Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juny del 2007)

Encara són molts els qui d’una manera o altra miren de posar entrebancs perquè no puguem guardar ni el record dels vençuts de la darrera guerra nostra, dels seus morts i exiliats. Però contra aquesta actitud enrarida i tèrbola davant de la història, amb pors i autocensures, comencen a alçar-se veus que lluiten contra l’oblit. I entre aquestes hi ha la del Govern d’Aragó que acaba d’editar un llibre sobre l’exili vist bàsicament des de França: Republicans espanyols a Migdia-Pirineus. Exili, història i memoria. De l’original francès se n’han fet dues traduccions: una en castellà i una altra en català, versió aquesta última que els aragonesos de llengua catalana hauríem de saber valorar com cal. I que la lluita contra l’oblit és realment urgent es fa evident fins i tot en llegir un dels prologuistes de l’obra, que voldria imaginar jove, amb la ingenuïtat dels que han nascut després, quan afirma que “un cop en terra francesa els nostres compatriotes eren atesos de la millor manera possible pels nostre veïns de l’altre costat dels Pirineus”, i això que tots els que hem viscut l’exili espanyol a França directament o indirecta, com jo mateix, sabem prou bé que la rebuda va ser feta de la pitjor manera possible. Sort que en els textos del llibre les coses s’expliquen amb tota la seua cruesa, i és així com un dels alts caps de la resistència francesa diu que “em sentia indignat per la recepció vergonyosa que s’havia fet als refugiats d’Espanya després de la derrota republicana. Eren aliats. Però els acollíem com enemics, sota la vigilància de la policia, en camps improvisats, enmig de la brutícia, sense menjar, entre vexacions, separant parelles. Una vergonya i una indignitat!”. El llibre no presenta una història lineal sinó que aplega diversos articles temàtics tant sobre la república i la guerra civil, com sobre la retirada, els camps i l’exili, el maquis, la solidaritat internacional, l’activitat cultural i la història dels refugiats a cada departament de la regió de Migdia-Pirineus, és a dir l’Occitània Central a l’entorn de Tolosa. L’obra és esplèndidament il•lustrada. Un encert en tots els sentits!

Artur Quintana i Font

No és la primera volta que escric sobre este tema. Fa un parell d’anys que a les pàgines d’este periòdic expressava la meua indignació davant la flagrant violació dels drets humans que s’estave cometent amb los presos que els Estats Units mantenien a Guantànamo. En aquell moment eren sis-cents vuitanta éssers humans, engabiats a l’aire lliure, detinguts en qualitat de “combatents il·lícits”, eufemisme que Washington utilitzave —i continue utilitzant— com a pretext a per a passar-se els acords internacionals per l’arc del triomf. Amb lo pas dels anys Guantànamo s’ha convertit en lo símbol de la “guerra contra el terror” iniciada per l’administració Bush. I avui encara hi mantenen unes quatre-centes persones segrestades i privades d’un dret tan elemental com el de poder impugnar la il·legalitat de la seua detenció. Tot i que cap d’elles ha segut declarada culpable de cap delicte. I les terribles condiciones en què els tenen, transformen la detenció en una tortura, és a dir, en un tracte cruel, degradant i inhumà. Però Guantànamo és solament la punta de l’iceberg. Amnistia Internacional denuncie que, des de finals de 2001, los EEUU han detingut unes setanta mil persones fora del seu territori, i que creuen que són més de deu mil les que continuen presoneres en diversos camps escampats pel món, alguns dels quals es mantenen en secret. Són “presoners fantasma”, i els oculten de les organitzacions que treballen en pro dels drets humans. Així, amb los detinguts fora de la llei, la tortura i els abusos són sistemàtics. Però la tortura és inadmissible i il·legal, a més de perversa. Lamentablement, cap jutge ni cap tribunal del món s’atrevirà a processar el totpoderós Bush, a pesar dels múltiples delictes contra la humanitat que se li poden imputar. Garzón ho va provar amb Pinochet, un “ex” molt menys poderós que Bush, però no en va poder eixir. Ara bé: el temps, que és implacable, serà qui jutjarà el nefast president nord-americà, juntament amb tots los titelles que li riuen les gràcies i li fan lo joc.