La llengua d’en Calassanç
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de desembre del 2007)
Enguany es compleix el 450 aniversari del naixement de Sant Josep de Calassanç. La seua activitat educativa ha estat ben estudiada. Va ser el primer a recollir xiquets desvalguts i donar-los educació, casa i menjar, i l’any 1621 va fundar les Escoles Pies. També la seua biografia és ben coneguda i divulgada, llevat d’un detall: la llengua materna, sobre la qual se sol passar de puntetes i en certes èpoques i ambients se silencia del tot. S’ha hagut d’esperar fins a la dècada dels setanta del segle passat, amb els treballs del pare Josep Poch, per a poder conèixer i divulgar moltes mostres del català d’en Calassanç –com he sentit anomenar Sant Josep entre escolapis– i saber-ne detalls. Sant Josep havia nascut a Peralta de la Sal, vila lliterana de llengua catalana que aleshores, l´any 1557, pertanyia al Bisbat de la Seu d’Urgell. El català era la llengua de Sant Josep, de la seua quotidianitat, i també –cosa que ara no és pas evident a l’Aragó– de la seua escriptura. El català era aleshores llengua de prestigi a l’antiga Corona i faltaven encara segles per a qualificar-lo de txapurriau. És possible que Sant Josep comencés a aprendre llatí amb gramàtiques d’aquesta llengua en català. No ho sé, però sí que va perfeccionar el seu llatí a les aules humanístiques d’Estadella, on devia sentir aragonès pel carrer i en un o altre ambient molt de castellà. A Alcalà d’Henares acabarà d’aprendre bé aquesta darrera llengua. El català no l’oblidava. Ja abans havia estudiat a Lleida i després a València, en territoris, aquests, de llengua catalana. El 1583, ordenat sacerdot, passarà al servei del bisbe de Lleida i més endavant del de la Seu i escriurà moltíssima paperassa administrativa en català –i en llatí i en castellà. I això continuarà fins que el 1591, als 34 anys, passa a treballar a Roma. Allà morirà cinquanta-set anys després. I hi aprendrà italià, sense mai deixar d’escriure en català –se’n coneixen cartes escrites en aquesta llengua del 1620 i 1638, és a dir quan ja feia respectivament 29 i 39 anys que hi vivia.
Artur Quintana i Font
