reduït que es podien comptar amb los dits de les mans —molt gràficament, hi incloïa solament la companya i els nou companys que escriuen amb mi les columnes “lo Cresol” i “Viles i gents”. De les meues paraules, l’amic Natxo Sorolla deurie deduir que em trobava desconsolat, immers fins al coll en les procel·loses aigües del desànim, i em fee arribar immediatament lo seu recolzament. També l’Enric Mestre, un lector fins aleshores anònim, m’enviave des de Chicago la calidesa del seu testimoni. I fins i tot la Carmeta Pallarés, degana dels articulistes de “La Comarca”, se n’ocupave al seu “Raconet”. La dolça ginebrosina, planyent-me per la meua poca traça amb les matemàtiques, es proclamave la lectora número onde i m’obsequiave un seguit d’amables afalacs destinats a refermar el meu malmés ego com a pixatinters. Ara ja estic més tranquil i unflo pit. Sé que no en són deu, sinó dotze, els meus lectors; que ja podem formar un equip amb dos jugadores i nou jugadors; que tenim la sort de comptar amb l’imprescindible “número dotze”, que mos anime des de l’altra riba de l’Atlàntic; i que és tot un luxe tindre a la plantilla la jugadora més hàbil, i obstinada –“tozuda” escriurie ella–, que mai hage pogut donar la preciosa vila de la Ginebrosa.