Santa indignació
La premsa, els columnistes i bona part de la societat aragonesa s’han posat com uns fideus contra dos partits catalans, ERC i CIU. Ara l’excusa –què dic excusa, santa raó– per a la indignació que s’estén per tot l’Aragó són les esmenes a la reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès. Com se’ls passa pel cap esmenar una reforma estatutària “fetén” a uns partits de fora i, a més, catalans! Fixa’t com són de pocavergonyes estos republicans i convergents que demanen la cooficialitat per al català als pobles aragonesos on es parla esta llengua. Però, com tenen tan poca vergonya de posar-se en la casa del veí! Es com si els Aliats, a la Segona Guerra Mundial, hagueren envaït Alemanya per desmantellar els camps d’extermini nazis, un assumpte intern del Tercer Reich a totes llums. Què hi tenen a dir els veïns en les coses de cada país –o comunitat autònoma–! Doncs això és el que passa entre els partits catalans i Aragó, que es volen ficar en les nostres coses. En este cas l’ingerència està motivada per la privació absoluta dels drets lingüístics als catalanoparlants a l’Aragó i per l’incumpliment sistemàtic dels governants del seu compromís d’aprovar una llei que garantisca la possibilitat de viure en català a una terra, com la Franja, on esta és la llengua pròpia. Però quí s’han cregut que són per a dir-nos que hauríem de respectar els drets de les minories lingüístiques! Fa trenta anys que va morir el dictador que, se suposava, era el responsable de tots els mals. Ara son uns altres –governants democràtics– els responsables de no respectar a les minories. Però tot això ja ho saben prou bé la societat i l’intelectualitat aragoneses. No cal que vinguen uns poques-soltes de fora a dir-nos-ho. On va a parar!
