Rondinant al sofà
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de novembre del 2007)
Rondinant, criticant, queixant-nos; si analitzarem el temps que dedica de mitja una persona qualsevol a aquestes activitats estic segur que ens sorprendríem. En casi cada conversa que tenim, alguna actuació, alguna institució o alguna persona ix malparada. Deixant de banda, els temes personals, estic convençut que cada dia les crítiques a les nostres institucions, des de les locals a les internacionals, i des de les civils a les polítiques, van en augment. Si estiguérem a finals del segle XIX o a principis del vint, segur que algun intel•lectual marxista afirmaria que l’ambient és el propici per a una revolució social. Res més lluny de la realitat.
Avui, la valoració negativa de la majoria d’institucions i d’organismes públics esta estesa per gran part de la població, però hi ha algú que faci alguna cosa? És curiós, tots ens queixem quasi bé de tot, però ningú hi fa res. Encara és pot dir més, quant algun col•lectiu o persona és decideix a intentar crear noves sinergies, o alternatives, ningú li fa costat, i encara pitjor, es converteix en el blanc principal de les crítiques.
Els moviments i les ideologies alternatives al sistema imperant no estan de moda, han passat els anys de qüestionar el “status quo” social, econòmic i polític, de somiar en construir una nou món, de pensar que és poden canviar les coses… Actualment la gent sols lluita per tenir un mòbil de darrera generació i per poder comprar-se unes esportives més cares que les dels seus amics. Es més, ja ni els grups considerats el constructors de noves cultures o noves sensibilitats s’escapen d’aquest conformisme general.
“Sóc un radical, porto un mocador palestí, una samarreta del Che, fumo porros, m’emborratxo cada dissabte i a més no faig cas ni dels mestres, ni dels meus pares”. Si, però no em parlis de col•laborar gratuïtament en alguna activitat cultural, ni de perdre el temps amb muntar alternatives d’oci o de entrar en una organització sindical que tinc que anar de festa en los amics.
Ja no hi ha esperança, el conformisme ens ha vençut.
Marc Martí Badia
