Fins a l’últim sospir
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’octubre del 2007)
Una de les fotos més impactants de les últimes dècades, mereixedora del premi Pullitzer i, al meu mode de veure, d’una massiva desaprovació social, va consistir en la imatge d’un xiquet agonitzant rodejat per diversos voltors que esperaven pacientment el moment culminant per a donar-se el festí. Mai vaig entendre com algú, autodenominat “ésser humà”, va poder optar fredament a prendre aquella instantània abans que bolcar-se a atendre al xicotet, espantar als seus comensals o simplement agafar-lo de la mà per a acompanyar-lo fins al seu moment final.
Alguna ment hipòcrita va respondre llavors, suposo que per a tractar de justificar la seva aprovació, amb la gran mentida que addueixen els països rics quan asseguren que és impossible atendre tots els humans que es moren de fam, quan en aquell precís instant es tractava simplement, res més i res menys, que d’ajudar a un altre humà que pateix enfront de tu.
Ara torna a la palestra l’eutanàsia i, damunt, ve acompanyada d’espectadors (més aviat expectadors), que disfressen la seva omissió de socors, quan no una presumpta incitació al suïcidi, sota les boniques paraules de: “una mort digna”.
Cap ser humà té dret a arrabassar-li la vida a un altre, i sí en canvi el deure d’evitar el seu dolor o la seva mort; de la mateixa manera que desitjar la mort, ja sigui aliena o d’un mateix, és un objectiu contranatura, un pensament propi d’una ment deteriorada, malalta o depressiva i que, per tant, requereix comprensió, afecte i atenció psiquiàtrica.
Ningú coneix el futur, ni tan sols si un segon abans del suïcidi sorgeix el penediment insalvable; ni tan sols si, un segon, un minut, uns dies després de l’últim sospir apareix un nou medicament, o renaix una fràgil esperança.
El dolor físic pot pal•liar-se avui amb eficàcia; la por i l’afonament afectiu, remuntar-se amb l’afecte dels sers més acostats; la depressió, tractar-se amb medicació; però el rellotge de la vida detingut abans d’hora no permet la més mínima esperança, una esperança a què tots tenim dret a mantenir viva fins a l’últim sospir i que, en cas de no possibilitar-se, suposa un greu fallada social.
Silvestre Hernàndez i Carnè
