Viles i Gents

En algunes localitats aragoneses hi ha iniciatives encomiables per acostar la diversitat cultural a la població. Viuen entre nosaltres romanesos, marroquins, capverdians, senegalesos… un univers magnífic que ens pot permetre conéixer cuines, llengües, cançons, contes. Cultures que eixamplen la nostra perspectiva i ens millora com a persones. Respectar és entendre, i per entendre cal conéixer. Aquest corrent, a més, és en les dues direccions: els nouvinguts se senten valorats i, per tant, els és més fàcil acceptar els nostres costums.
Aquestes iniciatives tenen una mancança: a les escoles i centres culturals de tot l’Aragó no es fa pràcticament res per conéixer els aragonesos de llengua catalana i aragonesa. Un exemple a seguir és el d’una escola d’educació infantil de Madrid, on una mestra explica contes en català als xiquets. Professorat i pares estan molt satisfets amb l’experiència. I els nens diuen que no tenen cap problema per entendre els contes perquè les paraules s’assemblen molt. Aquesta escola madrilenya, Ágora, ha fet bandera de la integració i multiculturalitat.
Portem trenta anys d’Estat de les autonomies i aquesta iniciativa és una excepció per trencar el desconeixement secular entre els diversos pobles d’Espanya. Internet està ple de fòrums on es multipliquen els missatges blasmant els catalans perquè s’obstinen a parlar català. La majoria d’ells són jòvens, educats en democràcia.
A l’Aragó, tots sabem què passa amb les llengües aragoneses no castellanes: sense nom al flamant nou estatut, sense consideració, sense cap reconeixement oficial. Per això convindria que, en les jornades d’interculturalitat que es fan a la nostra Comunitat, ens inclogueren també als “indígenes” aragonesos. Potser així els nostres conciutadans ens coneixerien una mica i, en consqüència, ens respectarien. Fins i tot s’animarien a demanar als nostres governants que, per favor, no deixin perdre aquesta riquesa patrimonial que són el català i l’aragonès.

Pau Era

Alguns dels estudiosos del català de la Universitat de Saragossa sovint són convidats a la Universitat de Barcelona per explicar què passa, què es pensa i què es fa a la Franja des de la perspectiva de la capital aragonesa. En este cas, José Enrique Gargallo (UB) ha estat qui ha convidat a Javier Giralt (UniZar) per explicar als alumnes com és la Franja.
Sense embuts, Javier Giralt explicà als alumnes que per a denominar el territori, ell demana la promoció del concepte de Franja, el més neutre entre tots els possibles, però despenalitzant-ne els altres amb adjectiu, com Franja de Ponent i Franja Oriental d’Aragó. En tot cas, cal defensar la denominació de “català a Aragó”, en oposició a “català d’Aragó”. És evident que a la Franja el català pren forma en diversos dialectes compartits amb els territoris catalanoparlants veïns, i per tant, el català d’Aragó no eixistix. Este extrem l’ha hagut de defensar fins i tot dins a la Universitat de Saragossa, a on es volia denominar a una assignatura “catalán de Aragón”.
En analitzar la identitat de les comarques catalanoparlants, no dubta en defensar la tesi de la dualitat entre la identitat aragonesa i la llengua catalana. Esta dualitat troba dificultats per desenvolupar-se, i fins i tot conflicte, fora de la Franja, però també entre els parlants de català. Tot i això, Giralt no creu que hi haja autoodi, ni tan sol que la “diglòssia” frangenca sigue conflictiva. On hi ha conflicte és en els aragonesos que conflictivitzen la dualitat entre identitat i llengua.
Tampoc la Franja pot ser tractada com una unitat perquè no hi ha una identitat col•lectiva. Fraga no fa de capital. I per tant, fora dels termes lingüístics, no pot ser considerat un “país català”. Però si que hi ha un avenç del concepte i de la identificació amb la “Franja”, més enllà de les comarques, encara que entre els capes encara residuals.
El repàs a la legislació i els avenços polítics per la normalització lingüística d’Aragó deixen entreveure l’aturada de l’acció de promoció des de 1984, que només sobreix per l’activitat de l’associacionisme. Ni amb un president de govern catalanoparlant s’ha fet cap canvi notori en la política de protecció de les minories. Per contra, tot i que algunes dades remarquen l’estabilitat (fràgil) de la llengua, Giralt explica com en alguns casos, com a la seua vila, Sant Esteve de Llitera, el tall de la transmissió de la llengua entre pares i fills va arribar fa alguns anys, en la seua generació, a on ja només alguns mantenen el català.
En la part final de la conferència, Giralt aposta per treballar per la defensa del català, sobretot a nivell local, aprofitant el poc espai que deixa la intervenció del govern. Però no troba possibilitats importants per treballar a nivell autonòmic. Tots els camins són aturats per l’acció de govern socialista-regionalista. La vinguda d’un professor de la Universitat de Saragossa és aprofitada per alguns alumnes per a informar-se sobre la situació de la llengua aragonesa i el seu estudi. L’acte va tindre lloc lo 25 d’abril a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

Penso que, als qui tenim una certa edat, amb Internet mos deu passar com als nostres iaios amb la televisió: és tal la màgia que irradie que el tenim a la mà i l’utilitzem contínuament però no mos l’acabem de creure. Entre altres motius perquè mos perdem en eixe maremàgnum de sigles: TCP/IP, WWW, http, https, SSH, FTP, SMTP, IRC, P2P, P2M… De fet, la majoria tampoc entenem com funcione un cotxe i, en canvi, no en podem prescindir ni per a anar a…, dit en paraules suaus, al lavabo. Em faig estes reflexions perquè fa alguns dies, a través de la xarxa, vaig tindre una agradable sorpresa. M’explico: al mes de juny de 2004, en esta mateixa columna, vaig escriure un article parlant dels avatars que havia hagut de passar lo meu primer cognom; comentava també la satisfacció de la nostra família per poder presumir de tan singular nom; però acabava reflexionant que, en realitat, moltes vegades s’imposave la crua realitat d’un vulgar apel·latiu; i en este sentit recordava que a la mili vaig tindre un bon company que lluïe l’increïble nom de “Juan Antonio García de Consuegra y Romero del Hombre Bueno”. Doncs bé, un dia de les raderies de febrer d’enguany, una persona que s’autoanomenave “Garcia Consuegra” va penjar un missatge al fòrum de “Monroyo.com” que die simplement “estic pendent del senyor Carrégalo”. Inicialment sorprés, de seguida vaig comprendre que es deuria tractar de l’“Hombre Bueno”, i li vaig correspondre donant-li el meu correu electrònic. Així, després de trenta-cinc anys sense cap contacte, he retrobat el meu antic company de quilomètric nom. Clar que això no haguere segut possible si, un dia, l’Hombre Bueno no haguera decidit cercar les entrades que hi ha a la xarxa amb lo seu nom sancer, inclosa la “y” separadora dels cognoms. Perquè el cercador n’hi va facilitar solament una, la de l’article “Trapalejos carregalers”, d’un tal “J. A. Carrégalo” que parlava d’ell però de qui no tenia memòria, a una columna denominada “Viles i gents”, en un periòdic anomenat “La Comarca” i recollit a l’adreça www.mallorcaweb.net/catalarago/Viles/04-06-11CarregaloTrapalejos.htm. És a dir: gairebé un miracle… d’Internet.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 d’Abril de 2007)

El dijous 22 de març ens varem assabentar pels mitjans de comunicació de que l’estudi d’arquitectura Norman Foster and Partners, havia estat el guanyador del projecte de la Ciudad del Motor de Aragón (CMA) entre diversos i prestigiosos gabinets d’arquitectura nacionals i estrangers. Tenint en compte les obres de Norman Foster no hi ha dubte que a la vora de l’Estanca d’Alcanyìs s’hi alçarà un modern i atrevit edifici.
Aquesta notícia em brinda l’ocasió per fer patent la meua satisfacció respecte a l’actuació del Govern d’Aragó i de les altres entitats participants, en allunyar el projecte CMA de Saragossa per a potenciar una altra zona, en aquest cas el Baix Aragó. Ja sé que em direu que el projecte ve de lluny i no podria ser-ne d’una altra manera. Tot i això, s’ha d’alabar la decisió, però seguidament hi ha que dir al Govern d’Aragó que abans de decidir la localització de futurs projectes, petits o grans, es repassin les terres de les diferents comarques, es pensi en la descentralització i en un harmoniós desenvolupament de tot l’Aragó. Saragossa —en la qual viuen més de la meitat dels aragonesos— és massa gran. L’Aragó és ample, llarg i mancat d’equilibri territorial.
En aquest termini de tres anys, des d’ara fins que la CMA d’Alcanyís s’hagi conclòs, totes les autoritats i entitats que tinguin responsabilitats en el projecte, no haurien d’adormir-se sobre les possibilitats futures del projecte, sinó que han d’encetar la recerca dels reals i molt concrets continguts. A part de l’activitat d’esport, que sembla l’origen del projecte i el seu punt fort, la projecció permanent del centre arreu d’Aragó i Espanya en els seus aspectes culturals, el oci derivat d’un gran centre de confluència de la joventut i el desenvolupament i atracció de turisme per raons més enllà de l’esport, s’haurien de començar a imaginar, posar blanc sobre negre i planificar. I finalment una cosa força important: si la ciutat d’Alcanyís i els pobles del voltant hi volen veure augmentar les possibilitats de llocs de treballs permanents; les activitats industrials, de recerca i els serveis d’elevat valor afegit d’iniciativa pública i privada no haurien de mancar a la Ciudad del Motor de Aragón.

A la vora de l’Estanca
s’alçarà una gran ciutat,
es suposa que Alcanyís
haurà acabat la variant.

José Miguel Gràcia

Des de primers de desembre al finals de març ha tingut lloc un cicle de concerts amb l’objectiu de promocionar el doble CD ‘Sons de Matarranya’, que pròximament editarà l’Associació Cultural del Matarranya. Les actuacions, coordinades per ASCUMA i La Barraca, han tingut lloc cada cap de setmana a diferents viles: al local de l’A. C. El Galeró d’Arenys, Lo Club de la Codonyera, al Saló Cultural de Pena-roja i, fonamentalment, a La Barraca de Queretes. Els grups i cantants que han actuat en els concerts són els que participaran en el recopilatori on hi hauran músics del Matarranya i de fora de la comarca però que usaran per a la gravació temes escrits en la llengua pròpia del territori. Entre els participants tenim formacions del Matarranya com Los Draps o Temps al temps, del Baix Aragó-Casp com Negocio de Cuervos o Àngel Villalba, del Baix Aragó com Azero o Trance, de Saragossa com Prau o Macallan i de Catalunya com Zurriburri. Aquestes formacions interpreten música ben diversa: des de grups de rock com Notinkson, formacions con Tres en un sofà que interpreten temes de jazz o cantautors veterans com Àngel Villalba.
Dos iniciatives -el doble CD recopilatori ‘Sons del Matarranya’ i el cicle de concerts- sorgides des del sector més jove d’ASCUMA. La que finalitza ara, últim cap de setmana del mes de març amb l’actuació del grup Azero, ha tingut un èxit de públic increïble i que esperem que es repetixca per setmana santa en l’eixida al carrer del CD ‘Sons del Matarranya’.
Els principals objectius d’aquest treball musical, segons els organitzadors, són: normalitzar l’ús de la nostra llengua en la música que es fa al Matarranya, defensar que la música forma part del nostre patrimoni cultural i promocionar les formacions musicals de la nostra terra. L’intens treball d’aquests mesos ha tingut el fruit esperat i, per això, pareix que els organitzadors, donada la bona acollida, estan disposats a repetir l’experiència amb nous cicles de concerts.

Carles Sancho

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 31 de maç del 2004)

Cada any, un parell de voltes, assistim al rutinari canvi d’hora que configura els horaris d’hivern i d’estiu. Arriba lo rader diumenge d’octubre, les 3 de la nit passen a ser les 2 i, màgicament, l’alifara de la nit del dissabte té una hora més! Però a les tardes del novembre, disminuïdes entre el sol que s’allunya i els rellotges del temps universal (TU o GTM), los carrers van obscurint-se a les 5, que eren les 6.
Este mars, com cada mars, ha passat lo contrari. Hi ha un diumenge que sol té 23 hores, així que en vius una de menys, però ja t’està bé deixar-te-la furtar a canvi de tardes en què el sol se pon a les 7, que eren les 6, i a poc a poc, a les 8, a les 9… del triomfant estiu!
Completant l’habitual ritual, a la premsa comencen a citar dades sobre l’estalvi d’energia: que si un tant per cent –ridícul— a les fàbriques i oficines, i un altre, una mica més apreciable, a les cases. Al mateix temps, apareix algun especialista que parla de la difícil adaptació que patixen tant les persones de més edat com les més xicotetes, mentre posam en hora els rellotges de polsera, despertadors, ràdios o vídeos, i mentre l’ordinador, més preparat per a la vida moderna, se la posa tot solet.
Encara que imagino que les autoritats econòmiques mundials, que tant saben de sumar, multiplicar i restar –no sé si de dividir també…—, s’ho han pensat molt bé fent números, crec que no compensa massa un canvi que deixa desertes les nostres viles al cor del trist hivern de matins freds, igual de matinadors que sempre, i de tardes sense llum. Si algú forma una plataforma contra el canvi horari, que m’ho digue, que m’hi apunto!

María Dolores Gimeno