Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 del 2007)

El dissabte passat, dinou de maig, a dos quarts de nou de la tarda, va tenir lloc a l’Ajuntament de Massalió la presentació del doble CD, Sons del Matarranya. Per primer cop, vint-i-sis grups, incloent-hi els cantautors i rapsodes, han enregistrat vint-i-sis cançons, totes elles en català i a les terres de la Franja, i més concretament, al Matarranya i al Mesquí. El primer disc conté tretze cançons de rock, rock-folk, punk-rock, ska i pop-rock, dels grups: Los Draps, Prau, Azero, Mallacan, Negocio de Cuervos, Inestables, Matarranya in Life, Dechusban, Manos Muertas, Gen, Zurriburri, Trance i Notinkson.
En el segon CD, també de tretze cançons, però de diferents estils i gusts com el pop, jazz, música experimental i tradicional, poesia recitada, jota, etc., han intervingut Temps al Temps, Rakel, Àngel Villalba, Tres en un Sofá, Subatòmic, Duo Recapte, Grade B, Los Maellans, Txirigol, Los Largos Trinos, Miquel Blanc, Parrondes i Mare de Deu de les Dos Aigües.
L’Associació Cultural del Matarranya, editora del disc, amb l’ajut d’OMEZYMA i la Comarca del Matarranya, està força satisfeta del resultat del projecte que va començar fa nou mesos amb una sèrie de concerts a diferents llocs per part dels grups esmentats. Tres fets molt significatius han convergit en el projecte: ha engrescat a la joventut en un tasca cultural (la música és cultura/el disc és cultura); s’ha demostrat que el català —llengua nostra— potser un mitjà vehicular d’expressió popular i, en tercer lloc, han participat grups d’altres terres aragoneses de parla castellana (Saragossa). La direcció del projecte ha estat a càrrec del Marc Martí i l’enregistrament a l’estudi Aleatòria de Queretes.
Acompanyen el disc unes notes explicatives sobre la motivació dels treballs, sobre el paisatge, la cultura, la música, la llengua i la gent d’aquesta part de la Franja, escrites per reconegudes i prestigioses plomes.
Durant el pròxim mes de juny, hi tindran lloc dues presentacions més del disc Sons del Matarranya: una a Saragossa el dia 8, a l’espai del col•lectiu “A Enrestida”, i una altra a Barcelona els dies 15 i 16, dins de les jornades “Aragón Trilingüe”
Estic ben segur que els assistents a la presentació i el concert de la nit s’ho van passar molt bé, si més no a Massalió, l’acte s’emmarcà dins de la “IV Trobada de Dolçainers, Graellers i Geganters”, que va tenir lloc durant la tarda, a la plaça i pels carrers del poble. Tot un èxit.

José Miguel Gràcia

El passat dia 18 d’abril el Senat va aprobar definitivament el nou Estatu d’Autonomia d’Aragó, que sanciona la discriminació dels catalanoparlants aragonesos –el mateix es pot dir dels aragonesoparlants– al no incloure cap novetat per a l’equiparació dels seus drets lingüítics amb els dels castellanoparlants. El nou estatut ni tan sols nomena les dues llengües minoritàries de la Comunitat, como si els nostres parlamentaris se n’avergonyiren d’elles. Reitera allò tan descafeinat de “las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”. Però de que dimonis de llengües parla? Que no tenen nom? Mes avant diu que una llei de llengües regularà els drets dels parlants d’estes llengües innombrables. Però també ho va anunciar l’actual president aragonés als dos discursos d’investidura anteriors i no se n’ha fet res de res.
La nova llei básica aragonesa és, definitivament, un fracàs pel que fa als drets lingüistics dels catalanoparlants. I encara i en això, després d’aprobar este decepcionant text se’n van anar de farra els parlamentaris i altres personalitats aragoneses per celebrar el nou Estatut. I se coneix que no es van quedar prou satisfets perque el 23 d’abril la DGA els va donar als ponents de tots els partits que van participar en la redacció del nou Estatut el Premi Aragó. Només el representant de la CHA –l’únic que al debat parlamentari va defensar l’al·lusió expresa a l’aragonés i el català– va tindre la vergonya torera de no acceptar esta condecoració. Al debat de l’Estatut al Senat –la CHA no hi te representació– només va aixecar-se la veu d’ERC per defensar els drets bàsics dels catalanoparlants d’Aragó. Després vindran els partits aragonesos en la cançó de la ingerència, quan ells mateixos l’han estimulat amb la seua desídia, covardia o mala fe. En resum, el 18 d’abril, un dia gris a Madrid, com deia la cançó de Pi de la Serra.

Anem pel Baix Aragó camí de La Ginebrosa i Aiguaviva per participar en el Projecte d’Animació Cultural a les Escoles de la Franja, i el camp és un goig de llum, caloreta i paisatge en pau. Les cireres de l’horta escomençen a pintar i les oreres de la carretera no poden estar més farcides de roselles, ontines, timó, romers, rabanices, malves, margall i margarites. Los coscolls, els xops i els pins en més llustre que mai.
El Bergantes baixe més fort de lo normal, però no tant de n’ample en ample com els primers dies de maig després de les plogudes. Perillós este riu valencià si ne caiguere una de grossa, gota freda o tronada, per les serres de dalt; per això deixen, cap al estiu, el Pantà de Calanda un poc buit, per si un cas.
Viatjar pel terme d’una vila i repetir els seus noms és molt paregut a viatjar per les paraules imaginant els camps, els tossals, els carrers en la gent i les seves costums. Viatjar per lo que més estimem que hi són les coses nostres. Estimar les tradicions i els noms. Escriure els sentiments. Perquè un poble que estima tot lo seu i ho comboia en il·lusió és un poble content i satisfet.
Els xiquets i xiquetes de les escoles de La Ginebrosa, La Canyà i Aiguaviva, gràcies al treball incansable del mestre Pietro Cucalón i els seus col·laboradors en l´assignatura, ja en saben molt d’estimar els seus costums i vocabulari, perquè viatgen per les paraules com lo qui va a una festa.
Es una llàstima, per ara, no poder dir lo mateix de La Codonyera, La Torre i Bellmunt, perquè els xiquets del Mesquí –quina mala sort– encara no han sentit dir mai als seus mestres que la llengua que parlen és tan bonica com totes les flors que han crescut enguany per les oreres dels camins.

A l’Heraldo de Aragón vaig llegir recentment un interessant article sobre les sales rurals de concerts en directe a la nostra comunitat. Sorprenentment a la província d’Osca és on podem trobar més espais per aquest tipus de música i on destaquen els locals de la Franja: la gegantina Florida 135 a Fraga, Universal d’Albelda i Los Quatre Gats de Tamarit de Llitera. A la nostra província només La Barraca a Queretes. No deixa de ser ben estrany i sorprenent que l’espai musical estiga en una població que ronda només els 600 habitants, a mig camí entre Calaceit i Vall-de-roures viles molt més grans i amb millors comunicacions per atraure el públic jove de la comarca del Matarranya i de la veïna Terra Alta. Però és que La Barraca ha tingut una llarga trajectòria musical molt meritòria. Iniciada en la dècada dels 70 com a penya per a les festes majors, a poc a poc, es va anar consolidant com a local permanent de trobada de jóvens inquiets de la vila fins a convertir-se, finalment, en un local amb impremta singular, on s’oferia una bona programació de música en directe. Per aquest local, acollidor i de reduïdes dimensions, s’ha vist passar tots els millors grups musicals vinculats al Matarranya i de les comarques pròximes aragoneses i catalanes. Aquest hivern i primavera va programar amb ASCUMA el cicle de concerts Sons del Matarranya amb un notable èxit musical i de públic. Precisament a Massalió es presentaran a mitjans de maig els dos CD recopilatoris. La Barraca és imprescindible per tal d’animar i consolidar les agrupacions de diverses tendències musicals existents al Matarranya. Sense un lloc de promoció i difusió seria ben difícil la continuïtat d’aquestes formacions aconseguida a través del dur treball i del sacrifici permanent. La música matarranyenca necessita i fa imprescindible La Barraca, la seua complicitat i el recolzament permanent a aquestes agrupacions.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de maig del 2007)

Després d’una precampanya eterna, ara mateix s’obre la ferotge campanya electoral, que deixarà afònic més d’un dels candidats de primer rang. Per a ells seran dies intensos, durs, de molta informació, de frases enginyoses, d’anècdotes que la premsa magnificarà, de desqualificacions al contrari, de promeses… Bé, un panorama d’un ofici que no envejo massa. Los bous polítics a mi sempre m’han agradat des de la barrera.
A les autonomies no històriques, les de l’article 143, és a dir, a la nostra, se produix la coincidència entre eleccions autonòmiques i municipals: pel mateix preu votarem per a dos nivells administratius. Al nivell inferior, lo de les viles, s’han anat formant mal que bé les candidatures amb cares noves o cares de sempre, i com que tot està tant a la vora, comencen a mirar-se de reüll los d’un partit al de l’altre: salutacions amb segones, discussions, presències i absències significatives als mítings… Pareix mentida com pot alterar-se uns dies la pau apolítica del dia a dia al poble, sobretot quan los que es presenten ho fan des de l’amateurisme, més per vocació que pel negoci de les altes esferes. Cal observar, no obstant, que alguns ajuntaments mitjans últimament ja compten amb alcaldes amb sou, i la creació de les estructures comarcals ha generat una classe política professional local, de manera que la gestió pròxima ja no és només per amor a l’art.
Això sí, als organismes autonòmics hi ha molt més poder en joc: diners, càrrecs i influències per a repartir que a voltes, si es coneixen, fan esgarrifar. Los polítics són animals d’una altra raça que la resta dels mortals; per a ells el debat, l’oposició o la negociació són elements vàlids per si mateixos, sense connexió amb la realitat, igual que la cerimònia protocol•lària o mediàtica que els acompanya.
De totes maneres, la política és encara un mal necessari, i fan falta candidats, quant més honestos millor. Diuen que hi havia un poble on ningú volia ser alcalde, així que van acordar que llançarien una mançana i qui l’arreplegara seria l’elegit: va passar un gorrino, la va arreplegar i ell va ser l’alcalde!

María Dolores Gimeno

Internet està consolidant la seua versió 2.0. Hi ha un futimer de webs que creixen en los continguts que aporten los usuaris, i no pel comitè de treballadors que treballon omplint-la mentre cobren de l’empresa. La Wikipedia és l’enciclopèdia multilingüe més bèstia feta mai, que es alimentada per l’altruisme de milers de col•laboradors anònims. Al Youtube trobes videos penjats per un alumne que s’han fet al racó més estrany de l’Institut de Vall-de-roures. I també han tingut un creixement espectacular los “blocs”, a on qualsevol pot publicar el seu propi dietari, d’infinitat de temes. Un dels blocs d’Internet més ben mantinguts al Baix Aragó és lo de la calandina Maria Herrero, bloc polític des del PAR i que pot donar la visió més humana (i populista) dels candidats. L’altre dia podíem llegir-hi com criticave que CHA havie presentat diputats saragossans a viles que els eren totalment estranyes. La diputada, afortunadament, al seu bloc manté una aposta clara per la interacció en los comentaris dels qui el visiten, i algú hi deixe anar el cas de la Sorollera, a on la candidatura del PAR pareix que estaria en una situació similar. I jo, com suposeu, me poso com un tren per poder disfrutar d’estos mitjans de comunicació alternatius i descentralitzats, de pura interacció, i a part, defenso la posició de la Herrero. Afecto al partit que afecto. Si una agrupació no té capacitat de crear una xarxa de gent que el manté al municipi, no val la pena fer fum. M’imagino que els partits han de créixer fent xarxa, guanyant-se confiances diàriament, segurament en los vermuts al bar…. No val la pena jugar al creixement artificial que pot produir un anunci al diari buscant candidats. i la creació ràpida de llistes abans que tanco el termini per presentar el DNI al registre. De fet alguna cosa hi ha darrere de la famosa frase “als pobles se vote a la persona, no al partit”.
Per això m’ha alegrat profundament la gent de l’associacionisme històric de Fraga en defensa de la llengua, que en altres, han presentat l’Alternativa Cívica, una representació d’un segment de població que està descontenta en los partits històrics. Hi ha part de la població que n’estem farts dels que prometen i no treballen pel territori: PSOE i PAR que tornaran a prometre la llei de llengües (i serà la tercera legislatura que la prometen), CHA que presente candidatures locals anticatalanistes (Benavarri, per dir-ne alguna de flagrant) o ERC que s’amague darrere del fum d’alguna candidatura local (i no vote contra l’Estatut aragonès que mos torne a desoficialitzar als catalanoparlants). Tenim esperances en les candidatures locals, que poden donar veu a les llengües minoritzades.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 d’abril del 2007)

Enyorança dels vells temps: quan Julie Andrews, l’heroïna de la meravellosa pel•lícula “My Fair Lady”, havia d’esforçar-se a canviar fins aprendre a parlar correctament, vestir-se amb glamour o comportar-se amb sofisticat estil; temps en què un aguerrit Tarzan, Johnny Weismuller, sorgia d’unes acabades de guanyar olimpíades després d’anys de lluita per a véncer la seua dèbil constitució física.
Avui no, avui només emeten mediocres programes televisius que animen als espectadors a canviar radicalment mitjançant el bisturí, programes que perfectament podrien ser patrocinats per les empreses financeres que han fet d’este país el paradís de la cirurgia estètica del capritx, intruses sovint dels consultoris psicològics i de la psiquiatria.
Seria interessant veure aquestes mateixes persones unes setmanes després, potser alguns mesos més tard, quan el personatge per un dia se n‘adona que, malgrat la seua guapor, contínua sense saber expressar-se correctament; o la reina del dia comprova que, a pesar de les cicatrius dissimulades davall la pell, no aconseguix mantindre al seu espòs al costat o assistisca impotent a les estratagemes d’una altra “mala dona”, potser no tan atractiva com ella, però que li arrabassa el seu somni en un no-res. Veure-les uns mesos després, algun any més tard potser, quan la cirurgia torna a fer-se necessària, sense televisió que preveja nous dividends a costa de les seues cares, o, sovint, sense que s’hagen acabat de pagar els terminis del préstec destinat a l’operació anterior.
D’altres desitgen canvis radicals per als seus fills menors sense passejar-los pel quiròfan, almenys de manera prevista, i els envien a fer anuncis publicitaris o a torejar les amèriques; entorpint, evitant sovint, que acaben de formar-se acadèmicament.
Per a finalitzar, m’agradaria saber qui es farà responsable el dia que un “pacient televisiu” patisca un problema amb l’anestèsia o qui es fa responsable de que un xaval de 14 anys es vaja a torejar a Mèxic i patisca una cornada que haguera evitat de trobar-se estudiant en la seua aula, que era el lloc on havia d’’estar.
Sincerament, al meu parer, quan cregues que és el teu nas, el teu estómac, el cul… o qualsevol altra part del teu cos, la que t’impedix aconseguir els teus somnis, passa’t, per si de cas, per la consulta del psicoterapeuta, analitza en quin ambient et mous i quina classe d’amics tens, o, simplement, canvia de somnis, però, això sí, mai deixos de somiar ni de lluitar per ells.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 5 de maig del 2007)

Fa ja uns quant anys que vivim el que els experts en la matèria anomenen “globalització”, no pretenc explicar aquí totes les conseqüències que aquest fenomen té sobre la nostra vida quotidiana. Si bé, si que m’agradaria fer esment d’un fet que aquest procés comporta, el retorn a la “pàtria menudeta” que diuen al meu poble o, més tècnicament, el localisme.
Als temps en que el capital, les empreses i el comerç ja no entenen de fronteres. Quant els estats-nació ja no són els principals actors de la política, i les grans entitats supranacionals són les que dicten la majoria de les lleis. Ara, resulta que els individus hem deixat de creure en aquestes grans entitats i tornem a dirigir la construcció de nostra identitat i la nostra activitat política a la nostra vila o comarca. Pareix una gran contradicció; quant tota la nostra vida esta influenciada per la nova estructura social, econòmica i política mundial, natres ens giren d’esquena i ens aferren al més menut dels nivell de l’administració. Tanmateix, si ho pensem en tranquil•litat aquesta situació té una fàcil explicació. Segons la majoria d’estudis sobre comportament polític, els individus pensem que no podem influir en les decisions dels gegants supranacionals, i a més, no em sentim com a part dels mateixos (encara ningú m’ha dit que ell es sent ciutadà de la Unió Europea). I com tampoc confiem en els estats, perquè aquests bàsicament el que fan es aplicar les normatives que venent donades des de les respectives organitzacions internacionals, doncs enfoquen la nostra mirada cap al petit territori on desenvolupem la major part de la nostra vida.
Fruit d’aquesta actitud, associacions, col•lectius, moviments socials, plataformes en defensa del territori, i molts més actors de tot tipus dirigeixen la seua activitat a influenciar la pressa de decisions a nivell local (ajuntaments i consell comarcals). I, es que cada dia hi ha més gent, entre els quals em trobo, que pensem que el món no es canviarà en una gran revolta, sinó en milions de minúscules revolucions .

Marc Martí Badia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2007)

A la Declaració de Mequinensa de l’u de febrer del 1984 una vintena d’ajuntaments de les comarques orientals demanaren l’ensenyament del català, interromput de feia segles, i que aleshores, amb la democràcia, consideraven just que es reprengués. I efectivament des del curs 1984/1985 hi ha ensenyament optatiu de català a quasi totes les localitats on aquesta llengua és parlada al nostre país, així com també a algunes de llengua aragonesa o castellana, com és el cas de Graus, on van no pocs alumnes procedents de territori de llengua catalana . D’uns 800 alumnes que hi havia al començament de les classes de català s’ha passat a més de 4.000 en l’actualitat. I a partir d’enguany els alumnes que hi hagen aprovat l’assignatura de català durant quatre cursos de primària i els quatre de secundària obtindran automàticament el certificat de nivell B de català de la Generalitat de Catalunya, certificat que facilita l’accés al mercat laboral del domini linguístic català en general –Andorra, les Balears, Catalunya, Perpinyà, València … - i que en tot cas és necessari posseir per a poder accedir a molts càrrecs de l’administració pública de Catalunya. Ara només cal esperar que el nostre Govern no trigue a fer els passos necessaris perquè l’homologació s’estenga a la Comunitat AutònomaValenciana i a la de les Illes Balears, comunitats on el coneixement del català és, si més no un mèrit per a accedir a molts càrrecs de l’administració pública. La qüestió de noms en el cas del País Valencià on la llengua es anomenada valencià i no català no ha de ser obstacle per a l’homologació perquè ja fa anys que l’Institut d’Estudis Catalans ha declarat que “llengua valenciana” és sinònim de “llengua catalana”, de la mateixa manera que “llengua castellana” és sinònim de “llengua espanyola”. Cal tenir en compte que per decret del rei Joan Carles l’Institut d’Estudis Catalans és la màxima autoritat lingüística en tot allò que afecte la llengua catalana. No sembla just que un certificat de castellà d’Extremadura siga vàlid al nostre país i en canvi un certificat de català de l’Aragó puga deixar de ser vàlid a València.

Artur Quintana i Font