Canvi radical
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 d’abril del 2007)
Enyorança dels vells temps: quan Julie Andrews, l’heroïna de la meravellosa pel•lícula “My Fair Lady”, havia d’esforçar-se a canviar fins aprendre a parlar correctament, vestir-se amb glamour o comportar-se amb sofisticat estil; temps en què un aguerrit Tarzan, Johnny Weismuller, sorgia d’unes acabades de guanyar olimpíades després d’anys de lluita per a véncer la seua dèbil constitució física.
Avui no, avui només emeten mediocres programes televisius que animen als espectadors a canviar radicalment mitjançant el bisturí, programes que perfectament podrien ser patrocinats per les empreses financeres que han fet d’este país el paradís de la cirurgia estètica del capritx, intruses sovint dels consultoris psicològics i de la psiquiatria.
Seria interessant veure aquestes mateixes persones unes setmanes després, potser alguns mesos més tard, quan el personatge per un dia se n‘adona que, malgrat la seua guapor, contínua sense saber expressar-se correctament; o la reina del dia comprova que, a pesar de les cicatrius dissimulades davall la pell, no aconseguix mantindre al seu espòs al costat o assistisca impotent a les estratagemes d’una altra “mala dona”, potser no tan atractiva com ella, però que li arrabassa el seu somni en un no-res. Veure-les uns mesos després, algun any més tard potser, quan la cirurgia torna a fer-se necessària, sense televisió que preveja nous dividends a costa de les seues cares, o, sovint, sense que s’hagen acabat de pagar els terminis del préstec destinat a l’operació anterior.
D’altres desitgen canvis radicals per als seus fills menors sense passejar-los pel quiròfan, almenys de manera prevista, i els envien a fer anuncis publicitaris o a torejar les amèriques; entorpint, evitant sovint, que acaben de formar-se acadèmicament.
Per a finalitzar, m’agradaria saber qui es farà responsable el dia que un “pacient televisiu” patisca un problema amb l’anestèsia o qui es fa responsable de que un xaval de 14 anys es vaja a torejar a Mèxic i patisca una cornada que haguera evitat de trobar-se estudiant en la seua aula, que era el lloc on havia d’’estar.
Sincerament, al meu parer, quan cregues que és el teu nas, el teu estómac, el cul… o qualsevol altra part del teu cos, la que t’impedix aconseguir els teus somnis, passa’t, per si de cas, per la consulta del psicoterapeuta, analitza en quin ambient et mous i quina classe d’amics tens, o, simplement, canvia de somnis, però, això sí, mai deixos de somiar ni de lluitar per ells.
Silvestre Hernàndez i Carnè
