Viles i Gents

És públic i notori que, per l’Alt Matarranya, fa més d’una dècada que mos veem obligats a resar un viacrucis molt particular. I tan particular és que els qui manen, que són molt tolerants, mos permeten que el puguem fer amb cotxe i tot. Perquè el nostre peculiar calvari el tenim, un dia rera un altre, a la carretera. Eixa calamitosa carretera, pomposament dita “nacional”, que al seu pas per la Pobleta i per Mont-roig —sense oblidar a la Sorollera i Torre d’Arques— es transforme en un inacabable rosari de penoses i maleïdes revoltes. I és que, com sabeu, fa deu o dotze anys que les obres van quedar aturades. I no hi ha cap polític, de cap nivell, que no se n’hage ocupat. I tant han dit i han parlat que, avui dia, per ací dalt, som ja molt pocs los qui mo’ls creem. A estes alçades, a la majoria, la grandiloqüència de les seues paraules mos pareix pura xarrameca, i ja no mos traguem això que diuen últimament de què es reemprendran les obres de forma imminent. Són tants los discursos de paraules vanes i tantes les promeses trencades que, al remat, mos han tornat molt escèptics. Perquè això no és collita d’un any, ni tampoc d’una dècada, ja que el mal ve de molt lluny. Precisament, a les acaballes de l’any 1992 ironitzava jo sobre el tema a les pàgines d’este periòdic escrivint que, amb una mica de sort, lo tram que va de l’empalme de Ràfels al límit de la província s’acabarie el 2051; i que els meus revisnéts encara coneixerien la vella carretera. Al cap de pocs dies, Rufino Foz, en aquella època senador socialista, em va voler tranquil·litzar responent-me que parlarie amb los responsables del seu partit per a que acceleraren l’obra. Però a la vista està que les gestions que va fer no van servir de gaire. En tot cas, los anys van passant, i, de moment, fa pocs dies que el meu netet va viatjar a Mont-roig per primera vegada. Lamentablement, a ell ja li ha tocat sofrir la vella carretera. I serie desitjable que els seus fills no l’hagueren de patir. Però, tal com estan les coses, em temo que haurem d’esperar una altra generació més per a vore-la acabada, si és que mai l’acaben.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de juliol)

21 de juliol de l’any 2007, gasos assassins foraden el cel obscur que com un espill etern reflexa tots els nostres actes. Virus de ferro expandeixen les seues negres espores pels mars malalts d’humanitat. Deserts de ciment i alumini envaeixen prats, platges i camps deixant darrere seu la destrucció civilitzadora que conforma el nou paisatge vital. La fe capitalista de la modernitat i el progrés ha arribat fins les entranyes de la comunitat, fins a la destrucció del pensament lliure.
L’organisme nouvingut, el sostre de la piràmide evolutiva, ha colonitzat la totalitat del territori físic i moral fins esgotar el nèctar de la seua pròpia creació. Del respecte pels seus congèneres no en queda res, tan sols velles llegendes que guarden els vells al costat d’alguna llar de foc oblidada. Ningú escolta, i molts poc són els que senten el xiscle desesperat d’una mare que veu com els seus propis fills l’estan dessagnant.
Els caps de les tribus giren el cap i continuen repartint el “soma” d’una falsa satisfacció. Els individus ja no jutgen, ja no raonen, ja no creuen, ja no veuen res més que l’enlluernadora flama de l’aconseguir allò que els diuen que desitgen. Les ideologies ja no difereixen, simplement matisen diferent el model imperant. Els explotats no volen ser lliures, volen ser explotadors, i aquests ambicionen ser-ho cada dia més. Els valors canvien de mans segons les cotitzacions del mercat, i la moral únicament existeix com a argument teòric. La felicitat s’ha convertit en plàstic, cristall o pedra, i la podem trobar al nostre centre comercial.
I des d’algun raconet que sempre ha resistit a l’invasor, els asocials, els que vivim a la perifèria del sistema, mirem cap al futur i observem com en mig del ferro, el foc, el fum i la virtualitat, mor la nostra mare. Llavors, sols en aquell moment, som capaços d’assimilar els resultats de la política de terra cremada que ha dut a terme l’ésser humà.

Marc Martí Badia

L’argument del PP per oposar-se tossudament a l’aprovació d’una llei de llengües que garatisca els drets dels parlants d’aragonès i català és ben sabut: crearà problemes on no n’hi ha. Una actitud que tanca els ulls davant els problemes que pateixen les dues llengües minoritàries. El català al Matarranya i el Baix Aragó camina cap a la desaparició, substituït pel castellà. A pobles de la frontera lingüística el percentatge de catalanoparlants supera per poc el 50%. Segons em comentava fa pocs dies Pietro Cucalón, mestre d’Aiguaviva, allí parlen habitualment català al voltant del 60% dels veïns enfront del 75% que ho feia fa només dues dècades. Els jovens, haiguen nascut al poble o fora d’ell, normalment es comuniquen en castellà. A l’Aragó, el català està exclòs de tots els àmbits oficials, com si no existira per a l’Administració. Si un catalanoparlant vol dirgir-se a una institució ho ha de fer en castellà. L’administrat s’ha d’adaptar a l’administrador i no al contrari, com seria desitjable. Això val igual per al secretari de l’Ajuntament, que per al capellà, el mestre o el metge. La generació dels nostres iaios te autèntics problemes per expressar-se amb fluïdesa i precissió en castellà, però si vol ser atesa, igual en una malaltia que en un tràmit burocràtic, no li toque d’altra que parlar, millor o pitjor, castellà. Els xiquets acaben la Primària sense dominar la llengua que han mamat. Això els que van a classe optativa de català –una horeta a la setmana–, perquè els que passen no saben ni llegir ni escriure la llengua del seu poble, que bona part de la població considera “fea i basta”, encara que és la seua i la dels seus avantpassats. Un cúmul de circumstàncies que, segurament, coneixen prou bé els dirigents del PP. A no ser que la desaparició d’una llengua –el català– desplaçada per un altra –el castellà– no siga cap problema per ells, que també podria ser.

Segurament el càrrec polític més rellevant de tot lo Baix Aragó Històric és l´Alcaldia d’Alcanyís; i crec que ho seguirà sent mentres la Comarcalització no sigue altra cosa que simples mancomunitats per donar serveis molt bàsics a grups de pobles, arreplegats de forma ben arbitrària, a la que li falte un cap, una veu i una representació democràtica i coherent del conjunt del territori en qüestió.
Digueva que l’Alcalde d’Alcanyís és l’autoritat política de més pes de tot lo Baix Aragó, justet quan acabe de prendre possessió d’eixe càrrec Amor Pascual, al guanyar IU les sagueres eleccions municipals. Per la qual cosa la felicitem i desitgem un èxit complet en la seua gestió al front de l’Ajuntament. Perquè imaginem que no ho tindrà gens fàcil si ha de governar, com pareix, en minoria. I les complicacions d’aplicar un programa progressista en un context tradicionalment conservador i poc acostumat a les propostes socialment més innovadores. Encara que, Alcanyís, així com se consolida com una ciutat important en la indústria i els serveis, se torne més cosmopolita i més oberta als canvis.
Amor Pascual, la flamant nova alcaldessa, haurà llegit alguna volta la nostra tira de Viles i Gents? Sap que Alcanyís, pot ser sigue la població del Baix Aragó on hi viu més gent que parle català? Per si no coneix prou bé estes dades li dedicarem, en la primera ocasió que tinguem, lo llibre publicat recentment per la DGA “Deu anys de Viles i Gents”, i ara li amostrarem aquella cançoneta de l’Artur Quintana, que resumeix la singularitat cultural i històrica aragonesa:
Tres lenguas tiene mi tierra
que relucen más que el sol,
catalán y castellano
i la fabla d´Aragón

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de juliol del 2007)

L’editorial Club Editor de Barcelona que dirigeix amb empenta Maria Bohigas acaba de reeditar el llibre Incerta glòria de Joan Sales, novel•la que havia estat publicada el 1956 en una primera edició mutilada per la censura i que no fou fins al 1962 quan se’n va publicar la versió sencera en traducció francesa per Gallimard. Sales, més tard, i fins a la seua mort, va retocar i polir Incerta glòria. Un dia o altre s’haurà de fer l’edició crítica d’aquesta obra monumental que ha estat qualificada com “la millor novel•la que s’ha escrit sobre la Guerra Civil espanyola i la desoladora postguerra”. De les tres parts de què consta la novel•la una primera passa sencera a Estercuel —Olivel de la Virgen a la novel•la— i als seus voltants. I Estercuel, i en tot cas el front d’Aragó, són presents d’una manera o altra a les dues parts restants. “Olivel havia caigut el primer dia de l’ofensiva, poques hores després d’haver començat. No hi havia hagut resistència” són les paraules amb què acaba la novel•la. S’hi descriu amb la visió catalana d’un oficial republicà la difícil vida de la pagesia a Estercuel, amb parlaments en un castellà farcit d’aragonesismes en l’original per part d’aquests. L’oficial, en llargues cavalcades pels voltants d’Estercuel i per les riberes de l’Escuriza —el Parral a la novel•la— es commou davant de l’aspre paisatge i del monestir profanat de l’Olivar, i una dona forta, Maria d’Olivel, dita la carlana, li farà ballar el cap. Això passa en un temps aturat quan el front d’Aragó s’havia estabilitzat i era possible de viure-hi una mena de pau en la guerra, abans que l’ensorrada del front no ho destrossés tot d’un dia a l’altra. Aleshores se’ns ofereix la xenofòntica retirada de l’oficial i els pocs soldats republicans que sobreviuen, baixant cap a l’Ebre i travessant-lo fins arribar a Fraga pels Montnegres, abandonant Estercuel a contracor. Si Mirambell té a gala recordar Baroja i la seua Venta, Estercuel farà bé de no oblidar Joan Sales i la seua Incerta glòria. Per cert també n’hi ha traducció castellana, a més d’altres.

Artur Quintana i Font

Ha eixit publicat el poemari guardonat amb el Premi Guillem Nicolau 2006 concedit pel Govern d’Aragó, dins la col•lecció Lenguas de Aragón. Serie en Lengua Catalana núm. 17. L’autora és l’escriptora beseitana Susana Antolí Tello i el volum, titulat Tornem a ser menuts!, és un recull de poemes escrit molt especialment per als infants però que als més grans ens transporten a unes vivències passades que encara ara recordem com a molt emotives. La seua poesia és aparentment senzilla, fàcil d’interpretar pels més menuts però a la vegada força elaborada, plena d’originalitat i de fantasia. Apareixen en els textos personatges meravellosos extrets dels contes populars que mai passen de moda: els prínceps i princeses, les donzelles o les fades. Utilitza un llenguatge que s’apropa molt a l’oralitat, a la llengua que se escolta al carrer, i és per això que inclou paraules i expressions que l’identifiquen amb el parlar de Beseit, a la llengua del Matarranya: oscurina, iaia, semellar, paupontes, onso, madalaps, gitar, sagals, estrels… Són versos que ixen del cor, del sentiment, un xic diferents als textos de català de diccionari que s’usa a l’escola, com diu la pròpia escriptora. Com a bona pedagoga, en els seues composicions utilitza recursos literaris que coneix molt bé propis de la poesia infantil: les constants repeticions, les onomatopeies, els jocs de paraules, els poemes visuals o la literatura oral popular. A través dels seus versos copsem la personalitat de l’autora: l’entusiasme en la comunicació, la vitalitat en el treball, la permanent vocació pedagògica i la nostàlgia del passat.
Aquest és el segon volum publicat per l’escriptora beseitana; el primer Memòries d’un altre segle(2005) va ser guardonat amb el 2n premi al IV concurs de Memorias Bajoaragonesas 2002 convocat pel CESBA. A més a obtingut altres premis: el Vila de Pena-roja-Maties Pallarès de Relats 2004 i el Concurs de Relats Hiperbreus de la Comarca del Matarranya 2005.

La gelada de 1956 és el tema del segon volum de la col•lecció Lo Puig editada per l’Associació Cultural per a la Recuperació del Patrimoni de Vall-de-roures. Col•lecció destinada a temes vall-de-rourans que publica un volum anual i que va alternant amb títols en castellà i en català. 1956, l’any de la gelada és el nom d’aquest segon volum, escrit pel periodista d’Heraldo de Aragón i Temps de Franja Lluís Rajadell nascut a la capital del Matarranya. L’autor investiga aquell mes de febrer quan les temperatures van baixar molts dies seguits per davall de 0ºC i les conseqüències que va tenir en la mort de gran part de les oliveres; cultiu predominant en l’economia agrària de les nostres viles. Això va comportar, en algunes poblacions, la substitució de les oliveres per la vinya i els ametlers de creixement molt més ràpid. La gent amb menys recursos econòmics, que no van aconseguir superar la crisi agrària, es van veure obligats a emigrar a Catalunya o a l’estranger on la situació tampoc va ser massa bona per a la gent que venia del camp, amb jornades llargues de treball, sous miserables i amb dificultats per trobar allotjament. A conseqüència d’això la comarca del Matarranya en la dècada dels cinquanta va perdre el 16% de la població però algunes viles, com la Torre del Comte, van arribar a reduir la seua demografia amb un 28,4%. Una de les fonts més importants d’informació amb que ha treballat l’autor ha estat els testimonis orals que van viure aquella tragèdia; tant els que es van quedar a la vila com els que van emigrar cap a Catalunya o França. La fotografia i la premsa d’aquells dies són altres fonts en què s’ha basat l’investigador en el seu anàlisi. Un treball imprescindible per entendre aquell fet tan transcendental que va marcar la història recent de les nostres viles.

Acaba d’eixir publicat el volum Cantem junts. Cançons arreplegades al Matarranya. És l’extraordinari resultat del Projecte d’Innovació i Investigació Educativa Cantem junts, coordinat per la professora de música Margarita Celma Tafalla, que s’ha desenvolupat en el CEIP Vicente Ferrer Ramos de Vall-de-roures durant els cursos 2005-2006 i 2006-2007 i en què hi ha participat alumnat, professorat i una gran part de la població com a informant: pares, iaios, familiars, amics, veïns… El llibre, que també du un CD que ha enregistrat les composicions, conté una cinquantena de cançons, la major part recollides pels mateixos alumnes, organitzades per temàtiques diferents: per als més menuts, per a jugar, per celebrar festivitats, per ballar, per rondar…Cada cançó té anotat qui l’ha transmès, qui l’ha arreplegat, qui ha fet la transcripció musical, qui l’ha interpretat en el CD, la transcripció musical i també inclou un dibuix a tot color fet pels mateixos alumnes que il•lustra la cançó. Al final del llibre hi ha cinc temes harmonitzats a dues veus ja que el projecte educatiu ha inclòs com una activitat paral•lela la formació d’una coral escolar que canta aquestes i altres composicions musicals tradicionals. L’objectiu principal d’aquest projecte, com molt bé s’explica en la introducció, és intervenir en el folklore oral, abans no siga massa tard, a través de la seua recuperació, l’enregistrament i la valoralització com un ric llegat que es posseeix i que existeix des de fa molts segles formant part de la nostra llengua, de la nostra història i, en definitiva, de la nostra identitat cultural.

Acaba d’aparèixer publicat Deu anys de “Viles i gents”, una selecció de columnes que es van publicar en La Comarca cada divendres entre el 1995 i el 2005. El pròleg del llibre corre a càrrec del periodista originari de Bellmunt de Mesquí Ramon Mur de qui precisament va eixir l’idea de fer una columna en català quan ell era el director del bisetmanari alcanyissà. El volum recull un total de trenta-vuit texts, triats d’un total de quasi cinc-cents, que pertanyen a nou columnistes que han col·laborat ininterrompudament durant aquests deu anys: Tomàs Bosque, Lluís Rajadell, Josep A. Carrégalo, Carles Terès, Miquel Blanc, Juli Micolau, Josep Puche, Natxo Sorolla i qui signa aquest escrit. La temàtica que tracten els columnistes és prou diferent: cultura, etnologia, ecologia, història, llengua, patrimoni, reivindicacions socials… El llibre ha estat publicat dins la col·lecció Literaturas de Aragón. Serie en Lengua Catalana editat pel Departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó. Avui, dotze anys més tard, ens reafirmem plenament en aquella primera columna publicada per Tomàs Bosque on justificava la necessitat de la pluralitat lingüística a les pàgines de La Comarca: “Lo millor que li pot passar a un país, a una ciutat o a un territori de cent pobles com el Baix Aragó, al que vol arribar i representar el quinzenal d’Alcanyís La Comarca, és que totes les formes d’entendre el món, de sentir-se ciutadans, de mantindre les tradicions i d’imaginar el temps que ha de vindre, tinguen cabuda amb una certa harmonia. Que és el que ha passat sempre a la nostra terra; perquè la pròpia història de la ciutat d’Alcanyís no es pot explicar deixant a un costat la influència que ha tingut i té la gent que baixa de per dalt, la gent que parle català”. Dotze anys més tard estem d’enhorabona perquè la columna ha crescut i ara té un paral·lel al Diario de Teruel “Lo cresol” que ix puntualment cada dissabte.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 7 de juliol del 2007)

Cada cop que passen unes eleccions, fora i dins del nostre país, observem atònits com augmenta indefectiblement el nombre d’absents, absents del vot als qui se’ls titlla d’insolidaris; o es culpa a l’oratge, sigui bo per anar a la platja o massa dolent per a sortir de casa; si més no algun partit, tot i així, se’ls fot al sac.
Fins ara mai hem vist que algú faci un estudi seriós i conscienciós per valorar els motius que indueixen determinades persones a no votar. Negar-se a votar, el mateix que decidir-se a fer-ho en blanc, implica un acte voluntari, no quelcom passiu ni de bon tros intranscendent, ni que hagi de ser obviat.
Certament són cada cop més les veus que no entenen per què un o una alcaldable, un consistori, una diputació, fins i tot el govern d’una nació, no és conduït per aquella o aquelles persones que més vots han aconseguit. Molts no accepten que els seus vots siguin utilitzats per realitzar rocambolescos pactes i estranyes filigranes, sovint diferents aquí i allà; com si fos més important governar per governar, tornar favors de pactes passats o enfastijar l’adversari, tot abans que posar-se a treballar amb rigor, equitat i serietat.
La disciplina de partit implica una supeditació per part dels militants d’un grup, i és freqüent demanar-los a aquests sacrificis, quan no són simplement sacrificats per querelles internes o en pro d’acords que només són entendibles i suportables per les altes esferes del poder. Decisions celestials, no sempre abastables per les magolades carns de l’afectat, ni comprensibles en absolut per part dels votants més fidels i pacients. Decisions que sembren el camí amb multitud de vells militants mutilats i oblidats, i milers de votants idealistes decebuts.
Si no volem que la desil•lusió estengui més i més les seves ales entre la població, en successives eleccions potser caldrà plantejar-se, d’una vegada per sempre, que el fi mai no justifica els mitjans, i que no sempre és lícit aconseguir el poder avui mitjançant acords multicolors, quan es corre el risc de desil•lusionar els militants i als votants de demà.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juny del 2007)

Fa molt pocs dies vaig rebre els díptics de la convocatòria dels diferents premis literaris del Govern d’Aragó. Em referiré en aquesta columna, en primer lloc, al premi Guillem Nicolau 2007, el qual premia obres de creació literària de qualsevol gènere (narrativa, poesia, teatre, assaig, traducció, etc.), escrit en català i per autors aragonesos o relacionats amb l’Aragó. La dotació és de 3000 euros i el termini de presentació dels treballs finalitza el 17 de setembre. L’any passat va està la guanyadora l’escriptora i poeta de la vila de Beseit, Susanna Antolí. Dins de la col•lecció Literaturas de Aragón es publica el primer premi.
També s’han convocats els premis literaris de la Diputació Provincial de Saragossa, i d’aquests vull fer esment al premi de poesia Santa Isabel de Aragón, reina de Portugal i al de narrativa breu, d’igual nom, als quals s’hi poden presentar obres escrites en qualsevol llengua d’Aragó —castellà, català i aragonès—, tot i que els premis són únics per a cadascun del gèneres. S’hi poden presentar autors aragonesos o residents a l’Aragó. L’import del premi és també de 3000 euros i es poden lliurar les obres fins el 5 d’agost. L’obra guanyadora surt publicada a la col•lecció Veruela de Poesia de la DPZ.
Hi ha uns altres premis en català a la comunitat aragonesa, però més modestos en dotació i exigència de grandària dels treballs. Un d’aquests és el Matíes Pallarès de l’Ajuntament de Pena-roja de Tastavins, de narrativa breu, per a obres escrites en castellà o català. No s’ha fet pública encara la convocatòria 2007.
No hauríem d’oblidar el premi de cobles aragoneses en llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa. Es premia la millor col•lecció i les dos millors cobles. Els interessats s’hauran d’esperar al pròxim any, atès que recentment s’han atorgat els premis del 2007.
Des d’aquí no puc més que animar els escriptors o, si més no, els jóvens aficionats a la ploma en català, a presentar els seus treballs a alguna de les convocatòries que abans he esmentat. Qui ho faci, treballarà en favor de la llengua catalana a l’Aragó —li’n fa bona falta! — , i els guanyadors veuran publicades les obres i el seu compte corrent rebrà un agradable apunt en negre.

José Miguel Gràcia