Viles i Gents

El passat dia 18 d’abril el Senat va aprobar definitivament el nou Estatu d’Autonomia d’Aragó, que sanciona la discriminació dels catalanoparlants aragonesos –el mateix es pot dir dels aragonesoparlants– al no incloure cap novetat per a l’equiparació dels seus drets lingüítics amb els dels castellanoparlants. El nou estatut ni tan sols nomena les dues llengües minoritàries de la Comunitat, como si els nostres parlamentaris se n’avergonyiren d’elles. Reitera allò tan descafeinat de “las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Però de que dimonis de llengües parla? Que no tenen nom? Mes avant diu que una llei de llengües regularà els drets dels parlants d’estes llengües innombrables. Però també ho va anunciar l’actual president aragonés als dos discursos d’investidura anteriors i no se n’ha fet res de res.
La nova llei básica aragonesa és, definitivament, un fracàs pel que fa als drets lingüistics dels catalanoparlants. I encara i en això, després d’aprobar este decepcionant text se’n van anar de farra els parlamentaris i altres personalitats aragoneses per celebrar el nou Estatut. I se coneix que no es van quedar prou satisfets perque el 23 d’abril la DGA els va donar als ponents de tots els partits que van participar en la redacció del nou Estatut el Premi Aragó. Només el representant de la CHA –l’únic que al debat parlamentari va defensar l’al·lusió expresa a l’aragonés i el català– va tindre la vergonya torera de no acceptar esta condecoració. Al debat de l’Estatut al Senat –la CHA no hi te representació– només va aixecar-se la veu d’ERC per defensar els drets bàsics dels catalanoparlants d’Aragó. Després vindran els partits aragonesos en la cançó de la ingerència, quan ells mateixos l’han estimulat amb la seua desídia, covardia o mala fe. En resum, el 18 d’abril, un dia gris a Madrid, com deia la cançó de Pi de la Serra.