Infància bilingüe
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de setembre del 2007)
Contaré avui una breu història que encara no té setze mesos de vida. És la història de la Inés, una xiqueta molt viva i simpàtica, rosseta i amb ulls del color del mar. La xiqueta és atrevida i, amb ganes d’explorar un món nou completament, ja corre per passadissos i carrers amb la punteta del peu, com una mini ballarina. Ho mira tot, ho toca tot i riu quan fa un descobriment! Quan passa algú, la cara preciosa se l’il•lumina d’alegria i saluda amb la seua maneta. Té ganes de saber, de conèixer i de jugar, i a poc a poc comença a designar la realitat que té al voltant. De moment, les seues paraules configuren un repertori limitat: sap dir “papa” i “mama”, que són termes universals; “nene” i “nena”, sense encertar massa en la distinció genèrica; i “tete”, és a dir, la seua xupona o xumet, imprescindible ara que les dents li fan rabietes. Però hi ha més vocabulari, llargues frases inintel•ligibles i gracioses, que qui sap què voldran dir.
La mama li parla en castellà i el papa en català, cada u en la llengua de la seua terra; i lo mateix fan les respectives branques familiars sense cap conflicte. Ella viu a Saragossa, i no importa si està allí o a la vila de la mare o del pare, perquè és una xiqueta molt llesta i ho entén tot per separat o simultàniament. Quan ve al Baix Aragó catalanoparlant, pel costum secular, com que és “saragossana”, molts li parlen en castellà i cal recordar-los que ho han de fer “com nosaltres”, que la volem i la sabem capaç de aprendre les dos llengües. La xiqueta serà bilingüe perfecta perquè les llengües inicials aniran a la mateixa part del seu cervell, jove i flexible, fent més ampla la seua competència lingüística i més oberta a assimilar d’altres llengües més endavant. Ara li naixerà una germaneta, i les dos podran compartir dos idiomes, un tresor que les farà més sàvies i, en cap cas, forasteres a casa dels seus parents.
María Dolores Gimeno
