Viles i Gents

La Diputació Provincial de Terol eixida de les darreres eleccions municipals ha deixat els principals ressorts de poder en mans de baixaragonesos. S’ha girat la truita i, per primera vegada des de la recuperació de la democràcia, els caps visibles de la institució són del Baix Aragó. El president, Antonio Arrufat, és l’alcalde socialista de La Sorollera –també per primera vegada el president es catalanoparlant–; i dues de les tres sotspresidències estan també en mans de baixaragoneses: la regidora d’Alcorisa pel PSOE Julia Vicente; i la regidora d’Alcanyís pel PAR Ana Belén Andreu. Esta circumstància no té per què suposar un tomb en la política territorial de la DPT, però el president ja ha donat públics indicis de baixaragonesisme. Ha dit que les grans infraestructures de comunicació de la terra baixa provincial estan molt més endarrerides que les de la capital, que, d’altra banda, tampoc en va sobrada. Anuncia que la institució que presideix construirà una seu de nova planta a Alcanyís, que l’autovia de Saragossa a la Mediterrània passant per Alcanyís s’ha d’accelerar i, a més, ha de desembocar a Vinaròs (Castelló). També ha dit que l’actitud del funcionariat i dels polítics de la capital provincial ha estat durant massa anys d’esquena al Baix Aragó –i, en general, de les comarques del nord–, confiats com estaven en l’obligació dels administrats de tota la província de passar per Terol si volien resoldre qualsevol gestió administrativa, independentment de la distància que hagueren de recórrer. Però pareix que a arribat l’hora del Baix Aragó a la Diputació Provincial. Llàstima que arribe quan el poder, la influència i, sobre tot, els recursos econòmics de la institució estan en franca decadència.

A la nostra poderosa, avançada i tantes voltes cruel i estúpida civilització, tot s’hi pot comprar i vendre. A tot se li pot posar preu en funció de l’oferta i la demanda. I ningú pague més ni menys que el preu ajustat que en un moment determinat tenen tots els béns, siguen materials o immaterials.
Lo nom Coca-Cola a preu de mercat ix més car, milions de voltes més car, que lo nom Préssecs de Calanda. Lo nom Espanya molt més que lo nom Groenlàndia, un territori tan gran. Los noms Aragó, València, Catalunya i Andalusia, tindrien, segurament, un preu molt paregut, més alt que Extremadura o Múrcia i més baix que el nom París que només és una capital.
Per pagar el nom Baix Aragó qui sap si tindríem que vendre els noms d’una vintena de les noves comarques aragoneses i encara no n’hi haurie prou.
És clar que hi ha una relació directa entre el preu-valor d’un nom i lo molt o poc conegut que és este arreu del món, ja sigue per la seua història, els seus personatges, les guerres que ha infringit als seus veïns, si ha segut un imperi o una colònia… Així, Pèrsia, Roma i Grècia serien noms de preu molt alt per les seues ressonàncies passades.
Si considerem que el nom Aragó, és un actiu immaterial d’un valor incalculable, convindrem que una proporció considerable d’eixe valor també el tindran les combinacions de noms de territoris que el porten i han arrelat històricament. I ací estem solets, afortunadament solets.
Tot això ve a qüento o és una forma d’´explicar lo mal negoci que han fet les comarquetes del nostre territori que, a canvi de res, han perdut un actiu immaterial de tan valor com lo nom Baix Aragó. Serà que alguns polítics entenen poc de comptabilitat.