Rollerball
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juny del 2007)
Un nou concurs televisiu brinda el ronyó d’una moribunda al guanyador triat d’entre un grup de malalts renals greus; un programa d’Endemol, l’empresa productora d’altres formats per a la televisió d’èxit internacional com “Gran Germà”.
Els reality xous es van iniciar amb llàgrimes i alegries provocades per programes sentimentaloides que sota una aura d’altruisme i humanitat obtenien enormes beneficis pel simple fet de pagar una cadira de rodes, entregar una carta que s’havia perdut en el temps o trobar a algú que la majoria de nosaltres haguérem localitzat simplement si ens ho haguéssim proposat.
Més tard van arribar les situacions proveta, amb personatges despullats física o emocionalment, en habitacions de vidre situades en mig del carrer, en platós aïllats coberts per desenes de cambres televisives, o en illes paradisíaques repletes de perills artificials.
Els seus conillets d’índies, millor pagats que el científic més anomenat, han sigut normalment personatges carrinclons, entremesclats amb d’altres verdaderament estrafolaris i amb alguns arribats de les capes més marginals de la societat; un contrast “tan explosiu com vulgar”, que encara avui omple d’emoció i contingut a milers de llars de tot el món.
Ara pugem un grau més: agafem una malalta terminal, i oferim un dels seus ronyons a diversos concursants necessitats d’ell.
L’any 1975 es va rodar la pel•lícula Rollerball, amb guió de William Harrison, i dirigida per Norman Jewison, on s’aventurava un futur en què els esportistes es convertien en simples titelles dels organitzadors d’espectacles i l’audiència augmentava proporcionalment al nombre d’accidents greus, inclús mortals, que es produïen.
Si seguim així, el següent pas serà permetre que diversos malalts es barallin entre ells, que inclús tractin d’accelerar la mort del donant per a apoderar-se de qualsevol dels seus òrgans més preats. Després un pas més i posar en perill la vida d’algú, per exemple un torero, i esperar que pateixi un accident per a beneficiar-se dels seus òrgans, salvar la vida del guanyador malalt, emocionar el telespectador més insaciable i augmentar així l’audiència televisiva. Esperem que prompte l’ètica, el sentit comú, la llei i el rebuig absolut dels telespectadors frenin aquesta escalada d’emocions viscudes a costa dels altres.
Silvestre Hernàndez
