Viles i Gents

És públic i notori que, per l’Alt Matarranya, fa més d’una dècada que mos veem obligats a resar un viacrucis molt particular. I tan particular és que els qui manen, que són molt tolerants, mos permeten que el puguem fer amb cotxe i tot. Perquè el nostre peculiar calvari el tenim, un dia rera un altre, a la carretera. Eixa calamitosa carretera, pomposament dita “nacional”, que al seu pas per la Pobleta i per Mont-roig —sense oblidar a la Sorollera i Torre d’Arques— es transforme en un inacabable rosari de penoses i maleïdes revoltes. I és que, com sabeu, fa deu o dotze anys que les obres van quedar aturades. I no hi ha cap polític, de cap nivell, que no se n’hage ocupat. I tant han dit i han parlat que, avui dia, per ací dalt, som ja molt pocs los qui mo’ls creem. A estes alçades, a la majoria, la grandiloqüència de les seues paraules mos pareix pura xarrameca, i ja no mos traguem això que diuen últimament de què es reemprendran les obres de forma imminent. Són tants los discursos de paraules vanes i tantes les promeses trencades que, al remat, mos han tornat molt escèptics. Perquè això no és collita d’un any, ni tampoc d’una dècada, ja que el mal ve de molt lluny. Precisament, a les acaballes de l’any 1992 ironitzava jo sobre el tema a les pàgines d’este periòdic escrivint que, amb una mica de sort, lo tram que va de l’empalme de Ràfels al límit de la província s’acabarie el 2051; i que els meus revisnéts encara coneixerien la vella carretera. Al cap de pocs dies, Rufino Foz, en aquella època senador socialista, em va voler tranquil·litzar responent-me que parlarie amb los responsables del seu partit per a que acceleraren l’obra. Però a la vista està que les gestions que va fer no van servir de gaire. En tot cas, los anys van passant, i, de moment, fa pocs dies que el meu netet va viatjar a Mont-roig per primera vegada. Lamentablement, a ell ja li ha tocat sofrir la vella carretera. I serie desitjable que els seus fills no l’hagueren de patir. Però, tal com estan les coses, em temo que haurem d’esperar una altra generació més per a vore-la acabada, si és que mai l’acaben.