Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 se setembre de 2007)

En l’anterior article vaig descriure les tres accepcions més comunes del concepte nació, i vaig deixar entreveure que segons aquestes interpretacions Espanya no es podia considerar un estat que estigués format per una única nació.
Si acceptem que un Estat Nacional es aquell en que la nació jurídica és igual a la nació política, i ambdues són idèntiques a la nació cultural, veurem com Espanya no compleix aquest supòsit.
En primer lloc, es quasi bé irrefutable que el nostre estat si que constitueix una nació política. O no es cert que la majoria de ciutadans volen viure junts d’aquest tot estatal? Si no fos així seria normal que les forces polítiques independentistes o separatistes tinguessin majoria en els territoris que desitjaren aquesta divisió, cosa que fins ara no ha passat. En segon lloc, normalment, també es sol assumir, que tot i les diverses legislacions de les Comunitats Autònomes, els cos fonamental de la legislació es el mateix per tot el territori de l’Estat. Cal assenyalar, que inclòs en el cas dels Estats Units on les diferències legislatives entre territoris són molt accentuades, el fet de compartir una mateixa constitució assegura aquesta unitat jurídica. En tercer lloc, a Espanya casi bé ningú a hores d’ara pot afirmar que existeix una unitat cultural, i aquest és el motiu pel qual no pot assolir la definició acadèmica d’Estat Nacional. Ara bé, podríem discutir com definim cultura, i com podem assegurar que un determinat territori té aquesta cultura. Si bé, també cal dir que la majoria d’analistes creuen que una diferenciació lingüística és signe inequívoc d’una distinció cultural. Així doncs, fixant-nos en les diverses llengües que trobem dins els territoris de l’estat podem deduir que aquesta homogeneïtat cultural que existeix a Noruega, Dinamarca o Portugal no es dona a Espanya.
Resumint, podem afirmar que a Espanya no existeix una nació cultural igual a les altres dues, i per tant, segons la teoria política el nostre estat no es nacional, sinó plurinacional. Per altra banda, després d’aquesta afirmació, cal preguntar-se quines nacions conformen Espanya?

Marc Martí Badía

Enguany, com ja és tradició, vam trobar-nos la majoria dels columnistes del ‘Viles’ i ‘Lo Cresol’. El lloc va ser a la posada Guadalupe de Mont-roig, la data, el quatre d’agost. Feia goig de debò veure una taula tan llarga i ben avinguda. Després de dotze anys –què de pressa passa el temps!– els nostres articles continuen sobrevivint en el seu raconet, com els gals d’Astèrix davant l’Imperi. Hi ha hagut algun avanç: ha florit «Lo Cresol» a l’altre periòdic important de la província. No és poca cosa, però tot plegat denota que la situació s’ha tornat crònica. Abans l’anomalia clamava el cel. Als periòdics Aragonesos no hi havia ni rastre de la llengua dels habitants de la Franja. Amb aquesta columna, pareixia que s’iniciava el camí de la normalitat…
Un moment, el títol d’aquest article em sóna! Faig una recerca i, efectivament, apareix un primigeni “La gent del Viles i Gents“. Era l’any1996, i ens trobàvem a Torredarques en Tomàs, en Carles i en Carrégalo, amb l’Artur, la Sígrid, en «Marco» i la Teo. Acabava la bucòlica descripció de la trobada amb l’esperança que la meua filla Adriana, que aleshores tenia dos anys, podria escriure en la llengua que parlem a la vila. Tot depenia de si érem capaços de capgirar la inèrcia secular. Vana il·lusió! Reconec que la societat civil ha progressat una mica. Tanmateix, a nivell institucional la cosa està estancada. Aragó continua ignorant-nos i les meues filles, si no marxem enllà de l’Algars, seran analfabetes en la seua llengua.

Gairebé de manera invariable, quan escric estes columnes m’imagino que els meus escrits només los llegiran quatre persones. Bé, això és un dir, perquè realment no en seran quatre sinó deu. És a dir: la companya i els quatre companys que fan “Lo Cresol” al Diario de Teruel i els altres cinc que, juntament amb mi, escrivim lo “Viles i gents”. No n’hem parlat mai i, per tant, desconec si els meus col·legues tenen la mateixa sensació, però el cert és que a pesar de portar més de dotze anys com a articulista no hai segut capaç de desempegolar-me eixa idea de damunt. Hi reflexiono sovint, sobre tot quan, cada sis setmanes, reclòs com un monjo en la soledat del meu “sancta santorum” —llegiu el despatxet de casa—, m’enfronto davant l’ordinador a la responsabilitat d’anar lligant paraules, de la millor manera possible, per a donar contingut a allò que necessito expressar. I a voltes crec que eixa sensació va unida a l’imprescindible esperit autocrític i al necessari exercici d’humilitat que, al meu entendre, han d’acompanyar l’escriptor. Ara bé, tanta cavil·lamenta dixe de tindre sentit quan, com em va passar el dia 4 d’agost, després del sopar que va seguir a la representació de l’obra “Visita dels Calatravos a la Vila de Pena-roja” de Desideri Lombarte, una amable pena-rogina va vindre a saludar-me i, referint-se als articulistes del “Viles i gents”, em va dir:
—Vostés no em coneixen a mi, però jo a vostés los conec molt bé. Los llixco cada setmana i ja és com si foren de la família.
Permeteu-me que tos diga, amigues i amics, que les situacions com la que explico són molt gratificants per als escriptors. Perquè penso que, en definitiva, no podem esperar cap recompensa més bona que la que done el testimoni directe d’una lectora tan fidel i agraïda com la de Pena-roja, a la que des d’ací, en nom del col·lectiu “Viles i gents”, li envio una cordial salutació.

S’acaba de celebrar a Calaceit la XVII Trobada Cultural del Matarranya, una reunió cultural, reivindicativa i festiva que està a només un any de la majoria d’edat. Pareix mentida que una criatura que va nàixer tan delicada, amb tantes dificultats i tan precariament s’hagi convertit en tan bona mossa. És un bon moment per recordar a sos pares, que amb voluntarisme, convicció i molta estima per les terres del Matarranya –les de la Comarca i les de fora– van aconseguir portar al món una celebració que s’ha convertit en un referent ineludible per a la cultura matarranyenca. Eren els darrers anys vuitanta quan, un dia d’estiu pel de matí, dos xics de Maella, Fernando Albiac i Miguel Estaña, es van presentar a una finca de Vall-de-roures, quasi al sol del terme, en busca de la meua col·laboració per muntar una festa que servira per mostrar la cultura de la conca del Matarranya. Amb aquell agosarat projecte van sembrar la llaor que ha donat arbres carregats de fruit, el més preciat de tots la mateixa Associació Cultural del Matarranya. Vall-de-roures va posar el local –l’Ajuntament va deixar les claus del castell–, la cooperativa del camp va prestar les cadires per al públic –Paco Celma sempre disposat a tirar una mà– i Roberto Gil va deixar els focus per que l’escenari eixira de la penombra. De la resta se’n van encarregar Miguel i Fernando. Van portar l’Anton Abad, l’Àngel Villalba i el grup folklòric Aires del Matarraña. Miguel també va cantar amb José María Puyol, Los Maellans. Guillermo Castelló va muntar una exposició i va pintar el cartel anunciador. Els modestos ingresos de les entrades van cobrir les despeses més imprescindibles. La darrera referència vital de Fernando és que estava pels USA ensenyant matemàtiques als ianquis. Miguel viu a Montanui però encara el puc rastrejar gràcies a les seues il·lustracions per a la revista Temps de Franja. Els pobles catalanoparlants de Saragossa i Terol sempre els estaran agraïts.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de setembre deñl 2007)

Enguany fa cinquanta anys de la mort del filòleg txec Rudolf Jan Slaby conegut sobretot per ser l’autor, amb Rudolf Grossmann, del gran diccionari de les llengües alemanya i castellana, publicat per primera vegada el 1934 i que, degudament actualitzat, continua reeditant-se. Slaby va nàixer l’any 1885 a Cernosice, a Bohèmia, aleshores una regió de llengua txeca dins de l’estat Austro-hongarès. El fet de pertànyer a una comunitat de llengua no majoritària dins de l’estat i en procés de bilingualització a favor de l’alemany —eren molts els txecs que sabien alemany i pocs els alemanys de Bohèmia que sabien txec— el feia especialment predisposat a entendre altres comunitats de llengua en situació semblant. La Primera Guerra Mundial el va sorprendre el 1914 a Barcelona on havia anat per a ampliar estudis d’hispanística. Davant la impossibilitat de retornar al seu país va acabar establint-se en aqueixa ciutat on treballà en múltiples faenes editorials, i des del 1922 també com a professor de llengües eslaves a la Universitat. Slaby fou un hispanista ple, i no com tants n’hi ha que només aprenen castellà i a tot estirar quatre borralls de gallego-portuguès. A més del basc coneixia molt bé totes les llengües iberorromàniques i hi va traduir un centenar llarg d’obres directament del txec, però també de l’eslovac, del polonès, del rus … . Especialment elogiada és la seva traducció al català de Bavicka (L’àvia) de Bozena Nemcová, obra capital de la moderna literatura txeca. En aquestes traduccions sempre fa constar que són fetes directament del txec, del rus etc., un detall que avui pot considerar-se superflu, però que no ho era pas a les dècades dels vint i trenta del segle passat, quan la majoria de traduccions de les llengües eslaves es feien del francés. Fou elegit membre corresponent d’Euskaltzaindia i de l’Academia Española i sempre va ser un ardent defensor de la nostra Segona República. El 1926 de retorn al seu país s’instal•là a Praga i en va ser rector de la Universitat. Va morir a Praga el 2 de juliol del 1957 i està enterrat en el fossar Olsany d’aqueixa ciutat.
Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 15 de setembre del 2007)

Amb la d’especulacions, llibres i pel•lícules que s’han muntat per allí entorn del Sant Greal i resulta que l’explicació al secret millor guardat de la història de la humanitat ha estat ocultat sempre ací, a l’Aragó:
El Calze Sagrat, després de la seva utilització per part de Crist va ésser confiat a Sant Pere, el qual el custodia primer a Antioquia i posteriorment a Roma.
Sixt II (243-258) poc abans de morir martiritzat per l’emperador Valeriano, li confia la copa sagrada a Sant Llorenç perquè la protegeixi. Però Sant Llorenç també morirà màrtir, així que poc abans de la seva captura aconsegueix que el Sant Greal sigui enviat als seus pares, Orencio i Paciència, que viuen a Osca, ciutat en què va estar ocult fins a l’any 711, any en què els musulmans envaeixen la península Ibèrica. Per protegir el Sant Greal es pren la mesura d’ocultar-lo al monestir de Sant Joan de la Peña, en ple cor dels Pirineus aragonesos.
D’allí el Calze Sagrat va sortir l’any 1399 perquè Martín I el Misericordiós va decidir emportar-se’l al seu palau de l’Aljafería. Posteriorment, i després d’una breu estada a Barcelona, el 1424, Alfonso V el Magnànim s¡’emporta el Sant Greal al Palau Reial de València.
El 1437 el Sant Greal va ser donat per sa majestat al Capítol Catedralici de València. L’any 1809, davant l’avanç de les tropes de Napoleó sobre la ciutat, es va ocultar a les Illes Balears, on va romandre fins a 1812. De tornada a València, va haver de ser novament amagat durant els començaments de la guerra civil, el 1936, tres hores abans que la catedral fos past de les flames.
El Sant Greal continua dipositat a la catedral de València, en una capella gòtica, dins un reliquiari d’or, i s’utilitza cada dia en la missa de dos quarts de deu del matí. Els últims papes a utilitzar-lo han estat Joan Pau II i Benet XVI.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de setembre del 2007)

Dues paraules que el passat mes d’agost han sovintejat, com a titulars, el mitjans de comunicació, després de fer-ne un ús estentori, el president Sarkozy. Dues paraules, que per als professionals de la medicina, no són altra cosa que uns medicaments “inhibidors del desig sexual”, els quals han estat utilitzats i s’utilitzen en determinades circumstàncies, i per tant, no poden brandar-se ara com a novíssima panacea contra els violadors reincidents, pedòfils o d’altres tipus.
Segons els psiquiatres i psicòlegs, gairebé la totalitat dels assassins en sèrie i dels violadors reincidents no tenen la consciència de culpa, ni abans ni després de cometre els actes, execrables per a la resta de la societat. Hi són absents a l’estigma moral.
Dir-ne que fins ara no s’ha fet ni gens ni mica en intentar la defensa de la societat d’aquells individus no és cert; tot i així, s’haurà de fer molt més, amb racionalitat i sense pancartisme ideològic per part dels governs, dels partits polítics i de la societat en general.
Tothom cerca solucions al cas, quan l’alarma social augmenta puntualment, jo, modestament, voldria deixar-ne caure algunes sobre allò que s’hauria de fer. Les lleis han de contemplar aquets tipus de delictes i establir les penes de privació de llibertat i d’altres, coherentment. Les reduccions de condemnes per bon comportament s’haurien de contrabalançar amb la manca de penediment i la gairebé impossible, diguem-ne, inserció social definitiva.
Dins la presó, potser la tasca dels especialistes seria més rendible aplicada a produir al pres el sentiment de control dels seus hàbits i tendències. Complida la condemna i ja al carrer, hauria de romandre allunyat dels llocs i ambients propicis per a les seues “temptacions”. En ordre a complicar un xic més el tema, hi ha que tenir en compte que dins l’àmbit familiar és on abunden els abusos infantils.
El seguiment personal i directe de l’escarcerat i amb diferents graus de intermitència, mai s’hauria de deixar. També els medicaments inhibidors de la sexualitat podrien esdevenir coadjuvants.
I una cosa més, no practicada fins ara, el coneixement públic amb noms i cognoms dels condemnats i reincidents per els delictes en qüestió, possiblement produiria un efecte de capteniment.
En front d’un greu problema, un curt espai i uns minsos coneixements no donen per a més.

José Miguel Gràcia

Recentment s’ha publicat Iberos del Matarraña. Investigaciones arqueológicas en Valdeltormo, Calaceite y La Fresneda (Teruel) un excel•lent volum d’investigació on es recull la important tasca arqueològica que s’ha realitzat en els últims anys en la nostra comarca i, molt especialment, dins del terme municipal de la Vall del Tormo. Els autors del treball són Pierre Moret, José Antonio Benavente i Alexis Gorgues i l’edició del Taller de Arqueología de Alcañiz i la Casa de Velázquez. Però és una llàstima que els arqueòlegs del volum haguen tingut poca cura en anomenar els jaciments que apareixen en els textos.
Les errades són importants i nombroses. Els autors argumenten d’un dels poblats: “El yacimiento de El Cerrao sólo se conocía por una breve mención en la Carta Arqueológica de Aragón, bajo el nombre ‘Lo Serrao’ (C. A. Aragón 1991:90)”. De cop i volta Lo Serrao es converteix en El Cerrao, sense que els autors ens argumenten el canvi sobtat del topònim. El jaciment de Lo Serrao va ser prospectat pel Grup de Treball de la Vall del Tormo el 1980 i donat a conèixer a la nostra població en les exposicions realitzades el 1980 i 1981, juntament amb una mostra dels materials recollits en la prospecció. I vam ser nosaltres qui van recuperar el topònim popular amb que es conexia el lloc on vam tobar els materials i les restes de les construccions. Per quina raó ara s’ha canviat el nom en el llibre?
Respecte al jaciment de Los Trullets diuen els autors del treball: “Como la colina carecía de nombre…decidimos darle el nombre del propietario del terreno, don Felipe Montañés…”. Així que el van anomenar Cabezo Montañés, però com que cabezo era un topònim estrany a les nostres viles el van canviar per Tossal Montañés. Això haguera estat correcte sí, com afirmen erròniament, “la colina carecía de nombre”. Aquesta elevació té un nom molt significatiu i realment precís i preciós: Los Trullets perquè els nostres avantpassats, amb molt de sentit comú, en veure la gegantina estructura constructiva d’un gran dipòsit circular magníficament empedrat van creure que correspondria a uns trulls que servirien per guardar-hi líquids o sòlids: vi, oli o gra. D’aquí l’encertat topònim popular.
El jaciments del Tossal de Santa Bàrbara, la Vall d’en Jorba i del Mas d’en Rius també van ser prospectats i divulgats pel Grup de Treball de la Vall del Tormo durant els anys 1980 i 1981 i és per això que el seu nom respecta la toponímia rural. Altres jaciments que apareixen en el llibre i que tenen el seu nom incorrecte són: La Torrassa situat al nord-oest del nucli de la Vall i que és conegut com Les Torrasses, Mas de los Casos, en el terme de Massalió és conegut per Mas dels Casos, forma popular del Mas dels Escassos, les Penes Roges, situades en el terme de la Freixneda, al costat del riu Matarranya, ha estat traduït per Peñarroyas en el llibre, el mateix passa amb la Vall del Pinar que tradueix per Val del Pinar i amb el Balcó de Pilatos per Balcón de Pilatos, tots aquests jaciments en el terme de la Freixneda.
La gent que fa treballs sobre el Matarranya ha de saber que la llengua pròpia de les nostres viles és el català i, justament, és en la toponímia on es troba la llengua més autèntica, la que s’ha conservat amb escasses influències forànies. Actualment s’han fet i publicat bastants treballs de toponímia rural i urbana a les nostres viles: Desideri Lombarte de Pena-roja i Aiguaviva, Josep A. Carrégalo de Mont-roig, Artur Quintana de la Codonyera, Antoni Llerda de Queretes, Marc Martínez de Nonasp, Enrique Puch i jo mateix de Vall-de-roures, Ricard Solana i Mercè Gimeno de Calaceit, Pasqual Vidal de Massalió i de la Vall del Tormo i el Mas del Llaurador qui subscriu aquestes ratlles. Per respecte a l’esforç que s’ha fet i s’està fent per conservar i divulgar la nostra toponímia tradicional cal ser conseqüent en els treballs d’arqueologia i anomenar els jaciments arqueològics respectant i mantenint la toponímia pròpia del territori. Estem segurs que en els centres d’interpretació de la Ruta dels Ibers del Baix Aragó que s’estan creant actualment a les nostres viles –Queretes, Calaceit, Massalió i la Vall del Tormo- es farà un gran esforç per mantenir una correcta toponímia dels jaciments i en la llengua utilitzada en els textos que expliquen el nostre interessant patrimoni arqueològic que mereix ser convenientment conservat i divulgat. Els últims panells bilingües sobre el patrimoni que s’han instal•lat a la nostra vila i a tota la comerca és una mostra de com es poden fer bé les coses. Només cal seguir el camí marcat en aquesta última iniciativa. No voldríem veure repetits els errors lingüístics dels autors del llibre.

Article publicat en castellà a La Comarca 24 de juliol 2007, pàg. 6.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de setembre del 2007)

Contaré avui una breu història que encara no té setze mesos de vida. És la història de la Inés, una xiqueta molt viva i simpàtica, rosseta i amb ulls del color del mar. La xiqueta és atrevida i, amb ganes d’explorar un món nou completament, ja corre per passadissos i carrers amb la punteta del peu, com una mini ballarina. Ho mira tot, ho toca tot i riu quan fa un descobriment! Quan passa algú, la cara preciosa se l’il•lumina d’alegria i saluda amb la seua maneta. Té ganes de saber, de conèixer i de jugar, i a poc a poc comença a designar la realitat que té al voltant. De moment, les seues paraules configuren un repertori limitat: sap dir “papa” i “mama”, que són termes universals; “nene” i “nena”, sense encertar massa en la distinció genèrica; i “tete”, és a dir, la seua xupona o xumet, imprescindible ara que les dents li fan rabietes. Però hi ha més vocabulari, llargues frases inintel•ligibles i gracioses, que qui sap què voldran dir.
La mama li parla en castellà i el papa en català, cada u en la llengua de la seua terra; i lo mateix fan les respectives branques familiars sense cap conflicte. Ella viu a Saragossa, i no importa si està allí o a la vila de la mare o del pare, perquè és una xiqueta molt llesta i ho entén tot per separat o simultàniament. Quan ve al Baix Aragó catalanoparlant, pel costum secular, com que és “saragossana”, molts li parlen en castellà i cal recordar-los que ho han de fer “com nosaltres”, que la volem i la sabem capaç de aprendre les dos llengües. La xiqueta serà bilingüe perfecta perquè les llengües inicials aniran a la mateixa part del seu cervell, jove i flexible, fent més ampla la seua competència lingüística i més oberta a assimilar d’altres llengües més endavant. Ara li naixerà una germaneta, i les dos podran compartir dos idiomes, un tresor que les farà més sàvies i, en cap cas, forasteres a casa dels seus parents.

María Dolores Gimeno