Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’agost del 2007)

Per alguna raó la jota per antonomàsia és la “jota aragonesa”, quan també hi ha jotes manxegues, navarreses, murcianes… Segurament, l’aragonesa s’ha fet famosa pel seu caràcter rotund de qui la canta a tot pulmó i balla amb tota la força de braços i pernes. Los seus orígens són populars; ho demostren les seues lletres senzilles, repetitives, adaptades a l’estructura mètrica de la cobla (quatre versos curts, de set o vuit síl·labes, que rimen en assonant segon i quart), i el seu ritme de 3/4, amb guitarres, bandúrries, llaüts i castanyoles, basat igualment en les repeticions. Com a dansa popular acompanyava moments de festa familiar o comunitària, de ronda o de treball, i constituïa una manifestació d’alegria o, a voltes, d’un sentiment més trist i melancòlic.
Amb lo temps, imbuïda del caràcter “decimonònic” i les dèries simètriques de grups de “Coros y danzas”, lo concepte de la jota ha variat, fent-se espectacle uniformat i coreografia organitzada de manera quasi gimnàstica. Així és com la contemplarem ara a les festes majors de moltes de les nostres viles, a on es de suposar que hi haurà alguna exhibició jotera interpretada per la rondalla local o per alguna altra de més renom. I així és com provocarà l’aplaudiment de molts espectadors, que sempre l’han conegut d’esta forma.
No obstant, últimament, grups de folkloristes, estudiosos i intèrprets, reivindiquen tornar als orígens lúdics i espontanis d’un cant i ball que s’improvisava i demanava la participació més que l’expectació del públic, igual que els pasdobles, tangos o valsos que encara no han passat per les modernes acadèmies que amostren a ballar comptant passos. Des de institucions oficials se convoquen premis renovadors, i cal destacar que l’Ajuntament de Saragossa en convoca un, enguany en la convocatòria que fa deu, en tres modalitats: per a “cobles aragoneses” en llengua castellana, catalana i aragonesa, una mostra que reconeix –honoríficament— la realitat trilingüe de una comunitat sense llei de llengües i que salta per damunt de tòpics simplistes sobre l’essència aragonesa, associada amb una mostra folklòrica i una sola de les anteriors llengües.

Maria Dolores Gimeno