Cap problema
L’argument del PP per oposar-se tossudament a l’aprovació d’una llei de llengües que garatisca els drets dels parlants d’aragonès i català és ben sabut: crearà problemes on no n’hi ha. Una actitud que tanca els ulls davant els problemes que pateixen les dues llengües minoritàries. El català al Matarranya i el Baix Aragó camina cap a la desaparició, substituït pel castellà. A pobles de la frontera lingüística el percentatge de catalanoparlants supera per poc el 50%. Segons em comentava fa pocs dies Pietro Cucalón, mestre d’Aiguaviva, allí parlen habitualment català al voltant del 60% dels veïns enfront del 75% que ho feia fa només dues dècades. Els jovens, haiguen nascut al poble o fora d’ell, normalment es comuniquen en castellà. A l’Aragó, el català està exclòs de tots els àmbits oficials, com si no existira per a l’Administració. Si un catalanoparlant vol dirgir-se a una institució ho ha de fer en castellà. L’administrat s’ha d’adaptar a l’administrador i no al contrari, com seria desitjable. Això val igual per al secretari de l’Ajuntament, que per al capellà, el mestre o el metge. La generació dels nostres iaios te autèntics problemes per expressar-se amb fluïdesa i precissió en castellà, però si vol ser atesa, igual en una malaltia que en un tràmit burocràtic, no li toque d’altra que parlar, millor o pitjor, castellà. Els xiquets acaben la Primària sense dominar la llengua que han mamat. Això els que van a classe optativa de català –una horeta a la setmana–, perquè els que passen no saben ni llegir ni escriure la llengua del seu poble, que bona part de la població considera “fea i basta”, encara que és la seua i la dels seus avantpassats. Un cúmul de circumstàncies que, segurament, coneixen prou bé els dirigents del PP. A no ser que la desaparició d’una llengua –el català– desplaçada per un altra –el castellà– no siga cap problema per ells, que també podria ser.
