Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de juliol)

21 de juliol de l’any 2007, gasos assassins foraden el cel obscur que com un espill etern reflexa tots els nostres actes. Virus de ferro expandeixen les seues negres espores pels mars malalts d’humanitat. Deserts de ciment i alumini envaeixen prats, platges i camps deixant darrere seu la destrucció civilitzadora que conforma el nou paisatge vital. La fe capitalista de la modernitat i el progrés ha arribat fins les entranyes de la comunitat, fins a la destrucció del pensament lliure.
L’organisme nouvingut, el sostre de la piràmide evolutiva, ha colonitzat la totalitat del territori físic i moral fins esgotar el nèctar de la seua pròpia creació. Del respecte pels seus congèneres no en queda res, tan sols velles llegendes que guarden els vells al costat d’alguna llar de foc oblidada. Ningú escolta, i molts poc són els que senten el xiscle desesperat d’una mare que veu com els seus propis fills l’estan dessagnant.
Els caps de les tribus giren el cap i continuen repartint el “soma” d’una falsa satisfacció. Els individus ja no jutgen, ja no raonen, ja no creuen, ja no veuen res més que l’enlluernadora flama de l’aconseguir allò que els diuen que desitgen. Les ideologies ja no difereixen, simplement matisen diferent el model imperant. Els explotats no volen ser lliures, volen ser explotadors, i aquests ambicionen ser-ho cada dia més. Els valors canvien de mans segons les cotitzacions del mercat, i la moral únicament existeix com a argument teòric. La felicitat s’ha convertit en plàstic, cristall o pedra, i la podem trobar al nostre centre comercial.
I des d’algun raconet que sempre ha resistit a l’invasor, els asocials, els que vivim a la perifèria del sistema, mirem cap al futur i observem com en mig del ferro, el foc, el fum i la virtualitat, mor la nostra mare. Llavors, sols en aquell moment, som capaços d’assimilar els resultats de la política de terra cremada que ha dut a terme l’ésser humà.

Marc Martí Badia

L’argument del PP per oposar-se tossudament a l’aprovació d’una llei de llengües que garatisca els drets dels parlants d’aragonès i català és ben sabut: crearà problemes on no n’hi ha. Una actitud que tanca els ulls davant els problemes que pateixen les dues llengües minoritàries. El català al Matarranya i el Baix Aragó camina cap a la desaparició, substituït pel castellà. A pobles de la frontera lingüística el percentatge de catalanoparlants supera per poc el 50%. Segons em comentava fa pocs dies Pietro Cucalón, mestre d’Aiguaviva, allí parlen habitualment català al voltant del 60% dels veïns enfront del 75% que ho feia fa només dues dècades. Els jovens, haiguen nascut al poble o fora d’ell, normalment es comuniquen en castellà. A l’Aragó, el català està exclòs de tots els àmbits oficials, com si no existira per a l’Administració. Si un catalanoparlant vol dirgir-se a una institució ho ha de fer en castellà. L’administrat s’ha d’adaptar a l’administrador i no al contrari, com seria desitjable. Això val igual per al secretari de l’Ajuntament, que per al capellà, el mestre o el metge. La generació dels nostres iaios te autèntics problemes per expressar-se amb fluïdesa i precissió en castellà, però si vol ser atesa, igual en una malaltia que en un tràmit burocràtic, no li toque d’altra que parlar, millor o pitjor, castellà. Els xiquets acaben la Primària sense dominar la llengua que han mamat. Això els que van a classe optativa de català –una horeta a la setmana–, perquè els que passen no saben ni llegir ni escriure la llengua del seu poble, que bona part de la població considera “fea i basta”, encara que és la seua i la dels seus avantpassats. Un cúmul de circumstàncies que, segurament, coneixen prou bé els dirigents del PP. A no ser que la desaparició d’una llengua –el català– desplaçada per un altra –el castellà– no siga cap problema per ells, que també podria ser.