Viles i Gents

La Diputació Provincial de Terol eixida de les darreres eleccions municipals ha deixat els principals ressorts de poder en mans de baixaragonesos. S’ha girat la truita i, per primera vegada des de la recuperació de la democràcia, els caps visibles de la institució són del Baix Aragó. El president, Antonio Arrufat, és l’alcalde socialista de La Sorollera –també per primera vegada el president es catalanoparlant–; i dues de les tres sotspresidències estan també en mans de baixaragoneses: la regidora d’Alcorisa pel PSOE Julia Vicente; i la regidora d’Alcanyís pel PAR Ana Belén Andreu. Esta circumstància no té per què suposar un tomb en la política territorial de la DPT, però el president ja ha donat públics indicis de baixaragonesisme. Ha dit que les grans infraestructures de comunicació de la terra baixa provincial estan molt més endarrerides que les de la capital, que, d’altra banda, tampoc en va sobrada. Anuncia que la institució que presideix construirà una seu de nova planta a Alcanyís, que l’autovia de Saragossa a la Mediterrània passant per Alcanyís s’ha d’accelerar i, a més, ha de desembocar a Vinaròs (Castelló). També ha dit que l’actitud del funcionariat i dels polítics de la capital provincial ha estat durant massa anys d’esquena al Baix Aragó –i, en general, de les comarques del nord–, confiats com estaven en l’obligació dels administrats de tota la província de passar per Terol si volien resoldre qualsevol gestió administrativa, independentment de la distància que hagueren de recórrer. Però pareix que a arribat l’hora del Baix Aragó a la Diputació Provincial. Llàstima que arribe quan el poder, la influència i, sobre tot, els recursos econòmics de la institució estan en franca decadència.

A la nostra poderosa, avançada i tantes voltes cruel i estúpida civilització, tot s’hi pot comprar i vendre. A tot se li pot posar preu en funció de l’oferta i la demanda. I ningú pague més ni menys que el preu ajustat que en un moment determinat tenen tots els béns, siguen materials o immaterials.
Lo nom Coca-Cola a preu de mercat ix més car, milions de voltes més car, que lo nom Préssecs de Calanda. Lo nom Espanya molt més que lo nom Groenlàndia, un territori tan gran. Los noms Aragó, València, Catalunya i Andalusia, tindrien, segurament, un preu molt paregut, més alt que Extremadura o Múrcia i més baix que el nom París que només és una capital.
Per pagar el nom Baix Aragó qui sap si tindríem que vendre els noms d’una vintena de les noves comarques aragoneses i encara no n’hi haurie prou.
És clar que hi ha una relació directa entre el preu-valor d’un nom i lo molt o poc conegut que és este arreu del món, ja sigue per la seua història, els seus personatges, les guerres que ha infringit als seus veïns, si ha segut un imperi o una colònia… Així, Pèrsia, Roma i Grècia serien noms de preu molt alt per les seues ressonàncies passades.
Si considerem que el nom Aragó, és un actiu immaterial d’un valor incalculable, convindrem que una proporció considerable d’eixe valor també el tindran les combinacions de noms de territoris que el porten i han arrelat històricament. I ací estem solets, afortunadament solets.
Tot això ve a qüento o és una forma d’´explicar lo mal negoci que han fet les comarquetes del nostre territori que, a canvi de res, han perdut un actiu immaterial de tan valor com lo nom Baix Aragó. Serà que alguns polítics entenen poc de comptabilitat.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’octubre del 2007

Observo un atles escolar, Atlas Bachillerato Universal y de España, (Antonio López Gómez (Ed.). Madrid: Aguilar 1963) que presenta a la pàgina 93 un mapa de les llengües i dialectes de la Península Ibèrica. L’Atlas havia passat per una doble censura, l’estatal i de l’autoritat educativa. El seu mapa de les llengües de la Península Ibérica reprodueix doncs la visió oficial de l’època sobre el tema. Quina era aquesta? A ponent una sola llengua, la gallego-portuguesa -que inclou Galicia, la Franja Occidental d’Astúries-Lleó-Zamora, i Portugal. Al centre castellà, amb dos dialectes clarament diferenciats, lleonès (amb un subdialecte: bable) i aragonès, i uns altres dialectes menys diferenciats: extremeny, andalús, murcià. A l’est català amb quatre dialectes: català oriental -que inclou també el Rosselló- català occidental -que inclou també la Franja Oriental d’Aragó i Andorra-, valencià, balear. Al nord-centre basc a Guipúscoa i part de Biscaia, Alaba, Navarra, Pirineus Atlàntics. L’Atlas no esmenta l’occità d’Aran. Comparant aquesta visió amb l’actual veiem que amb els anys les autoritats d’aquest país han anat perdent el coneixement de la realitat lingüística on viuen. La Constitució declara que a Espanya es parla castellà i altres llengües, però no sap quines, com l’Estatut d’Aragó - l’Atlas del 1963 indicava que ací es parla català i aragonès, llengua que, titlla de dialecte, però declara unitària i no dividida en mitja dotzena d’anomenats parlars pirinencs, com sovint se sent dir. La ignorància no acaba aquí, continua en altres estatuts: a Galicia ja no parlen gallego-portuguès, sinó una altra llengua: gallec. A València ja no parlen català, com durant el franquisme, sinó una altra llengua: valencià. Només a Catalunya, les Balears i al País Basc segueixen parlant català i basc respectivament, tot i que no falten abrandades declaracions paraoficials que en neguen la unitat. Un progrés, concretament a l’Estatut de Catalunya, on es declara que a Aran parlen occità, cosa que l’Atlas oblidava. En comparar les dues visions oficials, la del 1963 i del 2007, sobre les llengües d’aquesta Península veurem que fem com els crancs: sempre marxa enrere. La pregunta obligada és: Qui en trau profit de la desinformació actual?

Artur Quintana i Font

El blog Viles i Gents (http://vilesigents.blogsome.com/) retrata (com cap altre) la història d’una lluita sense treva pel reconeixement oficial de la llengua catalana a la Franja de Ponent. Té els orígens en una històrica columna que s’ha anat publicant en català al setmanari “La Comarca” d’Alcanyís durant els darrers 10 anys. La seua aparició va ser un fet realment històric ja que era el primer cop que una publicació en castellà admetia algun article en la nostra llengua, la qual cosa, per modesta que es pugui considerar, suposava tot un èxit. Tot un seguit d’amants de les lletres i la llengua nostrada l’han tirada endavant durant aquest llarg període de temps i han aconseguit un bon nombre de lectors que s’han acostumat a llegir amb la nostra llengua. Se n’ha parlat a bastament d’aquesta columna i de la tossuderia dels seus impulsors que no han defallit mai en les seues conviccions. Més recentment, varen decidir obrir aquest bloc, que inclou els esmentats articles d’autors diversos, per tal de donar-los publicitat a través de la xarxa, i també han publicat un llibre que porta aquest mateix nom. Viles i gents, doncs, pren una gran volada reivindicativa per camins diversos de l’àmbit literari i informatiu, amb la ferma voluntat d’aconseguir la plena normalització de la llengua catalana a les comarques de la Franja de Ponent, administrativament aragoneses.

Fa molts anys que segueixo les difícils passes dels escriptors que conreen el català arreu de les comarques de la Franja i, sobretot, al Matarranya. Sóc soci de l’Associació Cultural del Matarranya, amb la qual cosa periòdicament rebo totes les seues publicacions. He escrit nombrosos articles sobre autors comarcals matarranyencs, amb la idea d’enlairar la modesta carrera literària d’aquests escriptors nostrats que porten encesa la flama de la llengua tothora. També sóc subscriptor de la revista “Temps de Franja”, que es publica a Calaceit i ens dóna una idea acurada de la realitat sociopolítica i cultural de la regió. Els noms dels impulsors de Viles i Gents em són familiars des de fa molt temps: Tomàs Bosque, Josep Miquel Gràcia, J. Antoni Carrègalo, Josep Puche, Natxo Sorolla, Carles Sancho, Lluís Rajadell, etc.

Durant la temporada passada de l’espai radiofònic Lletres Ebrenques (Antena Caro Roquetes, 96.0 fm), vàrem dedicar un programa al novel·lista de Vall-de-roures, Lluís Rajadell, durant el qual férem cinc cèntims de la seua obra literària i la seua carrera periodística. Enguany ja tenim previst dedicar-ne dos més als literats de la zona: el primer a Guillem Nicolau, rector de Maella i cronista al servei del rei Pere III el Ceremoniós, i un altre a l’enyorat poeta Desideri Lombarte. Durant aquest homenatge tindrem la possibilitat de parlar amb la gent de Viles i gents, que han aconseguit coses importantíssimes per a la cultura nostrada al Matarranya. Vaig assistir a la II Trobada d’escriptors ebrencs celebrada a Fondespatlla aquest estiu, organitzada per aquella màquina de fer cultura que li diuen Octavi Serret, llibreter de Vall-de-roures, en la qual es va presentar aquest bloc i també la pàgina web franja.kt. Sóc assidu d’aquesta web que tira endavant el jove sociòleg Natxo Sorolla de Pena-roja de Tastavins, al qual he de felicitar pel seu dinamisme i per la seua gran aportació a la nostra cultura.

Viles i Gents representa, doncs, una lluita ferotge per la nostra dignitat cultural. Els diferents redactors parlen de llengua, cultura, llibres, discs…essència. Esperem que el català aviat sigui reconegut a l’Aragó mitjançant una Llei de Llengües que no quedi en poca cosa (com sempre passa en temes referents al català) i que proliferin les columnes i els blocs en la nostra llengua arreu de la Franja.

Ens quedem amb els versos del veterà cantador de La Codonyera i articulista, Tomàs Bosque, que són un crit veritable envers la dignificació de la llengua dels pares: Vols dir amic cantor/ que el vostre chapurreau d’Aragó/ és clara llengua, és català del bo/. Sí venerable senyor/ Veniu només al Guadalop/ i els camperols d’ací/ sens gaire esforç/ us donaran una lliçó.

Emigdi Subirats 19 d’octubre del 2007

Columna publicada per Carmeta Pallarés a La Comarca, divendres 5 d’octubre del 2007, pàg 28.

En la zaguera columna del ‘Viles i gents’ lo Carrégalo reflexionave sobre les persones que, según ell, deuen llegir los seus escrits. Ne contave diau. Espero amic meu que te dedicos a una professió que no tingue res a veure en los números, perqué si per a tot saps contar tan bé vas arreglat. A mi, que en les matemàtiques estic renyida des de que puc enrecordar, me n’ixen per lo menos un bon grapat més. Per a empezar jo ja sic la que fa onde. Perqué te llegisco des del primer dia. De tots los que firmen eixa columna, ho sento pels atres, eres lo que més m’agrade, i te diré lo per qué. Primer perqué eres lo més senzillo i pla, toques los temes en sentiment, poses sempre una nota d’humor i sobretot se note que vols de verdat a este ‘raconet’ de tiarra, encara que estigues apartat d’ella, com me passe a mi. I segundo, perqué me recordes una barbaritat al Desideri. Ell va ser l’única persona que me va entendre quan jo vai empezar a escriure en ‘xapurreau’, no me va qüestionar que jo l’anomenara així, perqué va posar per davant l’orgull i lo respeto que li tenia i lo que volia que li tingueren los demés. Així que ja ho saps, quan estigues recluit com un flare recorda que jo, la número onde, te llegisco sempre. I espero fer-ho uns quants anys més. ¡Animeu-tos bona cosa!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’octubre del 2007)

Una de les fotos més impactants de les últimes dècades, mereixedora del premi Pullitzer i, al meu mode de veure, d’una massiva desaprovació social, va consistir en la imatge d’un xiquet agonitzant rodejat per diversos voltors que esperaven pacientment el moment culminant per a donar-se el festí. Mai vaig entendre com algú, autodenominat “ésser humà”, va poder optar fredament a prendre aquella instantània abans que bolcar-se a atendre al xicotet, espantar als seus comensals o simplement agafar-lo de la mà per a acompanyar-lo fins al seu moment final.
Alguna ment hipòcrita va respondre llavors, suposo que per a tractar de justificar la seva aprovació, amb la gran mentida que addueixen els països rics quan asseguren que és impossible atendre tots els humans que es moren de fam, quan en aquell precís instant es tractava simplement, res més i res menys, que d’ajudar a un altre humà que pateix enfront de tu.
Ara torna a la palestra l’eutanàsia i, damunt, ve acompanyada d’espectadors (més aviat expectadors), que disfressen la seva omissió de socors, quan no una presumpta incitació al suïcidi, sota les boniques paraules de: “una mort digna”.
Cap ser humà té dret a arrabassar-li la vida a un altre, i sí en canvi el deure d’evitar el seu dolor o la seva mort; de la mateixa manera que desitjar la mort, ja sigui aliena o d’un mateix, és un objectiu contranatura, un pensament propi d’una ment deteriorada, malalta o depressiva i que, per tant, requereix comprensió, afecte i atenció psiquiàtrica.
Ningú coneix el futur, ni tan sols si un segon abans del suïcidi sorgeix el penediment insalvable; ni tan sols si, un segon, un minut, uns dies després de l’últim sospir apareix un nou medicament, o renaix una fràgil esperança.
El dolor físic pot pal•liar-se avui amb eficàcia; la por i l’afonament afectiu, remuntar-se amb l’afecte dels sers més acostats; la depressió, tractar-se amb medicació; però el rellotge de la vida detingut abans d’hora no permet la més mínima esperança, una esperança a què tots tenim dret a mantenir viva fins a l’últim sospir i que, en cas de no possibilitar-se, suposa un greu fallada social.

Silvestre Hernàndez i Carnè

Des de les comarques que formen part del denominat Baix Aragó històric recentment s’ha engegat un nou projecte: la Ruta de l’Aigua. Una iniciativa per recuperar les obres hidràuliques de les nostres viles que, a conseqüència de l’escassa utilització, s’han abandonat i presenten una situació lamentable. Algunes, escampades pel terme, en altre temps, eren llocs molt freqüentats pels agricultors per veure, per regar o per altres usos i altres abastien d’aigua les poblacions. Ara, en un temps en què hi ha escassetat d’aigua, es pretèn restaurar-les per tornar-les a utilitzar, com un atractiu turístic més i com a mostra del nostre patrimoni, perquè algunes d’aquestes obres hidràuliques tenen un extraordinari valor monumental que cal preservar. En una vila petita com la Vall del Tormo, que distava poc més de dos quilòmetres del riu Matarranya, hem recollit una relació bastant llarga d’obres hidràuliques. Dins del nucli urbà tenim el testimoni de l’antic Pou per a l’aigua de boca i els abeuradors per als animals, a la Vall del Riu, el pou d’en Seguer al pas de la Freixneda –segons hem llegit en textos del segle XIX-, la rebassa i la Bassa de Sant Roc que recollien l’aigua de pluja del Calvari i la Bassovera del Castell. Escampades estratègicament pel terme més basses, fonamentalment, usades per abeurar els animals de càrrega i el bestiar: Allà Barco, la Freixneda, Miquel, Plans de Montfort, Roig, Vall de Conxello, Vall de l’Olivera, Alcanyís, Racons i Torrasses. Fonts: Fontanassa, Britxa, Camí del Mas del Llaurador, Gafets, Mas de don Pedro i Navarro. Povets com el de la Marta. I, finalment, dos molins: de la Farina i d’en Castres. Algunes d’aquestes obres hidràuliques, lamentablement, ja només ens ha quedat el record de suggerents topònims que hem de conservar, d’altres afortunadament encara es poden recuperar i restaurar gràcies a aquesta iniciativa supracomarcal de la Ruta de l’Aigua.

La Comarca, 11 de octubre del 2007 Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 13 d’octube del 2007)

El proppassat dia 9 hi va tenir lloc, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Saragossa, l’acte de lliurament de premis dels concursos del Pilar 2007 —cartell anunciador, concurs fotogràfic, certamen de jota i coples. Em referiré a les coples i més concretament a les coples en català. Tot i que el lector pot pensar que ho faig per autocomplaença atès que jo vaig ser un dels premiats, el motiu d’aquestes línies va per un altre camí: dins del plec de condicions del concurs s’esmenta la possibilitat de que la col•lecció guanyadora o singularment alguna copla podrà ser cantada en algun dels actes institucionals de les festes del Pilar. Crec que alguna copla premiada en castellà s’ha cantat, per contra, mai cap copla premiada, escrita en català o aragonès, ha estat cantada, si no vaig errat. (Un incís: durant l’acte, fora, a la Plaça del Pilar i en un gran escenari, es cantaven i ballaven les mateixes jotes de sempre).
Per la seua salut a la jota l’aniria molt bé la introducció de noves lletres, músiques i estils. No n’estic gens de segur si les autoritats, els folkloristes, professionals i aficionats s’han adonat de l’encarcarament tradicional de la jota i la poca atracció que exerceix de cara a la joventut.
En la passada reunió de la Junta d’Ascuma (Associació Cultural del Matarranya), l’Artur Quintana, vicepresident i, a la vegada, company de ploma en aquest columna, va fer una proposta amb relació a les coples en català guanyadores en cadascun dels anys: s’haurien, com a mínim, de publicar per a donar-les a conèixer entre els grups i rondalles de jota, i al públic en general. “Tant de bo —afegí— que l’Ascuma edités un CD de les millors coples premiades amb música original, o si més no aprofitant partitures tradicionals”. Tres o quatre grups del Matarranya i del Mesquí ho podrien enregistrar. I per què no?, qualsevol rondalla de Saragossa que sentís la necessitat d’innovar…
Potser l’Ajuntament de Saragossa, mitjançant la societat Zaragoza Cultural, col•laboraria en el projecte financerament. L’Ascuma hauria de cercar la resta del finançament i designar un coordinador-productor.
La idea va agradar força a tots els membres de la Junta. Ara només falta portar-la a terme.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 6 d’octubre del 2007)

Anava pensant en los dies internacionals de l’any, quan m’aturo en un article publicat lo 3 d’octubre per este diari: “EOI de Teruel. El centro celebra el Día Europeo de las lenguas” (suplement “La Pizarra”, p. 2). La commemoració pretén la promoció del multilingüisme com un dels principals valors de l’Europa comuna, ja que aprendre llengües permet als ciutadans enriquir la seua vida, experimentar noves idees, exercitar la ment i beneficiar-se de la diversitat cultural del nostre continent. Lo dia se celebra cada 26 de setembre des de l’any 2001 amb la intenció d’animar l’estudi d’idiomes a qualsevol edat i donar a conèixer “totes” les llengües europees.
Miro a continuació la informació del web de les Escoles Oficials d’Idiomes aragoneses, i em sorprèn agradablement la seua multiplicació des dels temps que jo freqüentava l’única EOI de la comunitat al carrer Domingo Miral de Saragossa, ara convertida en la “Nº 1” de la capital. Més escoles poden donar a conèixer més llengües, des del totpoderós anglès passant pel francès i pels més minoritaris alemany, italià –i rus— i el català que oferixen la saragossana Nº 2 i la de Fraga.
Les dades aporten dos conclusions significatives: hi ha una oferta lingüística vinculada a una demanda en augment; i la projecció de les llengües és independent de la seua distància geogràfica. La primera conclusió participa de l’esperit del Dia Europeu citat; la segona lo contradiu una mica perquè evidencia que les llengües “grans” imposen la seua llei sobre les minoritàries. Així, l’anglès està present en totes les EOI aragoneses però el català veí falta de les d’Alcanyís, Osca i Terol; lo francès, abans llengua europea de cultura i de l’escola obligatòria, s’ha refugiat en les EOI i el català de l’Aragó només és testimonial en qualsevol institució educativa nostra. La lògica fa pensar que, després de la llengua pròpia, arriba la dels veïns, però a la pràctica l’anglès és la koiné que utilitzam, per exemple, amb un de Nîmes, i el castellà quan un de Calaceit parla amb un d’Alcanyís. Per la “lògica” oficial un xiquet catalanoparlant del Matarranya o el Baix Aragó ho aprendrà tot en castellà.

María Dolores Gimeno

Sóc un gran desconeixedor d’Alcanyís. Sóc de la darrera generació del Matarranya que no ha nascuts a Alcanyís. De menut anava als doctors i a comprar a Tortosa. I si la compra ere gran, a Saragossa. No haig viscut mai a Alcanyís. Ni hi haig estudiat. Només baixava al conservatori, però tampoc hi haig fet mai amics. I tot i que actualment los temps han canviat, perquè és habitual anar a comprar a Alcanyís, jo hi haig anat quatre vegades de festa. I no recordo haver pensat que valguere la pena tornar allà a fer festa. De fet, intuixco que molta gent dels pobles de la vora d’Alcanyís, de nit, tiren més cap a Vall-de-roures. Crec que el meu comportament és l’habitual als pobles del Matarranya, almenys als més orientals.

Per a entendre el meu desconeixement, puc dir que quan La Comarca va traure la seua enquesta durant les darreres eleccions municipals, i donave majoria a Esquerra Unida, vaig pensar que el 27 de maig riuríem molt en l’estudi. I així es demostre que no conec Alcanyís. Ni m’aulorava un possible triomf d’IU.

Haig vist en comptades ocasions mobilització ciutadana a Alcanyís. Una manifestació per una circumval•lació que va ser com un “osti, hi ha vida social”. Un grupet de gent al voltant de Los Ranetas que pareix que promou oci alternatiu… Realment, desconec la vila. Però m’arriben poques mostres d’activitat associativa, cultural, social… Almenys, pel que fa a cultura alternativa al vestit, corbata i tacons.

Hi ha temes que són de difícil tracte fora del teu cercle social habitual. Però ara, tenim una alcaldia d’IU. I les forces vives de la vila repartixen més vara contra l’equip de govern que un pastor a les ovelles. Quan no és una cosa, és l’altra. I qualsevol excusa és bona per a carregar. És esperable, sobretot si perds el poder que emana de temps de caserna i sagristia. Realment, tirar endavant un gran projecte en un espai conservador no és gens fàcil. Sobretot, perquè t’ataquen des dels símbols, i no des del contingut. Segur que l’alcaldia trau grans projectes endavant nedant a contracorrent. Però realment me desesperava llegint les crítiques a l’Ajuntament perquè s’havie decidit no acompanyar la presentació de les reines de Festes.

Als pobles que mai han tingut esta figura, coste entendre segons quin comportament carca. Sempre m’ha agradat més que els kintos porton mono i samarreta que no una corona. Hi ha “tradicions” que ham de potenciar i n’hi ha que més val que no hagueren existit mai. L’Ajuntament, dins la seua llibertat d’acció, ha decidit no acompanyar un acte excessivament cerimoniós i elitista per a unes festes populars. Almenys, deixem-los la llibertat d’assistir com a representants públics a on vulguen. No mantinguem les corones. Perquè altres corones ja no són un tabú. Avui dia, ja es pot malparlar d’elles als programes del cor i veure que també es banyen en bikini. I aviat tots veurem que són persones, com tu i com jo. I a les persones, habitualment, se’ls vote. Fins i tot si són polítics.

Nota de l’autor: l’article és més llarg de l’espai disponible al Diari La Comarca i es publicarà retallat, però mantenint la idea que es vol expressar.