Viles i Gents

L’ONU ha alertat que el consum espanyol de cocaïna és 5 vegades més alt que la mitjana europea. I si tinguérem dades al Matarranya la dada seria molt superior. A la major part de les nostres viles la taxa dels hómens menors de 30 anys segur que supere el 70 %. Perquè, per si a alguna autoritat no s’ha posat en lo cas, vivim en un territori farlopero. I mentre els dissabtes de Vall-de-roures, Maella, Calaceit o Alcanyís tinguen a la gent en lo nas enganxat a la tapa del water dels pubs patirem el perill que les dependències i els transtorns psicològics cresquen exponencialment. I que l’Associació Baix Aragonesa de Toxicòmans i Alcohòlics passo a tindre un nombre de socis “competitiu”. Gent que està cansada de repetir “no, tio, tranquil, jo controlo” perquè “només me’n fótego els dies de molta festa” passen a ser els que “tots los dissabtes fan molta festa” i “entre setmana necessito alguna ratlleta per a superar la pressió i el cansament”. Com qui es fa un cafè. I acaben de la farlopa fins més a dalt de la coroneta. La coca se’ls ha fotut la joventut.
Qualsevol persona que viu bastant aliena al món de la farlopa passejant-se pels pubs pot dir-te els noms dels principals que passen fato. Imagina com serie de fàcil per a un professional de trencar la xarxa de subministrament. En un mes pot tallar l’aixeta i deixar els waters dels pubs més llimpios de coca que els d’una escola de pàrvuls. Però la Guardia Civil de Vall-de-roures sempre han preferit fer controls al carrer entre crios de 15 anys que han d’anar atemorits per portar un xivato de marihuana, mentre el que manipule 3.000 euros setmanals seguix subministrant a tota la comarca.

Fa temps que vull escriure al voltant dels sentiments que desperta el futbol. És una cosa de difícil explicació perquè està mancada de tota lògica. I si em costa tant d’entendre és precisament perquè jo n’estic afectat. No sóc un gran seguidor, no sóc soci, no vaig al camp ni em compro diaris esportius, però segueixo les peripècies del “meu” –què ridícul sona el possessiu– equip, m’envaeix l’eufòria quan guanya i em deprimeixo si perd.
N’he viscut de tots colors, com tots els aficionats, i sempre, tan si “hem” guanyat com perdut, m’he preguntat perquè coi m’afectava una cosa sense cap conseqüència visible en la meua vida.
Potser es podria comparar a la pertinença a una fe. La diferència és que el creient aplica unes normes de vida i creu en una transcendència espiritual. El seguidor d’un club de futbol no. Això sí, els moments de comunió amb els “correligionaris” són totalment equiparables a l’èxtasi dels creients. Tinc records memorables de finals viscudes davant la tele, amb una colla d’amics o en una penya on no hi coneixia pràcticament ningú. I és que les sensacions d’un afeccionat, malgrat la seua irracionalitat, són potents i profundes. Gent de tota condició cultural i econòmica s’agermana en aquest sentiment en aparença insubstancial. Es trenquen barreres, s’estrenyen complicitats inimaginables en qualsevol altra situació.
Potser el secret és que, quan van mal dades, te’n pots desentendre. Al capdavall després d’una mala ratxa, sempre n’acaba venint una de bona. No hi ha res irreparable. Avui perdem, demà guanyarem. I la vida continua sense modificacions. Adrenalina sense risc, sensacions fortes sense cost.
En fí. Per més voltes que hi doni, no en treuré l’entrellat. Ho deixo pels sociòlegs o, millor, pels tertulians aquests casposos que competeixen per veure qui la diu més grossa.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juny del 2007)

Rebo un correu electrònic amb la notícia de què la pel•lícula Spiderman 3 ha estat doblada al català, però no s’exhibeix en esta llengua en cap sala de cine de l’àmbit lingüístic català. Una amiga meua guanya un concurs de novel•la en un d’eixos pobles grans d’Andalusia i, tot i que li publiquen la novel•la se queda amb les ganes de veure-la exposada a biblioteques i llibreries, resignada a donar-la en mà, com m’ha arribat a mi. Damunt la taula de la meua sala d’estudi hi ha un tossal de llibres de la col•lecció “Literaturas de Aragón (Serie en Lengua Catalana)”, escrits per amics i coneguts i editats pel Departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, que un bon dia vaig arreplegar –molt contenta— de la seu social de l’Ascuma, los quals, a poc a poc, vaig regalant. A esta associació me diuen que hi ha a Saragossa, en algun magatzem oficial, més exemplars de més col•leccions que un dia també van ser editats per a satisfacció dels seus autors respectius, però que viuen lo son dels justos.
Em poso a reflexionar sobre diners públics i la seua utilitat, i sobre cultura i la seua necessària difusió: dos binomis que, com s’exemplifica, no van lligats, contràriament a la lògica elemental. L’Estat sorgit de la Constitució democràtica ha consagrat noves divisions administratives, n’ha mantingut algunes amb pedigrí, com les diputacions eixides de la Guerra d’Independència o del Francès, i ha potenciat la missió d’altres com los ajuntaments. A tots els han arribat diners, que ara pareixen molt repartits, de millor o pitjor manera; al mateix temps los polítics d’ofici van patint des de fa dies la bona fe o la vanitat de gastar-se’ls en la noble missió de la cultura amb premis, presentacions, concursos, anuncis…, actes que en algun punt i en alguns casos queden paralitzats. No es podria mirar de fer responsable i efectiva la cadena que comença al contribuent, passa per les administracions i engresca els creadors, tornant al contribuent?

María Dolores Gimeno

S’acaba de publicar 10 anys de Viles i gents dins la col•lecció Literaturas de Aragón. Serie en Lengua Catalana editat pel Departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó. És el primer títol que es publica en aquesta col•lecció i que no pertany als Premis Guillem Nicolau des de 1995, any en què es va editar el poemari de Desideri Lombarte Romanços mai contats. Boires i borrims. Amb el títol 10 anys de Viles i gents es recull una selecció de columnes –de les quasi cinc-centes publicades- que cada divendres apareixen ininterrompudament a La Comarca des de 1995 i a la revista mensual Temps de Franja des del 2000. També poden consultar-se aquestes columnes a través d’internet a www.mallorcaweb.net/catalarago i http://vilesigents.blogsome.com. La temàtica que tracten els columnistes és prou diferent: cultura, etnologia, ecologia, història, llengua, patrimoni, reivindicacions socials… El pròleg del llibre corre a càrrec del periodista originari de Bellmunt de Mesquí Ramon Mur de qui precisament va eixir l’idea de fer una columna en català quan ell era el director del bisetmanari alcanyissà. El volum recull un total de trenta-sis texts que pertanyen a nou columnistes que han col•laborat durant aquests deu anys: Tomàs Bosque, Lluís Rajadell –que havia estat redactor en cap de La Comarca-, Josep A. Carrégalo, Carles Terès, Miquel Blanc, Juli Nicolau, Josep Puche, Natxo Sorolla i que signa aquest escrit.
En la primera columna publicada de Viles i gents, Tomàs Bosque, que signava el text, justificava la necessitat de la pluralitat lingüística a les pàgines de La Comarca: Lo millor que li pot passar a un país, a una ciutat o a un territori de cent pobles com el Baix Aragó, al que vol arribar i representar el quinzenal d’Alcanyís La Comarca, és que totes les formes d’entendre el món, de sentir-se ciutadans, de mantindre les tradicions i d’imaginar el temps que ha de vindre, tinguen cabuda amb una certa harmonia. Que és el que ha passat sempre a la nostra terra; perquè la pròpia història de la ciutat d’Alcanyís no es pot explicar deixant a un costat la influència que ha tingut i té la gent que baixa de per dalt, la gent que parle català.
El llibre va eixir al carrer el segon cap de setmana de juny coincidint amb la Fira del Llibre a Saragossa i amb la concessió dels premis literaris atorgats pel Govern d’Aragó. I que recordem que el guardó per a treballs en català –Guillem Nicolau- va recaure en la beseitana Susana Antolí Tello amb Tornem a ser menuts. Des de l’any passat la primera experiència d’una columna en català en un mitjà de comunicació en castellà Viles i gents té un paral•lel: Lo Cresol que es publica al Diario de Teruel i en què hi participen els companys Artur Quintana, Josep M. Gràcia, Silvestre Hernández, M. Dolores Gimeno i Marc Martí.

Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de juny del 2004)

Uns quants dies després de les recents eleccions municipals, just quant pareix que tot i les inclemències polítiques el clima de crispació electoral ha disminuït, tots els mitjans de comunicació dediquen rius de tinta i d’imatges al 30 aniversari de les primeres eleccions democràtiques a l’Estat Espanyol. I d’aquesta manera navegant per l’oceà de mitjans, tant et pots trobar especialistes en anàlisis polític divagant sobre la exemplaritat d’aquest procés de canvi, com personatges ara reconeguts pels seus mèrits professionals que expliquen com van viure aquell moment.
Bé, arribat aquest punt la primera pregunta que ens ve a molts al cap quant veiem els missatges electorals i els parlaments del polítics de l’època és: què ha canviat en aquests anys? És curiós, però sempre que hi ha eleccions la “Unidad de España” està en perill, el mateix que el caos i el desordre que es produirà si governa l’esquerra. No em creieu? Mireu els anuncis electorals de Fraga al 1977 i els de Rajoy d’enguany, estic segur que em donareu la raó. Veritablement, moltes coses han canviat a la societat on vivim. Ara (per sort o per desgracia) som europeus, tenim un país considerat desenvolupat, i la majoria de les llibertats polítiques i civils estan garantides. Si, l’Estat Espanyol ja no és tan“different” com fa 40 o 50 anys, encara així ens troben a anys llum, democràticament parlant, dels nostres companys de l’Europa del Nord. I és que tot i portar trenta anys de democràcia, la foto política de l’Estat on vivim segueix sent la mateixa, meitat negra, meitat roja. La mateixa foto que fa un segle quant les guerres carlistes van arrasar la península, la mateixa que l’any 1936 quant un general desterrat és va aixecar contra una de les democràcies més avançades del moment. I és que tot i tenir trenta anys la nostra democràcia encara pateix els símptomes de l’adolescència; és contradiu un cop i un altre; els seus pensaments encara estan dividits, i a més, no ha superat la marca que li van deixar al seu naixement i les baralles entre els seus pares.

Marc Martí Badia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juny del 2007)

Encara són molts els qui d’una manera o altra miren de posar entrebancs perquè no puguem guardar ni el record dels vençuts de la darrera guerra nostra, dels seus morts i exiliats. Però contra aquesta actitud enrarida i tèrbola davant de la història, amb pors i autocensures, comencen a alçar-se veus que lluiten contra l’oblit. I entre aquestes hi ha la del Govern d’Aragó que acaba d’editar un llibre sobre l’exili vist bàsicament des de França: Republicans espanyols a Migdia-Pirineus. Exili, història i memoria. De l’original francès se n’han fet dues traduccions: una en castellà i una altra en català, versió aquesta última que els aragonesos de llengua catalana hauríem de saber valorar com cal. I que la lluita contra l’oblit és realment urgent es fa evident fins i tot en llegir un dels prologuistes de l’obra, que voldria imaginar jove, amb la ingenuïtat dels que han nascut després, quan afirma que “un cop en terra francesa els nostres compatriotes eren atesos de la millor manera possible pels nostre veïns de l’altre costat dels Pirineus”, i això que tots els que hem viscut l’exili espanyol a França directament o indirecta, com jo mateix, sabem prou bé que la rebuda va ser feta de la pitjor manera possible. Sort que en els textos del llibre les coses s’expliquen amb tota la seua cruesa, i és així com un dels alts caps de la resistència francesa diu que “em sentia indignat per la recepció vergonyosa que s’havia fet als refugiats d’Espanya després de la derrota republicana. Eren aliats. Però els acollíem com enemics, sota la vigilància de la policia, en camps improvisats, enmig de la brutícia, sense menjar, entre vexacions, separant parelles. Una vergonya i una indignitat!”. El llibre no presenta una història lineal sinó que aplega diversos articles temàtics tant sobre la república i la guerra civil, com sobre la retirada, els camps i l’exili, el maquis, la solidaritat internacional, l’activitat cultural i la història dels refugiats a cada departament de la regió de Migdia-Pirineus, és a dir l’Occitània Central a l’entorn de Tolosa. L’obra és esplèndidament il•lustrada. Un encert en tots els sentits!

Artur Quintana i Font

No és la primera volta que escric sobre este tema. Fa un parell d’anys que a les pàgines d’este periòdic expressava la meua indignació davant la flagrant violació dels drets humans que s’estave cometent amb los presos que els Estats Units mantenien a Guantànamo. En aquell moment eren sis-cents vuitanta éssers humans, engabiats a l’aire lliure, detinguts en qualitat de “combatents il·lícits”, eufemisme que Washington utilitzave —i continue utilitzant— com a pretext a per a passar-se els acords internacionals per l’arc del triomf. Amb lo pas dels anys Guantànamo s’ha convertit en lo símbol de la “guerra contra el terror” iniciada per l’administració Bush. I avui encara hi mantenen unes quatre-centes persones segrestades i privades d’un dret tan elemental com el de poder impugnar la il·legalitat de la seua detenció. Tot i que cap d’elles ha segut declarada culpable de cap delicte. I les terribles condiciones en què els tenen, transformen la detenció en una tortura, és a dir, en un tracte cruel, degradant i inhumà. Però Guantànamo és solament la punta de l’iceberg. Amnistia Internacional denuncie que, des de finals de 2001, los EEUU han detingut unes setanta mil persones fora del seu territori, i que creuen que són més de deu mil les que continuen presoneres en diversos camps escampats pel món, alguns dels quals es mantenen en secret. Són “presoners fantasma”, i els oculten de les organitzacions que treballen en pro dels drets humans. Així, amb los detinguts fora de la llei, la tortura i els abusos són sistemàtics. Però la tortura és inadmissible i il·legal, a més de perversa. Lamentablement, cap jutge ni cap tribunal del món s’atrevirà a processar el totpoderós Bush, a pesar dels múltiples delictes contra la humanitat que se li poden imputar. Garzón ho va provar amb Pinochet, un “ex” molt menys poderós que Bush, però no en va poder eixir. Ara bé: el temps, que és implacable, serà qui jutjarà el nefast president nord-americà, juntament amb tots los titelles que li riuen les gràcies i li fan lo joc.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juny del 2007)

Un nou concurs televisiu brinda el ronyó d’una moribunda al guanyador triat d’entre un grup de malalts renals greus; un programa d’Endemol, l’empresa productora d’altres formats per a la televisió d’èxit internacional com “Gran Germà”.
Els reality xous es van iniciar amb llàgrimes i alegries provocades per programes sentimentaloides que sota una aura d’altruisme i humanitat obtenien enormes beneficis pel simple fet de pagar una cadira de rodes, entregar una carta que s’havia perdut en el temps o trobar a algú que la majoria de nosaltres haguérem localitzat simplement si ens ho haguéssim proposat.
Més tard van arribar les situacions proveta, amb personatges despullats física o emocionalment, en habitacions de vidre situades en mig del carrer, en platós aïllats coberts per desenes de cambres televisives, o en illes paradisíaques repletes de perills artificials.
Els seus conillets d’índies, millor pagats que el científic més anomenat, han sigut normalment personatges carrinclons, entremesclats amb d’altres verdaderament estrafolaris i amb alguns arribats de les capes més marginals de la societat; un contrast “tan explosiu com vulgar”, que encara avui omple d’emoció i contingut a milers de llars de tot el món.
Ara pugem un grau més: agafem una malalta terminal, i oferim un dels seus ronyons a diversos concursants necessitats d’ell.
L’any 1975 es va rodar la pel•lícula Rollerball, amb guió de William Harrison, i dirigida per Norman Jewison, on s’aventurava un futur en què els esportistes es convertien en simples titelles dels organitzadors d’espectacles i l’audiència augmentava proporcionalment al nombre d’accidents greus, inclús mortals, que es produïen.
Si seguim així, el següent pas serà permetre que diversos malalts es barallin entre ells, que inclús tractin d’accelerar la mort del donant per a apoderar-se de qualsevol dels seus òrgans més preats. Després un pas més i posar en perill la vida d’algú, per exemple un torero, i esperar que pateixi un accident per a beneficiar-se dels seus òrgans, salvar la vida del guanyador malalt, emocionar el telespectador més insaciable i augmentar així l’audiència televisiva. Esperem que prompte l’ètica, el sentit comú, la llei i el rebuig absolut dels telespectadors frenin aquesta escalada d’emocions viscudes a costa dels altres.

Silvestre Hernàndez