Mà dura
(Publicat al diario de Teruel el dissabte dia 10 de març)
Disciplina! Mà fèrria!
S’alcen amenaçadores veus pels carrers, se senten queixes entorn de l’escola, es crida amb vehemència als bars i es xiuxiueja a les llars.
“Sense mà dura no hi ha ordre”, “el país es fragmenta”; “l’esforç és la solució al fracàs escolar”, “als professors els manca autoritat”, “deixa’l que és petit, ja aprendrà”, “si fossis més petit t’obriria el cap a manotades”, “meva o de ningú”, “només teva i de ningú més”… I així ronden per l’espai milers de frases precursores d’actes violents, quan no de l’agressivitat interna que es genera quan algú sent la impotència de veure com tot se li escapa de les mans: el lideratge, “el seu” país, un fill, l’amant esposa; el mascle, adorat amor d’antany…
Les exigències de mà dura solen provenir dels més febles, d’aquells que se senten desgraciats o enyoren la forma de vida de temps passats.
Estem envoltats de rostres amb cuirasses que molts dels nostres conveïns utilitzen cada dia per ocultar els seus vertaders temors: la por al fracàs, al ridícul, a la soledat, a la pobresa, la malaltia, o a la mort infranquejable.
No hi ha major ingenuïtat que exigir als altres allò que un mateix és incapaç d’exercir, una llavor d’incomprensió i intransigència que no poques vegades ha servit per recol•lectar enfrontaments, sectarismes, fins i tot guerres.
¿És poderós de debò qui, a manera d’Herodes, intenta anihilar a tots els seus presumptes enemics, o simplement li mou la inseguretat i una por atroç? ¿Potser no és més fort qui posseeix la valentia de mostrar-li clemència a un adversari?
Algú de qui s’admira el seu masclisme deïficat, ¿com actuarà quan se senti desprotegit, rebutjat per l’objecte de la seva protecció?
¿Com se li pot exigir esforç a un alumne, si ja ho té tot, i, per tant, no té cap il•lusió per la qual lluitar?
¿Per a què vol un mestre major autoritat legal, si cada cop són més els qui el recriminen i qüestionen les seves decisions?
¿Quantes vegades sentim un pare dir: NO, un NO real, sense esperar que siguin altres els qui ho facin? Un NO que no implica mà dura, sinó simplement la seva obligació d’educar.
Silvestre Hernàndez i Carnè
