Viles i Gents

Gairebé de manera invariable, quan escric estes columnes m’imagino que els meus escrits només los llegiran quatre persones. Bé, això és un dir, perquè realment no en seran quatre sinó deu. És a dir: la companya i els quatre companys que fan “Lo Cresol” al Diario de Teruel i els altres cinc que, juntament amb mi, escrivim lo “Viles i gents”. No n’hem parlat mai i, per tant, desconec si els meus col·legues tenen la mateixa sensació, però el cert és que a pesar de portar més de dotze anys com a articulista no hai segut capaç de desempegolar-me eixa idea de damunt. Hi reflexiono sovint, sobre tot quan, cada sis setmanes, reclòs com un monjo en la soledat del meu “sancta santorum” —llegiu el despatxet de casa—, m’enfronto davant l’ordinador a la responsabilitat d’anar lligant paraules, de la millor manera possible, per a donar contingut a allò que necessito expressar. I a voltes crec que eixa sensació va unida a l’imprescindible esperit autocrític i al necessari exercici d’humilitat que, al meu entendre, han d’acompanyar l’escriptor. Ara bé, tanta cavil·lamenta dixe de tindre sentit quan, com em va passar el dia 4 d’agost, després del sopar que va seguir a la representació de l’obra “Visita dels Calatravos a la Vila de Pena-roja” de Desideri Lombarte, una amable pena-rogina va vindre a saludar-me i, referint-se als articulistes del “Viles i gents”, em va dir:
—Vostés no em coneixen a mi, però jo a vostés los conec molt bé. Los llixco cada setmana i ja és com si foren de la família.
Permeteu-me que tos diga, amigues i amics, que les situacions com la que explico són molt gratificants per als escriptors. Perquè penso que, en definitiva, no podem esperar cap recompensa més bona que la que done el testimoni directe d’una lectora tan fidel i agraïda com la de Pena-roja, a la que des d’ací, en nom del col·lectiu “Viles i gents”, li envio una cordial salutació.

S’acaba de celebrar a Calaceit la XVII Trobada Cultural del Matarranya, una reunió cultural, reivindicativa i festiva que està a només un any de la majoria d’edat. Pareix mentida que una criatura que va nàixer tan delicada, amb tantes dificultats i tan precariament s’hagi convertit en tan bona mossa. És un bon moment per recordar a sos pares, que amb voluntarisme, convicció i molta estima per les terres del Matarranya –les de la Comarca i les de fora– van aconseguir portar al món una celebració que s’ha convertit en un referent ineludible per a la cultura matarranyenca. Eren els darrers anys vuitanta quan, un dia d’estiu pel de matí, dos xics de Maella, Fernando Albiac i Miguel Estaña, es van presentar a una finca de Vall-de-roures, quasi al sol del terme, en busca de la meua col·laboració per muntar una festa que servira per mostrar la cultura de la conca del Matarranya. Amb aquell agosarat projecte van sembrar la llaor que ha donat arbres carregats de fruit, el més preciat de tots la mateixa Associació Cultural del Matarranya. Vall-de-roures va posar el local –l’Ajuntament va deixar les claus del castell–, la cooperativa del camp va prestar les cadires per al públic –Paco Celma sempre disposat a tirar una mà– i Roberto Gil va deixar els focus per que l’escenari eixira de la penombra. De la resta se’n van encarregar Miguel i Fernando. Van portar l’Anton Abad, l’Àngel Villalba i el grup folklòric Aires del Matarraña. Miguel també va cantar amb José María Puyol, Los Maellans. Guillermo Castelló va muntar una exposició i va pintar el cartel anunciador. Els modestos ingresos de les entrades van cobrir les despeses més imprescindibles. La darrera referència vital de Fernando és que estava pels USA ensenyant matemàtiques als ianquis. Miguel viu a Montanui però encara el puc rastrejar gràcies a les seues il·lustracions per a la revista Temps de Franja. Els pobles catalanoparlants de Saragossa i Terol sempre els estaran agraïts.