Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2007)

Amb la implantació definitiva de la LOE durant el pròxim curs, i sense la Llei de Llengües aprovada, canviarà notablement el panorama de l’ensenyament del català a les regions bilingües aragoneses.
D’una banda, i al llarg del present curs, s’ha establit un conveni amb la Generalitat de Catalunya pel qual aquells alumnes que cursin l’assignatura de català al llarg de tota la secundària obtindran de manera automàtic el nivell B de coneixement d’aquesta llengua. Per un altre, s’ha desenvolupat un model de bilingüisme català-castellà a l’IES de Fraga que, en aquest cas concret, facilitarà la dita titulació.
Cas a banda suposa la matèria de català en primària, que podrà impartir-se sempre que alguns professors renunciïn a utilitzar hores d’una altra matèria per donar català, fet que, en principi, és fàcil d’organitzar sempre que el claustre ho recolzi i que és facilitat fonamentalment pel fet que les matèries d’aquest nivell educatiu posseeixen un marge d’hores variable.
El problema sorgeix quan es parla dels projectes educatius que, en teoria, poden presentar els centres de secundària que estiguin interessats a impartir català o aragonès, ja que els ensenyaments del currículum ocupen la totalitat de l’horari (30 hores setmanals), no hi ha flexibilitat horària per reduir el nombre d’hores d’una assignatura, tampoc poden impartir-se altres matèries que no siguin les que reforcen alhora que substitueixen a les àrees de llengua castellana o matemàtiques; ni tan sols queda espai per a alguna assignatura optativa, espai que fins ara es reservava per als demandants de català i d’altres matèries opcionals; tampoc és segur que els claustres recolzessin majoritàriament els dits projectes; i ni tan sols és possible impartir hores de català més enllà de les 30 hores lectives doncs la majoria d’aquests instituts de secundària disposen d’un transport escolar que és impossible mantenir més enllà del temps que la majoria d’alumnes romanen al centre.
L’única solució que se m’acut, a falta d’altres millors que espero que se li ocorreran a l’administració educativa, és permetre que algunes hores de reforç de llengua castellana o matemàtiques puguin ser utilitzades per a català, no obstant això, en alguns casos, aquesta mesura podria suposar una minva en aquestes matèries, de manera que com a solució definitiva és inacceptable. S’accepten suggeriments, que espero algú escoltarà i prendrà en consideració.

Silvestre Hernàndez i Carnè

Des que vaig aprendre a tocar la flauta a escola i a llegir pentagrames haig estat lligat a la musica com a aficionat. Piano al conservatori d’Alcanyís, exàmens a Reus, bombardí a la banda de Pena-roja i Herbers, bolos en la xaranga a viles del Maestrat de Terol, hores d’assaig de gaita, quilometres en Los Draps, organització de concerts… Crec que no se me deu poder condemnar per ser un exterminador de la musica. I a mes de tindre esta afició, també tinc cabassos de cintes i CD’s verges gravats pels amics de l’Institut i algun disc durs extern de gran capacitat en mp3 baixats en l’Emule. Possiblement, gràcies a esta facilitat per accedir a tota esta música, haig pagat l’entrada a concerts de grups que mai haguera conegut, o tipus de música que mai haguera ni imaginat. La Societat General d’Autors i Editors (SGAE), que es l’única entitat que em representa legalment com a músic, me diu que sóc un enemic de la música.

A la vegada, al Matarranya és impossible fer directes de música sense perdre perres, si no jugues en grups amics a preus d’amics, música amateur i ajuts d’alguna institució per a pagar l’equip. I encara aixina, sempre tanques comptes sense un duro guanyat. I quan tens tots los comptes passats, sol arribar la SGAE, en pell de protectora de la música, i et diu que has de pagar una suma de diners en concepte de drets d’autor. “Escolto’m, jo als autors ja els haig pagat. Vosté a qui represente?” “Als músics.” “No, jo tinc unes quantes peces de música, a vosté no el conec i no m’ha vingut mai a liquidar els diners que ha cobrat en nom meu. Si no és poc que vosté no represente als musics, a més, vosté m’assigne un impost revolucionari al qual li és indiferent si no s’ha tocat cap cançó d’un autor seu o si tota la nit han sonat versions del Rey del pollo frito. I per a finalitzar, m’assigne un preu únic que no depén ni si al concert han estat 4 gats i eixim empenyats o si s’ha omplit lo Sant Jordi. Vosté vol que l’any qe ve jo no tinga ni ganes ni perres per a tornar a fer un festival de música?” La SGAE no defense la musica. La SGAE només defense una indústria de la música que té acorralats als músics per les discogràfiques.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de desembre del 2007)

Al Palau Pignatelli de Saragossa, seu principal del Govern d’Aragó, el 24 de novembre hi era designat, com a membre d’honor de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, el Dr. Artur Quintana i Font, prestigiós lingüista, millor mestre i amic, i company de ploma en aquesta columna setmanal. L’Artur Quintana, nascut a la vila de Gràcia —ara dins de la Gran Barcelona— va decidir un dia ser també aragonès i viure a la Codonyera.
Han trigat massa en arribar-li els reconeixements, tot i que ara se li’n vénen a grapats. Un dia abans de la designació esmentada, l’Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, a l’Hotel Silken Zentro de Saragossa, rebia un càlid homenatge com a membre del Comité d’Honor del Rolde d’Estudis Aragonesos, amb motiu de la celebració del 30è aniversari de la institució. L’entrevista a l’Artur Quintana, realitzada per la filòloga i investigadora Carme Alcover i publicada en aquella data per Rolde, dins del recull Los nuevos ilustrados, és de lectura obligada per conèixer sintèticament qui és, què pensa, què ha fet i què farà l’entrevistat. Molt recomanable.
No s’acaben aquí els reconeixements: no ha passat molt més d’un any d’ençà que va ésser designat com a membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. I, si voleu, encara més. Molt aviat —potser la impremta ja raja afalagadorament la tinta negra sobre el blanc— tindrem a les mans un recull d’articles de revistes i diaris, sota el títol de Xandra, escrits per l’Artur Quintana al llarg dels anys. Serà també un reconeixement per part de l’Associació Cultural del Matarranya i de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, editors de la col•lecció La Gabella, a cura d’Hèctor Moret. I per posar fi a aquesta llista, vull fer públic que una bona almosta de reconegudes plomes estan acabant els seus treballs, la majoria d’ells en català, però també en aragonès i castellà, per publicar-los com a miscel•lània en la mateixa col•lecció de La Gabella, honorant l’Artur Quintana pel generós treball de tants anys i per la seua dedicació exemplar.

José Miguel Gràcia

La neboda d’una bona amiga està fent un treball de recerca sobre la situació del català al Matarranya. Ens ha demanat l’opinió a diverses persones, la qual cosa m’ha permès cavil·lar sobre el tema. Les meues conclusions no són gens optimistes. Malgrat el fet que hi ha l’índex més alt de coneixement de la llengua de tot el domini lingüístic, també hi ha una suma de factors que faran capgirar la situació en molt poc temps:
– Baixa auto estima lingüística.
– Al món de l’ensenyament, el català és pràcticament inexistent. L’idioma de lectura i escriptura (o sigui, de cultura) és el castellà.
– Desconnexió amb la llengua estàndard, la qual cosa comporta que tots els neologismes arribin en castellà i moltes paraules vagin sent substituïdes per les equivalents en aquest idioma. El català normatiu no és reconegut com a propi, fins i tot provoca rebuig.
– Qualsevol circumstància comporta el tall de transmissió de la llengua pares-fills: matrimonis mixtes, viure en una localitat castellanoparlant, creure que el coneixement de la llengua pròpia dificultarà l’aprenentatge del castellà…
– Escassa població, fàcilment absorbible per la cultura dels nouvinguts, que o bé són castellanoparlants o bé se’ls integra en castellà, negant-los-hi la possibilitat d’aprendre la nostra llengua.
Es podria alentir el procés si per fi s’aprovés una llei de llengües que reconegui els drets i els deures respecte al català i que l’introduís de manera efectiva en l’ensenyament.
Espero de tot cor que els altres consultats, amb més formació i perspectiva, hagin estat menys pessimistes. La sensació que m’ha quedat a mi és que la generació de les meues filles potser serà la penúltima que utilitzi la nostra llengua en aquest territori. Tant de bo ens l’haguessin «robat» els pèrfids catalans! Així el nostre govern la podria reclamar amb la més gran vehemència sense por de perdre vots.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de desembre del 2007)

Avui a la vila de Calaceit l’Associació Cultural del Matarranya i la Xarxa CRUSCAT celebren la jornada del “Català a l’ensenyament sense la llei de llengües? Franja 2008/2009” (www.ascuma.org). Lo nodrit programa de conferències i taules redones comença amb José Bada, primer conseller de Cultura del Govern d’Aragó, qui va introduir lo català a les escoles de la Franja lo curs 1984-1985. Més de vint anys després, poca cosa s’ha avançat: l’assignatura continua sent optativa, dura una hora setmanal i no té incidència al currículum dels alumnes; evidentment, tampoc s’ha creat una plantilla estable de professors especialistes en una situació acadèmica i laboral equivalent als de les matèries restants.
L’administració autonòmica no actua amb l’excusa de la inexistència d’una llei de llengües que l’obligo a formar alumnes competents en lo seu català matern als pobles respectius; i peix que es mossega la coa, mentrestant, va posposant l’elaboració de la llei que va prometre però que ha ignorat una volta més al nou Estatut. No obstant això, les recents experiències pioneres d’escoles bilingües castellà-anglès ofertes pel mateix Govern d’Aragó demostren que, si no cal una llei per a incloure un idioma que la Constitució ni tan sols menciona, tampoc en caldrà per ensenyar-ne un que està avalat pel seu article 3. És lo que tenen les pors, les promeses al vent i les contradiccions dels polítics. La llàstima és que sense el seu aval se queden sols los ciutadans que haurien de protegir: pares i alumnes, que o accepten la situació o s’han de barallar pels seus drets lingüístics. Per saber una mica més d’esta trista història poden consultar lo bloc de Natxo Sorolla: xarxes.wordpress.com.
A la jornada assistiran acadèmics, especialistes en ensenyaments bilingües, promotors de la introducció del català a l’aula a la Franja i a d’altres territoris i representants d’institucions culturals i de l’administració aragonesa. Al final s’entregarà lo I Premi Franja: Cultura i Territori de la Iniciativa Cultural de la Franja a un professional de l’educació i a un mitjà de comunicació distingits en la promoció del català a la zona.

María Dolores Gimeno

Confinat de nou en la imaginària cel·la monacal que munto i desmunto periòdicament per a escriure el “Viles i gents”, en esta ocasió, com a primera providència, opto per fer una ullada al blog «http://vilesigents.blogsome.com/». No estic sol del tot: en la quotidianitat de les meues aventures com a lletraferit m’acompanyen, de forma invariable, el “Pompeu Fabra” i el “Franquesa de sinònims”. Primerament faig un repàs de les darreres columnes penjades al blog, i prompte arribo a la que vaig escriure el mes de setembre. Hi reflexionava al suposar que els lectors dels meus articles formaven un grup tan reduït que es podien comptar amb los dits de les mans —molt gràficament, hi incloïa solament la companya i els nou companys que escriuen amb mi les columnes “lo Cresol” i “Viles i gents”. De les meues paraules, l’amic Natxo Sorolla deurie deduir que em trobava desconsolat, immers fins al coll en les procel·loses aigües del desànim, i em fee arribar immediatament lo seu recolzament. També l’Enric Mestre, un lector fins aleshores anònim, m’enviave des de Chicago la calidesa del seu testimoni. I fins i tot la Carmeta Pallarés, degana dels articulistes de “La Comarca”, se n’ocupave al seu “Raconet”. La dolça ginebrosina, planyent-me per la meua poca traça amb les matemàtiques, es proclamave la lectora número onde i m’obsequiave un seguit d’amables afalacs destinats a refermar el meu malmés ego com a pixatinters. Ara ja estic més tranquil i unflo pit. Sé que no en són deu, sinó dotze, els meus lectors; que ja podem formar un equip amb dos jugadores i nou jugadors; que tenim la sort de comptar amb l’imprescindible “número dotze”, que mos anime des de l’altra riba de l’Atlàntic; i que és tot un luxe tindre a la plantilla la jugadora més hàbil, i obstinada –“tozuda” escriurie ella–, que mai hage pogut donar la preciosa vila de la Ginebrosa.

Els fabricants de la versió del Trivial Pursuit per a Catalunya han inclòs en la capsa que conté el joc una foto de Vall-de-roures. No he vist el joc i no conec d’ell més que les referències que de l’asumpte en donen els mitjans de comunicació –com La Comarca, per posar un exemple–. Si, dins de la mecànica del Trivial, les referències a Vall-de-roures suposen incluir este poble dins de Catalunya, es tracta d’una badada perquè, evidentment, la capital administrativa del Matarranya pertany a Aragó. Els mapes canten. Si l’Ajuntament de Vall-de-roures demana la rectificació d’esta equivocació, no fa més que buscar la subsanació d’un error.
Lamentablement, gràcies a una badada –intencionada o no, jo no ho sé– la caverna anticatalanista ha tingut una altra excusa per esmolar les armes i tonar a la càrrega amb aquella coneguda –i casposa– cançó titolada “Catalunya prepara l’invassió de la Franja”. Catalunya s’apropia els bens artístics de la Franja, acapara la gestió de l’Axiu de la Corona d’Aragó, reforma l’Estatut i ara, a més, inclou Vall-de-roures en un joc sobre el Principat. Una mica més de munició per a que els sectors més conservadors de la societat aragonesa disparen contra la tantes vegades anunciada llei de llengües. Perque, per desgràcia, és molt fàcil predisposar a la societat contra “l’enemic català” i contra els seus quintacolumnistes a l’Aragó, els catalanoparlants de la Franja. El terreny està, per desgràcia, adobat per a que germine la llaor de l’anticatalanisme. Per si faltaba un darrer ingredient per a pujar la temperatura de l’olla anticatalanista, Mariano Rajoy va declarar en una entrevista a La Comarca durant la recent estada a Alcanyís que no creu que la llei de llengues siga una necessitat de la Franja. Que hi ha coses més urgents. Sí, suposo que sí, com l’escalfament global, per exemple.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de deempbre del 2007)

Tots, o quasi tots, segur que heu jugat amb les nines russes. Aquelles ninetes de fusta que cada cop que n’obris una en ix una de més menuda dins, fins que al final en ix una que no se pot obrir. Doncs bé, el Senyor Putin ha aconseguit convertir el règim del seu país en un joc de nines.
El sistema polític rus pot parèixer una democràcia equiparable a qualsevol d’Europa. Cameres representatives, control de la agenda política, eleccions lliures i freqüents, igualtat de vot, etc… Sense aprofundir gaire, pareix que les grans institucions democràtiques es troben presents en el sistema rus. Res més lluny de la realitat.
Obrim la primera nineta; trobem com les dues institucions més importants per a la democràcia estan podrides. Per un costat, les eleccions no es podem considerar lliures quant el govern ha prohibit els mítings, la propaganda i els actes públics d’alguns partits. És més, ha il•legalitzat a grups partidistes de l’oposició sense argument. I, per un altre costat, i com a conseqüència de l’anterior, les cameres electes no són representatives de la ciutadania russa per que hi falten els partits prohibits pel Kremlin, i aquest fet comporta que no hi hagi un control de l’agenda (o bé un control del govern). Com han de controlar unes cameres formades per partits aliats del govern?
Obrim la segona nineta; apareix una caricatura de la llibertat d’expressió. Medis de comunicació privats, diaris independents, etc… Tot correcte fins que algun periodista impertinent se li acut posar al descobert trames de corrupció i qüestionant la legalitat de certes accions dels dirigents actuals. Llavors s’empresona o s’assassina al responsable i de cop s’acaba la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació necessària per la democràcia.
Si seguíssim obrint nines aniríem trobant com totes les institucions necessàries per a que un país pugui considerar-se democràtic, a Rússia estant corruptes, o no existeixen; ni llibertat d’expressió, ni control de l’agenda, ni autonomia associativa, ni eleccions lliures… Segur que si això passes a algun país dels anomenats tercermundistes seria considerat una dictadura, però els diners manen…

Marc Martí Badia

No és la primera volta que plorem a les portes del desert per lo poc que plou a l’ample territori del Baix Aragó. Perquè sempre hem set una terra i una gent que ha passat set, però ara és molt pitjor. I ho és perquè natros mateixos, tots, mos estem passant de la ratlla al maltractar de manera radical lo medi ambient, lo paisatge, l’aire que respirem i l’aigua clara que hem de beure de tant en tant si volem seguir vedent com ix lo sol cada dia.
Un munt de situacions contradictòries omplin l’escenari global i planetari dels fets. Ja està més que clar qui és el responsable de les catàstrofes ambientals i aquí nomes se parle, però les solucions i la correcció de comportaments a nivell personal i col·lectiu van poc a poc. La verdat incòmoda del mal que hem fet al clima, cada dia està més assumida, però els governs i els que més contaminen diguen una cosa i ne fan un altra. Els diaris escriuen un full sobre temes ecològics i n’onplin cent sobre projectes insostenibles i especulatius, o publicitat consumista d’un impacte negatiu. Tampoc ajuden massa els comportaments de la gent d’a peu, que més que a peu, alguns porten un 4x4 de dos-cents cavalls o un quad infernal enganxats davall del cul, per anar a desfer camins i fer patir als animalets del camp.
S’han secat pràcticament del tot les fonts, fontetes i xumadors del Mesquí i el Tastavins i coste d’imaginar que a moltes planes i valletes del secà, fa uns anys a l’estiu se collien fruites de tots los colors i podies veure bones rengles de panís, melonars i espàrrecs. Quins temps aquells quan s’empeltaven presseguers tardans –ara diriem de Calanda– a les vores del Guadalop, agafant els canuts dels arbres que creixien a la Vall de Pastors, que ara és un tossal de coscolls impenetrable.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de desembre del 2007)

Enguany es compleix el 450 aniversari del naixement de Sant Josep de Calassanç. La seua activitat educativa ha estat ben estudiada. Va ser el primer a recollir xiquets desvalguts i donar-los educació, casa i menjar, i l’any 1621 va fundar les Escoles Pies. També la seua biografia és ben coneguda i divulgada, llevat d’un detall: la llengua materna, sobre la qual se sol passar de puntetes i en certes èpoques i ambients se silencia del tot. S’ha hagut d’esperar fins a la dècada dels setanta del segle passat, amb els treballs del pare Josep Poch, per a poder conèixer i divulgar moltes mostres del català d’en Calassanç –com he sentit anomenar Sant Josep entre escolapis– i saber-ne detalls. Sant Josep havia nascut a Peralta de la Sal, vila lliterana de llengua catalana que aleshores, l´any 1557, pertanyia al Bisbat de la Seu d’Urgell. El català era la llengua de Sant Josep, de la seua quotidianitat, i també –cosa que ara no és pas evident a l’Aragó– de la seua escriptura. El català era aleshores llengua de prestigi a l’antiga Corona i faltaven encara segles per a qualificar-lo de txapurriau. És possible que Sant Josep comencés a aprendre llatí amb gramàtiques d’aquesta llengua en català. No ho sé, però sí que va perfeccionar el seu llatí a les aules humanístiques d’Estadella, on devia sentir aragonès pel carrer i en un o altre ambient molt de castellà. A Alcalà d’Henares acabarà d’aprendre bé aquesta darrera llengua. El català no l’oblidava. Ja abans havia estudiat a Lleida i després a València, en territoris, aquests, de llengua catalana. El 1583, ordenat sacerdot, passarà al servei del bisbe de Lleida i més endavant del de la Seu i escriurà moltíssima paperassa administrativa en català –i en llatí i en castellà. I això continuarà fins que el 1591, als 34 anys, passa a treballar a Roma. Allà morirà cinquanta-set anys després. I hi aprendrà italià, sense mai deixar d’escriure en català –se’n coneixen cartes escrites en aquesta llengua del 1620 i 1638, és a dir quan ja feia respectivament 29 i 39 anys que hi vivia.

Artur Quintana i Font