Viles i Gents

Si se compleix el desig del periodista i escriptor Ramón Mur, la Trobada Cultural del 2008 se podrie fer a la seua vila, eixe llogaret antic de masos i molins, autèntic i bonic a lo més alt de la Vall del Mesquí.
Si això ocurrire, pot ser estaríem davant d’una bona oportunitat de repetir i millorar l’èxit de la Trobada de la Codonyera. Perquè a uns llogarets més que esllinguits per la cultura en la llengua pròpia, on encara no ha aplegat pràcticament res de la normalització, ja s’estan notant senyals clares de recuperació. La correcció toponímica del nom de la vila i l’anunci en català de les Festes d’Agost, reforcen lo prestigi i autoritat del seu alcalde i President de la Comarca del Baix Aragó.
Com tots los que han anat a escola saben, o haurien de saber, els del Mesquí parlem pràcticament igual que se parlave en temps del Rei Jaume I. També se sap que els bellmuntants fan cada any la recreació de la concessió, al segle tretze, de la carta pobla. Però ací alguna cosa no funcione, perquè en los parlaments de les cerimònies, on podrien lluir-se i mantindre una total fidelitat històrica, fan figa blana i els personatges tot ho diguen en castellà, llengua que en aquells moments, pràcticament ningú parlave als territoris de la Corona d´Aragó.
Algú me dirà que a Casp ho fan paregut quan teatralitzen lo del Compromís. És ben cert, però a Casp eixa falsificació històrica no s’hi nota tant perquè el català no se parle allí, des de fa molts anys. Els que no tenen cap problema i sempre van un pas endavant en estes coses són el de Pena-roja, quan representen les obres de Desideri Lombarte.
A veure si tenim sort i la Trobada de l’any que ve fa oloreta als pins del Sant Josiap i a la sadurija de les vores del Mesquí.

La gelada de 1956 és el tema del segon volum de la col·lecció «Lo Puig» editada per l’Associació Cultural per a la Recuperació del Patrimoni de Vall-de-roures. Col·lecció destinada a temes vall-de-rourans que publica un volum anual i que va alternant amb títols en castellà i en català. 1956, l’any de la gelada és el nom d’aquest segon volum, escrit pel periodista i company de columna Lluís Rajadell, nascut a la capital del Matarranya. L’autor investiga aquell mes de febrer quan les temperatures van baixar molts dies seguits per davall de 0ºC i les conseqüències que va tenir en la mort de gran part de les oliveres; cultiu predominant en l’economia agrària de les nostres viles. Això va comportar, en algunes poblacions, la substitució de les oliveres per la vinya i els ametlers de creixement molt més ràpid. La gent amb menys recursos econòmics, que no van aconseguir superar la greu crisi agrària, es van veure obligats a emigrar a Catalunya o a l’estranger on la situació tampoc va ser massa bona per a la gent que venia del camp, amb jornades llargues de treball, sous miserables i amb dificultats per trobar allotjament. A conseqüència d’això la comarca del Matarranya en la dècada dels cinquanta va perdre el 16% de la població però algunes viles, com la Torre del Comte, van arribar a reduir la seua demografia amb un 28,4%. Una de les fonts més importants d’informació amb que ha treballat l’autor ha estat els testimonis orals que van viure aquella tragèdia; tant els que es van quedar a la vila com els que van emigrar cap a Catalunya o França. La fotografia i la premsa d’aquells dies són altres fonts en què s’ha basat l’investigador en el seu anàlisi. Un treball imprescindible per entendre aquell fet tan transcendental que va marcar la història recent de les nostres viles.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 del 2007)

“España. Una, grande y libre” esta és la resposta contundent que han donat els seguidors de les doctrines nacional - conservadores des de que els nacionalismes perifèrics, bàsicament el català i el basc, naixeren a finals del segle XIX. I, que encara avui, quant el fenomen de la globalització ha fet aflorar moviments nacionals en tots els territoris ibèrics (Astúries, Galícia, Castella, Andalusia, Aragó, etc…), segueixen argüint molts individus.
Bé, expulsem del nostre intel•lecte la passió política que ens caracteritza i analitzem aquest tema des de un punt de vista acadèmic, o si voleu més racional. Per això primer hauríem de definir el concepte; que és una nació? Simplificant molt podem trobar tres grans interpretacions. Per una banda, segons la tradició francesa (Renan, nació política) la nació es una congregació d’homes i dones que tenen el desig de viure junts, que volen unir-se en un destí comú, és a dir que cada individu indiferentment de la seua llengua, cultura, religió o ètnia decideix diàriament pertànyer a un corpus social i polític determinat sobre el que recau la sobirania. Per altra banda, segons la tradició alemanya (Herder, nació cultural) el concepte no deixa llibertat al individu, sinó que aquest forma part d’un grup culturalment i lingüísticament homogeni segons la seua socialització, que és el mateix que dir que pertany al lloc on naix i es desenvolupa com a individu. Així, en aquest cas la nació es considera com un grup culturalment homogeni que comparteix uns mateixos costums, una mateixa llengua i una mateixa religió. Finalment, trobem una tercer punt de vista més actual (nació jurídica) que entén la nació com aquell grup d’individus que estan vinculats entre sí degut a que viuen sota les mateixes lleis, com per exemple els ciutadans d’un estat.
Aclarides les diverses interpretacions del concepte nació, podem aplicar-les al cas espanyol i veure si aquest s’adapta o no a alguna d’estes. Si bé, avui no tinc espai suficient per fer-ho, us avanço que el que solen anomenar “la nación española” s’apropa més a un estat plurinacional.

Marc Martí Badia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’agost9

Morella, la capital del Maestrat valencià, que ens és tan proper, en té molts de tresors: el Castell, l’església de Santa Maria, l’església i claustre de Sant Francesc … esplèndid tot. Tanmateix en parlar de Sant Francesc hom oblida d’esmentar que aquí es troba, en una capella que dóna al claustre, el bo i millor que té la vila: una pintura mural representant la Dansa de la Mort. Ací, en un pany de paret, s’hi troben aplegades quasi totes les belles arts per a representar aquest motiu, la dansa de la mort, tant del gust de la Baixa Edat Mitjana. Hi tenim la pintura de tots els estaments socials –papa, emperador, reis, clergues, comerciants, pagesos, joglars, dones, homes, infants … –, i podem escoltar la música i la lletra –en català, és clar¬– de la dansa que tots ells ballen, admirar-ne els passos, i fins i tot recollir-hi fragments teatrals quan algú pregunta: “On és lo teu tresor?” i en no saber l’altre què respondre li dirà: “[Al]là és lo teu cor”. En resum pintura, música, dansa, literatura, teatre, gairebé només hi falta l’escultura. Un veritable tresor, doncs, i efectivament ignorat i poc valorat, perquè en el fulletó informatiu que ha editat l’ajuntament ni se’n parla. i a les altres guies només molt de passada. En demanar més informació –també a especialistes– ningú no me n’ha sabut donar. I això que és urgent fer un estudi d’aquesta representació com més profund millor, del seu simbolisme i iconografia, amb tant de detalls sobre la indumentària de l’època, que cal datar bé, estudiar-ne la música, la dansa, i els textos tant des del punt de vista literari com lingüístic, i sobretot sotmetre-la a una bona restauració –la que se n’ha fet fa poc, no sembla gaire acurada perquè les generacions futures puguen seguir admirant-la, i pujar a Morella per a poder-ho fer. El Convent de Sant Francesc és ara en procés de restauració –l’església ha quedat molt bé– per a convertir-lo en un hotel. Esperem que els responsables facen una restauració respectuosa amb aquesta obra d’art i amb el dret de tothom de poder-la contemplar.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel. el dissabte 11 d’agost del 2007)

En ciutats grans com Saragossa, Madrid o Barcelona és freqüent trobar al dedins de les agendes culturals dels mitjans de comunicació diverses reunions d’escriptors, i sovint es fan ressò de presentacions individuals de llibres, però és difícil localitzar cap notícia en què aparegui un col•lectiu important de literats, gairebé tan difícil com treure la cultura de les seves veïnes esqueles mortuòries i anuncis classificats, tan impossible com clissar un esment cultural en portada d’una revista, en la primera pàgina d’un periòdic, o encapçalant un programa informatiu de qualsevol cadena de televisió. No, dissortadament en aquest país, només són primeres notícies les relacionades amb el futbol, el toreig, l’escàndol o la més jove, deslluïda i arreplegada aristocràcia. Això no obstant, des de les ombres de les pàgines més interiors sorgeix una petita llum:
Demà diumenge es produirà una de les reunions d’escriptors més multitudinàries dels últims temps:
Durant el migdia, a la Llibreria Serret de Vall-de-roures, diverses desenes d’escriptors de les Terres de l’Ebre s’han donat cita per a una signatura massiva de llibres, i amb posterioritat es reuniran en un restaurant de la localitat per efectuar un dinar de camaraderia.
Al vespre, al Centre Cultural de Fondespatla, estan convocades diverses meses de treball, on es tractaran, col•loquialment amb el públic i amb representants d’algunes editorials, temes relacionats amb el món de l’escriptura i de l’edició, es parlarà de l’últim premi Guillem Nicolau i es presentarà el blog literari organitzat per l’Octavi Serret en el que participen un bon nombre d’escriptors ebrencs.
Aquest serà sens dubte un dels majors esdeveniments culturals del Matarranya, que se suma als èxits renovats cada any de les Jornades Culturals del Matarnaya i de la Fira del Llibre Ebrenc.
No hi ha cap mena de dubte: Terol, Tortosa, el Baix Camp… existeixen, i els seus escriptors ho reafirmen caminant.
Mentrestant el riu Ebre nodreix de sàvia als literats que viuen a les seves ribes i fecunda l’aparició de noves obres i els seus futurs èxits editorials.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 d’agost del 2007)

Demà cinc d’agost tindrà lloc a Calaceit la Trobada Cultural 2007 de l’Associació Cultural del Matarranya. Aquesta trobada es celebra anyalment a un poble diferent de la comarca natural del Matarranya (Faió, Nonasp, Favara, Maella, Massalió, Calaceit, la Vall del Tormo, Valljunquera, la Torre del Comte, Arenys de Lledó, Lledó, Queretes, Vall-de-roures, la Portellada, la Freixneda, Fórnols, Ràfels, Fondespatla, Beseit, Pena-roja de Tastavins, Mont-roig i Torredarques) i també als pobles de parla catalana del Baix Aragó (la Codonyera, la Torre de Vilella, Bellmunt de Mesquí, la Canyada de Berich, la Sorollera, la Ginebrosa i Aiguaviva del Bergantes)
Aquest any és la 17a i amb la col•laboració de l’Ajuntament de Calaceit s’han organitzat els actes següents: a les 11 obrirem la jornada amb una visita a l’exposició de Romà Vallès “Arquitectura Còsmica”, al castell de Vall-de-roures, acompanyats pel propi pintor. A les 14 hores: dinar de germanor a l’ermita de Sant Cristòvol i visita al poblat ibèric de Sant Antoni.
A les 18 hores i a la Sala d’Exposicions de la Llonja, se inaugurarà la mostra “De la cuina al marc”, de José Miguel Gràcia. Després, al Saló de Plens de la Casa de la Vila, Carles Terès presentarà el llibre “Viles i Gents” i Carles Sancho, “1956. L’any de la gelada” de Lluís Rajadell. Tot seguit, Pere Navarro, autor del llibre “Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya”, parlarà sobre “Els parlars del Matarranya”.
A les 22 hores, a la Plaça, un piano, una guitarra i una veu, la de Montse Castellà, la qual ens presentarà l’espectacle poètico-musical “L’escriptor inexistent”.
L’Associació Cultural del Matarranya invita a vilatans i visitants a gaudir de la trobada, i vol donar les gràcies al pintor Romà Vallès pel disseny del cartell i a l’Ajuntament de Calaceit per la seua desinteressada col•laboració en la jornada.

José Miguel Gràcia

Una frase pareguda s’inscriu als gots reutilitzables de les festes reivindicatives, i inclús les revolucionàries: “Festa sí. Lluita també”. Perquè la “lluita” se porte entre una xarxa de gent que lluite junta, fan cafès, coincidixen a la faena i a la universitat, fan festa junts i inclús s’hi fan parelles. I en totes estes activitats no s’oblide treballar per a millorar el món que els toque viure.
Lo dissabte passat, en una conversa en un columnista de Viles i gents, vaig reprendre una idea que fa anys que observo. En les condicions actuals, lo Matarranya se despoble a marxes forçades. I em retrobo en la foto de curs del meu 4at d’ESO a Vall-de-roures. Se m’esgarrifen tots los pèls del cos quan comprovo les poques cares de companys de curs que reconec los dissabtes als pubs de Vall-de-roures. Alguns s’han quedat a viure a la vila, i fan una comarca més potent i sòlida. Però altres no hi estan. Potser han desaparegut de l’escena nocturna per a preocupar-se de la casa, el cotxe i els fills, i estan fent una comarca més potent i en un futur més sòlid? O, simplement, han desaparegut del Matarranya? Al final comprenc que una part important han marxat a una àrea urbana de l’eix Ebre−Mediterrani i allà passen penes i glòries, i per a festes del seu poble retornen per a saludar a familiars, amics i coneguts. Alguns altres, però, han marxat fora a estudiar o a treballar, perquè universitats i faenes del seu sector no n’hi ha a tot arreu. Però mantenen lo seu cordó umbilical lligat a la terra matarranyenca cada divendres quan se recorren les 4 hores de transports públics i privats per a poder fer un cafè en la colla d’amics al bar i unes cerveses de nit. Saben que això té un sabor especial. I el fet de mantindre una festa nocturna prou contundent al Matarranya són la raó per a que molts d’ells seguixquen buscant l’oportunitat d’or que els permitixque retornar a la vila. Sense saber-ho, practiquen allò de “Festa sí. Manteniment de la població, també.”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’agost del 2007)

Per alguna raó la jota per antonomàsia és la “jota aragonesa”, quan també hi ha jotes manxegues, navarreses, murcianes… Segurament, l’aragonesa s’ha fet famosa pel seu caràcter rotund de qui la canta a tot pulmó i balla amb tota la força de braços i pernes. Los seus orígens són populars; ho demostren les seues lletres senzilles, repetitives, adaptades a l’estructura mètrica de la cobla (quatre versos curts, de set o vuit síl·labes, que rimen en assonant segon i quart), i el seu ritme de 3/4, amb guitarres, bandúrries, llaüts i castanyoles, basat igualment en les repeticions. Com a dansa popular acompanyava moments de festa familiar o comunitària, de ronda o de treball, i constituïa una manifestació d’alegria o, a voltes, d’un sentiment més trist i melancòlic.
Amb lo temps, imbuïda del caràcter “decimonònic” i les dèries simètriques de grups de “Coros y danzas”, lo concepte de la jota ha variat, fent-se espectacle uniformat i coreografia organitzada de manera quasi gimnàstica. Així és com la contemplarem ara a les festes majors de moltes de les nostres viles, a on es de suposar que hi haurà alguna exhibició jotera interpretada per la rondalla local o per alguna altra de més renom. I així és com provocarà l’aplaudiment de molts espectadors, que sempre l’han conegut d’esta forma.
No obstant, últimament, grups de folkloristes, estudiosos i intèrprets, reivindiquen tornar als orígens lúdics i espontanis d’un cant i ball que s’improvisava i demanava la participació més que l’expectació del públic, igual que els pasdobles, tangos o valsos que encara no han passat per les modernes acadèmies que amostren a ballar comptant passos. Des de institucions oficials se convoquen premis renovadors, i cal destacar que l’Ajuntament de Saragossa en convoca un, enguany en la convocatòria que fa deu, en tres modalitats: per a “cobles aragoneses” en llengua castellana, catalana i aragonesa, una mostra que reconeix –honoríficament— la realitat trilingüe de una comunitat sense llei de llengües i que salta per damunt de tòpics simplistes sobre l’essència aragonesa, associada amb una mostra folklòrica i una sola de les anteriors llengües.

Maria Dolores Gimeno

Les tardes de juliol treballo tranquil. Mentre vaig cavil·lant grafismes, em permeto el luxe d’escoltar el magnífic disc “Sol Blanc”, de Túrnez i Sesé. En aquest tercer treball musiquen poetes de ponent. Màrius Torres, Hèctor Moret, Dolors Miquel… Hi ha cançons especialment emotives, sobre tot pels qui coneixem les terres de Lleida. I l’al·licient afegit de col·laboracions de la talla de la Maria del Mar Bonet.
Cap al tard agafo la furgoneta i me’n torno a Torredarques. Escolto “Sons del Matarranya”, una recopilació de grups relacionats amb la comarca. Rock, música electrònica, jazz, cantautors, jotes… És una sort que algú com en Marc Martí hagi fet l’esforç de reunir tants i tan diversos músics en un projecte inèdit. Penso que hi ha molts jóvens que, en sentir aquestes cançons en català, miraran la cultura pròpia amb uns altres ulls. Potser ara la nostra llengua “molarà” de debò.
En arribar a casa m’abraça la filla petita, la Tuàbech, i m’ensenya com balla “El Moixó de Montpeller”. L’ha après al llibre-disc “Cantem Junts”. En aquest CD, dirigit per la Margarita Celma i interpretat pels alumnes de l’escola de Vall-de-roures, hi ha prop de cinquanta cançons que els propis xiquets han replegat de pares i iaios. Un projecte educatiu que ha implicat mestres i familiars, posant en valor la cultura popular i la llengua que la vehicula. Em fa feliç pensar que gràcies a aquesta feina colossal tan ben coordinada, totes aquestes cançons seguiran en l’imaginari de les nostres comarques.
Abans de gitar-me m’estic una estona al balcó. Amb els ulls perduts dins la foscor plena de silencis, penso en l’esforç de tota aquesta gent. El seu treball demostra que la nostra llengua és riquesa, cultura, dignitat. Em pregunto si els nostres governants, quan es fiquen al llit, senten algun remordiment per deixar-la morir.