Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de novembre de 2007)

Dissabte que ve, dia 1 de desembre, a 2/4 de 8 del vespre, es presentarà en l’auditori del Palau de Beseit el llibre “Els Ports de Beseit” .
Ubicat geogràficament entre Catalunya, el País Valencià i Aragó, aquest espectacular territori i el seu entorn és revelen no tan sols com un paisatge d’una bellesa indòmita i una reserva faunística d’un valor extraordinari, sinó també com un espai amb unes característiques culturals i patrimonials especifiques, en què tota activitat humana s’ha hagut de rendir a l’evidència que, per sobreviure, el primer és adequar-se al ritme del cicle de la vida, que enlloc com als Ports marca tant el devenir dels dies.
Mes de 100 fotografies esplèndides s’apleguen en aquest llibre, que permet redescobrir amb una nova mirada un dels espais naturals mes desconeguts del nostre país, el Parc Natural dels Ports, un imponent massís de relleu abrupte i escarpat solcat de rius i gorges profundes; una magnífica col•lecció de fotografies de la fauna, de la flora i de les gents que habiten aquestes muntanyes; un treball artístic realitzat per Mariano Cebolla, fotògraf de gran prestigi avalat per la seva experiència com a corresponsal en els Terres de l’Ebre per al diari La Vanguardia, com a col•laborador en diversos programes de National Geographic i, d’ençà del 2003, com a professor de fotografia al Parc Natural del Delta. L’any 2004 va publicar en esta mateixa col•lecció el llibre El Delta de l’Ebre.
Els textos que acompanyen a les imatges del llibre estan traduïts al castellà i a l’anglès, com correspon a una obra que porta la clara intenció de pujar-se al pòdium de l’art i de la promoció turística d’aquesta regió; una meta a què prompte se sumarà l’aqüeducte d’origen morisc que enguany s’està restaurant a Beseit.

Silvestre Hernàndez i Carnè

El 10 de novembre va inaugurar-se el primer Centre de Visitants de la comarca del Matarranya de la Ruta dels Ibers al Baix Aragó a la Vall del Tormo. Ara, amb el nou equipament cultural, en ve a la memòria aquell Grup de Treball de la Vall del Tormo que vam formar el 1979 un col·lectiu de jóvens de la nostra vila i que, durant uns anys, organitzàvem per a les festes majors unes exposicions monogràfiques amb tots els materials que havíem recopilat i elaborat, durant tot un any de treball i recerca, relacionats amb la nostra població. Una de les sorpreses més grates va ser que la major part de la informació publicada sobre la nostra vila feia referència als jaciments arqueològics, majoritàriament ibèrics. Evaristo Colera, rector de la Vall a principi del segle XIX, havia donat notícia de la Torre Cremada i de les Torrasses i també l’Institut d’Estudis Catalans un segle després. Així que, seguint les seues indicacions, vam localitzar els jaciments i vam iniciar, posteriorment, una sistemàtica campanya de prospeccions en tot el terme municipal. Lo Tossal de Santa Bàrbara, lo Mas d’en Rius, lo Serrau i la Vall d’en Jorba van ser el fruit de les nostres indagacions arqueològiques. En les exposicions mostràvem a la població fotografies dels jaciments, dibuixos, fragments dels materials recuperats i fotocòpies de les ressenyes fetes per Evaristo Colera i l’Institut d’Estudis Catalans. Però també recollíem notícies històriques, bibliografia, dades demogràfiques i econòmiques, literatura oral, construccions de pedra de falsa cúpula… Que aquells primers treballs s’haguen convertit, tres dècades més tard, en un magnífic Centre de Visitants ens omple d’il·lusió i ens demostra que estàvem donant valor a un patrimoni arqueològic que ara, amb molts més recursos econòmics, s’ha convertit en una fantàstica realitat: un Centre de Visitants del món ibèric a la nostra vila.

Dins de les IV Jornades Culturals i Literàries del Matarranya a la Vall del Tormo va celebrar-se el dissabte 17 de novembre la presentació del doble CD Sons del Matarranya. I Recopilatori de les Músiques del Matarranya. A la tarda i al Centre Cultural alguns dels músics participants van explicar les seues vivències per fer realitat el projecte recopilatori. En la introducció de l’acte van dirigir unes paraules l’alcalde de la vila José Miguel Timoneda i el conseller de cultura de la comarca del Matarranya Rubén Bergós per donar, més tard, la paraula a Marc Martí, el coordinador del projecte de l’Associació Cultural del Matarranya i músic participant, Natxo Sorolla l’animador de Los Draps de Pena-roja, Rakel cantant de Calaceit i Jean Pierre responsable de l’enregistrament del treball entre altres. Van parlar de les dificultats de coordinar Sons del Matarranya per la participació de 26 formacions musicals tan heterogènies, dels concerts promocionals a La Barraca de Queretes, de la dificultat de subsistir els grups de comarques…
A la nit música en viu de dos grups participants en Sons del Matarranya. Rakel, duet de germans de Calaceit, veu i guitarra, que van interpretar un ampli repertori amb temes propis en català i versions de Serrat, Luz Casal o Miguel Rios. Temps al temps, músics d’Arenys i Horta de Sant Joan, que precisament el cap de setmana que ve presenten a La Barraca el seu primer CD Ratets, on la major part dels seus temes són adaptacions musicals de poemes d’escriptors matarranyencs com Desideri Lombarte i Juli Micolau.
Dimecres 21, també dins de les Jornades Culturals, per celebrar el Dia de la Lectura a la Biblioteca Municipal, animació a la lectura amb un contacontes que explicarà narracions i històries de tota mena. Aquesta activitat es repeteix aquest mateix dia a les viles veïnes de Massalió i Calaceit.
Aquestes són unes jornades culturals que se celebren cada any al Matarranya per a la tardor, aquest any és la quarta convocatòria, i que la nostra vila té poques vegades la sort de ser protagonista com enguany.

El 10 de novembre va inaugurar-se el primer Centre de Visitants de la comarca del Matarranya de la Ruta dels Ibers al Baix Aragó a la Vall del Tormo. Ara, amb el nou equipament cultural, en ve a la memòria aquell Grup de Treball de la Vall del Tormo que vam formar el 1979 un col•lectiu de jóvens de la nostra vila i que, durant uns anys, organitzàvem per a les festes majors unes exposicions monogràfiques amb tots els materials que havíem recopilat i elaborat, durant tot un any de treball i recerca, relacionats amb la nostra població. Una de les sorpreses més grates va ser que la major part de la informació publicada sobre la nostra vila feia referència als jaciments arqueològics, majoritàriament ibèrics. Evaristo Colera, rector de la Vall a principi del segle XIX, havia donat notícia de la Torre Cremada i de les Torrasses i també l’Institut d’Estudis Catalans un segle després. Així que, seguint les seues indicacions, vam localitzar els jaciments i vam iniciar, posteriorment, una sistemàtica campanya de prospeccions en tot el terme municipal. Lo Tossal de Sant Bàrbara, lo Mas d’en Rius, lo Serrau i la Vall d’en Jorba van ser el fruit de les nostres indagacions arqueològiques. En les exposicions mostràvem a la població fotografies dels jaciments, dibuixos, fragments dels materials recuperats i fotocòpies de les ressenyes fetes per Evaristo Colera i l’Institut d’Estudis Catalans. Però també recollíem notícies històriques, bibliografia, dades demogràfiques i econòmiques, literatura oral, construccions de pedra de falsa cúpula… Que aquells primers treballs s’haguen convertit, tres dècades més tard, en un magnífic Centre de Visitants ens omple d’il•lusió i ens demostra que estàvem donant valor a un patrimoni arqueològic que ara, amb molts més recursos econòmics, s’ha convertit en una fantàstica realitat: un Centre de Visitants del món ibèric a la nostra vila.

La Comarca 23 de novembre 2007

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de novembre del 2007)

Quedava al darrere la Codonyera i una flaire de codonys omplia el meu cotxe. Eren quatre codonys ben madurs, piriformes, grossos i aromàtics, que havia collit minuts abans al Mas de la Creu. Ja en queden pocs de codonyers, a la Codonyera. Quina llàstima! Aquets arbres no demanen terra ampla per produir els grocs, llustrosos i perfumats fruits, només un raconet d’un bancalet o uns pams de terra a la vora. Com a la majoria dels arbres fruiters, no els va bé la terra ampla dels marges, planes i bancals. Sabeu per què? Els seus petits i tendres arrels a flor de terra tenen aversió a les relles en general: les dels vells aladres, les de les “vertederes”, i molt més encara, les de les modernes arades. Quan més profundes i freqüents hi són les llaurades, més s’estrenyen els conductes de l’aliment dels arbres. Altra cosa és l’eliminació de l’herba.
Tornem-hi al codony, que gairebé és tornar al meu “lloc”. Quan era xiquet, de la qual cosa han passat un grapat d’anys, les fogueres de la vespra del dia del Pilar es veien rodejades de codonys, fins que el groc de la pell esdevenia negre torrat. Endins, l’aspror de la carn es feia dolç menjar i llaminadura amb alguns llunyans brins àcids.
I com no recordar també el producte més conegut del codony!, el codonyat, —confitura amb força sucre. En castellà, carne o dulce de membrillo, membrillado o codoñate; en francés, pâte de coings; cotonyata o cotonyato en Sicília; marmelada en Portugal.
Recordo que en temps passats, quan no existien els fixadors del cabell —allò que avui es diu “gomina”—, ni diners per a comprar-los, els jovents de ambdós sexes, però més les dones, bullien el cor i llavors del codony per a obtenir un producte natural i ben barat, el qual aplicat sobre els cabells feia la funció de fixador. Una flaire de codonys omplia l’església i el saló de ball tots els diumenges i festius.
José Miguel Gràcia

La Plana Ràdio ha entrevistat avui al nostre company N. Sorolla sobre el bloc de Viles i gents. S’ha tractat l’origen del bloc, s’ha remuntat als començaments de la columna de Viles i gents al diari La Comarca, l’afegiment posterior de la columna Lo Cresol del Diario de Teruel. S’ha parlat sobre els continguts del bloc, sobre la situació de les viles catalanoparlants del Matarranya respecte Alcanyís i sobre l’extensió de la Franja. Sobre quina aportació han fet els blocs a la vida de les persones, N. Sorolla ha explicat la democratització de la comunicació que han significat estes plataformes, en oposició a la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació tradicionals. Finalment, s’ha proposat dos blocs d’interès per a properes entrevistes: De l’Holocé Estant i Rimat/Rimau.

Lo nostre objectiu a curt termini per a que el català es mantingue com la llengua de cohesió social al Matarranya no és la Llei de Llengües. En una política educativa clara és suficient. L’objectiu és que qualsevol jove acabo l’escola podent-se expressar (també) en català, indiferentment del seu origen. Indiferentment de si tenim llei de llengües o no. Si l’escola fa competent en català a la població, la llengua es desenvolupe per un terreny sòlid i ple de futur. I aquí el govern socialista ha demostrat que no cal legislar.

És lo cas de Fraga, a on s’ha implantat un centre bilingüe anglès−castellà. Ha estat liderat pel Departament d’Educació i s’està portant a terme de manera correcta. No s’ha votat per cap claustre, ni l’anglès apareix a la Constitució. Ni apareix als debats del darrer Estatut. Ni tan sisquera és objecte de la Llei de Patrimoni Cultural. Quin problema han trobat per a implantar-se? Cap.

A la vegada, este curs s’han estès los programes bilingües català−castellà. Com s’ha arribat a poder impartir assignatures en català dins l’ensenyament? En la voluntat de l’equip directiu de les escoles i els professors. Toquen aquí, demanen allà i redacten això i allò altre, a més de lluitar com a pares de les AMPAs i com a ciutadans integrats als seus pobles. I el Departament que fa? Bàsicament, ni molesta ni recolza. La llibertat de tria del pare és supeditada a les majories dels professors, dels quals alguns no saben ni quants habitants té la vila (ho dic per experiència pròpia). I intercepta cada pas endavant amb votacions. Quins problemes han trobat per a implantar-se? A grapats.

Quina diferencia hi ha? Que els socialistes creuen en els programes en llengües estrangeres i els lideren, i els socialistes no creuen en els programes en llengües històriques, i els deixen a la sort de les corrents socials i les polèmiques locals.

En este objectiu l’Associació Cultural de Matarranya realitza la Jornada Català a l’ensenyament sense la llei de llengües?, el 15 de desembre, a Calaceit. Hi participen des de l’exconseller José Bada fins el professorat, els directors i els pares. Serà un bon marc per a debatre com aconseguir mes classes en català.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de novembre del 2007

Corria l’estiu de l’any 1608 quan una dama de la noblesa resident a Saragossa, la comtessa de Guimerà, i la seua mare, la comtessa d’Erill, establien una acadèmia literària a la moda del temps anomenada “Pítima contra la ociosidad”. La institució prenia el seu nom d’un medicament que, col•locat sobre el cor, provocava l’alegria dels melancòlics. Si la metàforica denominació proclamava l’objectiu de posar remei als mals de la solitud i la poca activitat, un conjunt de 63 estatuts ho concretaven en la pràctica, regulant les sessions erudites: diferents càrrecs, repartiment de temes i dies, prohibició de sàtires, premis i càstigs (sobretot a qui discutia de manera indecent o no presentava els seus escrits quan tocava) i admissió del llatí, català i castellà (article 26).
Les reunions se van efectuar cada dia entre el 9 de juny i el 30 d’agost del mencionat 1608 a les intempestives 2 de la tarda per espai d’una hora, si bé gaudirien de la frescor i comoditats que oferia el palau del seu president, lo culte Gaspar Galceran, primer comte de Guimerà i espòs de la promotora, a la vila de Fréscano, no molt lluny de la capital. D’esta manera, los acadèmics, revestits de pseudònims d’estil classicista, com Galcerio, Anfriso o Julio César, se van dedicar almenys durant un estiu als jocs literaris en prosa o en vers: discursos variats, la majoria en llatí (sobre geografia, lleis, anatomia, numismàtica…); traduccions del llatí i del grec; i poesia de tipus religiós en tres llengües (hi ha constància de poemes tant en català com en castellà al beat Lluís Beltrán i a Santa Cecília). Les sessions començaven amb una lectura i a continuació hi havia una discussió; cada setmana el millor certamen obtenia un premi. La poesia que se va recitar a la Pítima no ha passat als manuals literaris de l’anomenat Segle d’Or, però lo seu esperit acollidor, que utilitza naturalment com a llengües de cultura tant lo llatí clàssic com lo castellà i el català del regne d’Aragó, bé mereix perpetuar-se en temps presents.
María Dolores Gimeno

Aquest diumenge hem pujat de matinet fins el mas d’Omella. És una bella passejada, amb un desnivell discret que permet la conversa sense gaires esbufecs. L’indret és privilegiat, doncs s’hi domina una panoràmica extensíssima. Torredarques queda allà baix, embolcallada de fumerols evanescents. Dels altres masos –Arrufat, Pau i Joan Pons– ens arriba l’enrenou del bestiar, que no coneix dies de festa. És també un lloc estimat per la Cèlia, doncs hi van fer de mitjers sos iaios i besavis, i sa mare hi visqué fins que es va casar. Quantes peripècies podrien explicar aquestes pedres!
Avui fa un dia fred i el cel és ras, tibant com un llençol en un llit ben fet. Cap a ponent, però, hi ha una línia de rovell que fereix el blau llampant. L’embruta, l’enverina, el contamina. És el fum inacabable de la tèrmica d’Andorra. Carbó que crema dia i nit per produir energia elèctrica, el motor del nostre món. Desencisat, tombo els ulls cap al sud. Eriçant les carenes dels Ports, rengleres de molins mouen les seues aspes. Més energia, aquesta –en aparença– blanca i elegant. Dic “en aparença” perquè crec que aquesta mena de generadors tampoc són benvinguts a la comarca. Em costa d’entendre, doncs a totes les viles, per menudes que siguen, hi volem bon servei d’electricitat, d’accès a internet i tot el que convingui. Els qui hi estan en contra, alguns d’ells amics meus, ho tenen clar: ‘que els posin al Tibidabo o al port de València!’. No sé què pensar. D’una banda el fum, de l’altra els molins. I l’energia indispensable. Hi ha alternativa?
Tornem cap a Torredarques amb el ressò dels avanpassats al pensament. Entre els pins, les torres d’alta tensió porten el confort cap als masos industriosos.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de novembre del 2007)

Rondinant, criticant, queixant-nos; si analitzarem el temps que dedica de mitja una persona qualsevol a aquestes activitats estic segur que ens sorprendríem. En casi cada conversa que tenim, alguna actuació, alguna institució o alguna persona ix malparada. Deixant de banda, els temes personals, estic convençut que cada dia les crítiques a les nostres institucions, des de les locals a les internacionals, i des de les civils a les polítiques, van en augment. Si estiguérem a finals del segle XIX o a principis del vint, segur que algun intel•lectual marxista afirmaria que l’ambient és el propici per a una revolució social. Res més lluny de la realitat.
Avui, la valoració negativa de la majoria d’institucions i d’organismes públics esta estesa per gran part de la població, però hi ha algú que faci alguna cosa? És curiós, tots ens queixem quasi bé de tot, però ningú hi fa res. Encara és pot dir més, quant algun col•lectiu o persona és decideix a intentar crear noves sinergies, o alternatives, ningú li fa costat, i encara pitjor, es converteix en el blanc principal de les crítiques.
Els moviments i les ideologies alternatives al sistema imperant no estan de moda, han passat els anys de qüestionar el “status quo” social, econòmic i polític, de somiar en construir una nou món, de pensar que és poden canviar les coses… Actualment la gent sols lluita per tenir un mòbil de darrera generació i per poder comprar-se unes esportives més cares que les dels seus amics. Es més, ja ni els grups considerats el constructors de noves cultures o noves sensibilitats s’escapen d’aquest conformisme general.
“Sóc un radical, porto un mocador palestí, una samarreta del Che, fumo porros, m’emborratxo cada dissabte i a més no faig cas ni dels mestres, ni dels meus pares”. Si, però no em parlis de col•laborar gratuïtament en alguna activitat cultural, ni de perdre el temps amb muntar alternatives d’oci o de entrar en una organització sindical que tinc que anar de festa en los amics.
Ja no hi ha esperança, el conformisme ens ha vençut.

Marc Martí Badia

Fa temps que algunes persones, entre les que es compten prohoms aragonesos de renom, es complauen en denominar el Matarranya com –entre altres apel·latius– “la pequeña Toscana”, amb la intenció de crear un reclam publicitari aprofitant lo boom turístico-immobiliari que viu lo nostre menut país i basant-se en algunes similituds que ningú ha acabat d’aclarir mai. Es tracte d’un recurs que ja han utilitzat altres territoris per a promocionar-se. Però, al meu entendre, els pretesos paral·lelismes entre l’agrest paisatge del Matarranya i l’orografia aturonada de la Toscana són molt forçats. I s’ha de tindre molta imaginació per a trobar pareguts entre la regió de Chianti —per posar un exemple— i qualsevol lloc de l’univers matarranyenc. Com a molt la podríem comparar amb l’espai central de la comarca, el comprés entre Vall-de-roures, Calaceit i la Freixneda. I sempre que la nostra fore una zona més humida del que realment és. Perqué els règims pluviomètrics són bastant diferents i, per tant, també ho és la vegetació, ja que, contràriament al que passe ací, allí dominen les grans rouredes, amb freqüents esquitxades de carrasques i motejades, molt esporàdicament, pel verd més clar de quatre pins solitaris. Ara bé, si del que es tracte és de trobar coincidències, podem dir que és cert que compartim amb la Toscana el benigne clima mediterrani; i també que els conreus més destacats són la vinya, l’olivera i el cereal. Però, sobretot, lo comú denominador que més mos podrie agermanar no és altre que el de ser els dos territoris “terra de masos”, amb la sola excepció que els arbres familiars protectors més representatius de l’hàbitat dispers toscà són los esvelts xipresos, quan ací ho són, sobre tot, les grans carrasques. En definitiva: comparar el Matarranya amb la Toscana és un simple recurs publicitari que s’ha utilitzat anteriorment en altres llocs. I penso que els promotors de la idea podien haver segut una mica més originals, ja que a la terra matarranyenca no mos falten valors propis suficientment atractius.