La Pítima, una acadèmia aragonesa trilingüe
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de novembre del 2007
Corria l’estiu de l’any 1608 quan una dama de la noblesa resident a Saragossa, la comtessa de Guimerà, i la seua mare, la comtessa d’Erill, establien una acadèmia literària a la moda del temps anomenada “Pítima contra la ociosidad”. La institució prenia el seu nom d’un medicament que, col•locat sobre el cor, provocava l’alegria dels melancòlics. Si la metàforica denominació proclamava l’objectiu de posar remei als mals de la solitud i la poca activitat, un conjunt de 63 estatuts ho concretaven en la pràctica, regulant les sessions erudites: diferents càrrecs, repartiment de temes i dies, prohibició de sàtires, premis i càstigs (sobretot a qui discutia de manera indecent o no presentava els seus escrits quan tocava) i admissió del llatí, català i castellà (article 26).
Les reunions se van efectuar cada dia entre el 9 de juny i el 30 d’agost del mencionat 1608 a les intempestives 2 de la tarda per espai d’una hora, si bé gaudirien de la frescor i comoditats que oferia el palau del seu president, lo culte Gaspar Galceran, primer comte de Guimerà i espòs de la promotora, a la vila de Fréscano, no molt lluny de la capital. D’esta manera, los acadèmics, revestits de pseudònims d’estil classicista, com Galcerio, Anfriso o Julio César, se van dedicar almenys durant un estiu als jocs literaris en prosa o en vers: discursos variats, la majoria en llatí (sobre geografia, lleis, anatomia, numismàtica…); traduccions del llatí i del grec; i poesia de tipus religiós en tres llengües (hi ha constància de poemes tant en català com en castellà al beat Lluís Beltrán i a Santa Cecília). Les sessions començaven amb una lectura i a continuació hi havia una discussió; cada setmana el millor certamen obtenia un premi. La poesia que se va recitar a la Pítima no ha passat als manuals literaris de l’anomenat Segle d’Or, però lo seu esperit acollidor, que utilitza naturalment com a llengües de cultura tant lo llatí clàssic com lo castellà i el català del regne d’Aragó, bé mereix perpetuar-se en temps presents.
María Dolores Gimeno
