Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de març)

Esta setmana volia parlar de les noves tecnologies en el medi rural i les seues conseqüències, però ahir al mati en este mateix diari vaig llegir una noticia que hem va dixar gelat; El Partit Popular d’Osca vol denunciar al grup matarranyenc Los Draps per les seues lletres. Investigant un poc més per Internet, vaig llegir molts articles, i cadascun que llegia hem dixava més bocabadat. Que si estos nois eren antidemocràtics, independentistes catalans que parlaven de Països Catalans i cantaven en català (una llengua que parlen 45.000 persones a l’Aragó), que fomentaven la violència amb les seues lletres, etc… Realment vaig tenir que apartar-me de l‘ordinador, fer-me un cafè tranquil i pensar detingudament en la situació per no tenir un atac de ràbia i mala llet monumental. I així fent lo cafè, anava pensant que el PP, partit que no té cap tipus d’educació a l’hora d’expressar les seues opinions i titllar de “rojo, separatista, mentiroso o terrrorista” a qualsevol persona que no pensa igual que ells, partit que va intentar enganyar la nostra societat sobre l’existència d’unes armes que encara no s’han trobat, partit que va anar a una guerra en contra de l’opinió de la majoria de la gent d’este estat, partit que discrimina els homsexuals, partit que no vol retirar les estàtues i monuments franquistes perque són part d’un lloable passat, partit que convoca manifestacions en les que apareixen tot tipus de símbols anticonstitucionals, etc.. Com deia, este partit posava el crit al cels per les lletres d’un modest grup de música. Em pareix simplement surrealista que per una mera estratègia electoral del PP de buscar vots en la crispació, Los Draps, uns jóvens que lluiten per la comarca del Matarranya, no sols per la música, sinó en los moviments culturals i socials que hi ha per la zona i que lluiten per la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra llengua a peu de carrer, tinguen que aguantar això.
Algun dia eixirà lo sol, i il•luminarà amb coneixement als ignorants.

Marc Martí Badia

Només queden uns 45 dies per a les eleccions municipals. I demano a totes les candidatures locals que es plantejon les vies per a fer una vida més paticipativa i més democràtica a tots los pobles. A altres llocs sone a discurs ecoprogre. Però aquí el municipi habitualment se mou entre els 200 i els 1000 habitants. Això fa que la interrelació entre les persones sigue immensa i la intercomunicació entre l’Ajuntament i la vila pot ser perfecta. Esta intensitat del dia a dia ni se l’imaginen a Porto Alegre, capital de la participació. Allà entre més d’un milió d’habitants decidixen què es fa en part dels impostos municipals. I no és fàcil això dels “pressupostos participatius”.
Però podem començar per ajudar a que el poble sàbie quines polítiques s’estan fent. Perquè els ajuntaments permaneixen tancats al poble, i la informació no arribe. Sigue el partit que mane, per convicció democràtica, o sigue l’oposició, per a facilitar una ventilació del poder, algú haurie de liderar este projecte. Segur que fer quatre reunions informatives al poble cada any o una revisteta local mos ajude a tots a seguir avant treballant pels pobles.

Als del govern “regional” no és necessari dirigir-los propostes, perquè si es repetix la coalició de socialistes i conservadors regionalistes, seguiran pagant en los impostos públics les escoles privades i catòliques, seguiran donant més espai als poders econòmics dins de la televisió aragonesa i de la sanitat. I per si no és poc, amargaran la vida a la meua llengua per quatre anys més. Simplement ficaré una veleta perquè l’aritmètica electoral sigue més racional.

(Publicat al Diario de Teruel el 17 de març del 2007)

En aquests dies primers de març, gairebé primaverals, passsejo per Danzig, la capital de l’homònim Estat Lliure d’entreguerres i recordo que fou ací on el dia 1 de setembre del 1939 el cuirassat alemany Schleswig-Holstein va bombardejar el dipòsit polonès de municions a la Wester Platte, un enclavament de Polònia dins de l’Estat Lliure mateix. Començava així la Segona Guerra Mundial al final de la qual, el 1945, Danzig deixaria d’existir, per a renàixer als pocs anys amb la reconstrucció del barri vell, que havia quedat quasi totalment destrossat pels bombardeigs, una reconstrucció que per a alguns potser peca de massa historicista, però de què tothom n’està encantat. El Danzig alemany és ara el Gdansk [poseu un accent greu damunt la “n”] polonès, perquè acabada la guerra la població alemanya, el 95% -la resta eren majoritàriament caixubis i polonesos-, fou evacuada i substituïda bàsicament per polonesos vinguts de l’est, dels territoris de Polònia que havien passat a formar part de la Unió Soviètica, els anomenats “repatriats” Per als alemanys, o per als que com jo fem veure que ho som, Danzig fa la mateix impressió que deu sentir un magrebí passejant-se per Granada on troba la seua llengua escrita per les parets dels vells palaus i les mesquites, com l’alemany la seua a Gdansk per les esglésies i els portals de les muralles, però mentre l’un només hi sent parlar castellà, l’altre solament hi percebrà mots polonesos. El magrebí llegirà pels murs de l’Alhambra els versos dels grans poetes nassarites, i l’alemany trobarà a l’Església de Sant Nicolau la tomba del màxim poeta alemany del barroc, Martin Opitz, o seguirà la petja d’un dels més coneguts autors contemporanis en alemany, Günter Grass, nascut a Danzig, de mare caixúbia i pare alemany, fill predilecte de Gdansk –darrerament hi ha hagut una certa controvèrsia sobre això, però finalment tot s’ha arreglat- i conegut sobretot per la seua novel•la “El tambor de llauna”. Només en un punt difereix Gdansk de Granada: en els topònims. Mentre a Granada en àrab se‘n conserven prou –penseu en l’Alhambra, l’Albaicín … -, a Gdansk només en queda un en alemany: la Wester Platte.
Artur Quintana i Font

M’agrada anar en bicicleta, especialment de muntanya. No hi vaig tot el que vull, i quan ho faig solc fer-ho per camins que més o menys conec; una, dues, tres horetes pels termes de Torredarques o Mont-roig. M’agrada anar-hi sol, a hores amables si pot ser, cap al final del dia, quan el pinar es va tenyint d’un roig dramàtic. A voltes m’aturo a beure un glop o senzillament a mirar al meu entorn. I penso, redundantment, «quant que m’agrada anar en bicicleta!». M’abelleix també caminar, és cert, i sé que és la millor manera d’apreciar l’entorn, d’amarar-te de les coses que veus, escoltes i olores. Però la bicicleta és com un amic fidel, que multiplica la teua força sense necessitat de motors ni sorolls; prou lleugera per què, quan convé, la puguem carregar al muscle o avançar caminant al seu devora. La meua és -com tantes coses meues- prou vella. Me la van regalar l’any 1989, per substituir l’atrotinada Rabassa-Derbi que em duia per Barcelona. Però m’agrada per la seua simplicitat. Potser, com al poeta Foix, m’enamora el vell, els objectes que superen els anys mantenint la seua utilitat amb eficàcia. Avui dia, on un any és suficient per que un aparell atenyi l’obsolescència, és un plaer cavalcar la meua bici de divuit anys vestit amb la roba més vella. Per sort encara no m’he trobat, com l’amic Carrégalo, els vehicles infernals que desfan camins i silencis entre núvols de pols i soroll. Només de tant en tant alguna C-15 que torna de la granja o un pacífic tot-terreny que va a tancar les ovelles.
En la muda companyia de la bicicleta el món sembla bonic. De fet sento que, lluny de les masses cridaneres que no toleren la diferència, ho és, de bonic. I molt.

Em dol haver-t’ho de dir, company, però tos enganyeu els qui encara manteniu l’esperança de trobar la pau en lo silenci i la soledat de les muntanyes. És molt trist, però avui la pacífica pràctica del senderisme s’ha transformat en una maleïda i sorollosa correguda d’obstacles. Et serà fàcil comprovar-ho. Qualsevol domenge, a punta de dia, eixiràs de casa amb la motxilla carregada d’il·lusió. Ni el fred, ni el vent, ni la calor, res no et farà desistir. És lo teu deler, és la teua passió. Pensaràs que, per fi, unes poques hores d’estret contacte amb la naturalesa et permetran recuperar l’assossec després d’una setmana submergit en un oceà d’asfalt i de formigó absolutament hostil i ensordidor. Poderoses com sempre, les teues cames avançaran amb decisió. Els teus peus calcigaran segurs les velles sendes que no tenen secrets per a tu. Però t’equivocaràs si penses que aquell serà el teu dia. Les circumstàncies faran que no pugues esbargir la boira que s’enteste en enterbolir-te el cap. Perquè, com a primera providència, i ja de ben lluny, seran les armes dels caçadors les que et donaran les salves de benvenguda. Temorós del perill, però resignat a la teua sort, continuaràs la ruta que t’havies marcat per aquella pista solitària. D’improvís, a l’eixida d’una revolta, i entre un núvol de pols, se t’apareixerà una enorme fera que haurà pres la forma d’un tot-terreny. Passarà com una centella i no en farà ni cas, de tu. Però quan encara no t’hauràs recuperat del surt, serà una màquina infernal, amb quatre rodes fenomenals, la que et sorprendrà per l’esquena. Absolutament fastiguejat, tu, que coneixes tots los atansos, et decidiràs per la drecera més difícil i amagada, convençut que, per fi, et voràs lliure d’espants. Però l’hauràs errat de nou. Perquè, quan coronaràs lo cim més alt del recorregut comprovaràs com una colla de motoristes se t’ha avançat i provoque un gran esvalot amb los terribles ronquits dels motors. En fi, amic meu, recorda que a partir d’ara, ni tu, ni jo, ni les plantes, ni tampoc les àligues que niuaven pels roquissals que tant t’estimes, podrem recuperar aquella pau.

(Publicat al diario de Teruel el dissabte dia 10 de març)

Disciplina! Mà fèrria!
S’alcen amenaçadores veus pels carrers, se senten queixes entorn de l’escola, es crida amb vehemència als bars i es xiuxiueja a les llars.
“Sense mà dura no hi ha ordre”, “el país es fragmenta”; “l’esforç és la solució al fracàs escolar”, “als professors els manca autoritat”, “deixa’l que és petit, ja aprendrà”, “si fossis més petit t’obriria el cap a manotades”, “meva o de ningú”, “només teva i de ningú més”… I així ronden per l’espai milers de frases precursores d’actes violents, quan no de l’agressivitat interna que es genera quan algú sent la impotència de veure com tot se li escapa de les mans: el lideratge, “el seu” país, un fill, l’amant esposa; el mascle, adorat amor d’antany…
Les exigències de mà dura solen provenir dels més febles, d’aquells que se senten desgraciats o enyoren la forma de vida de temps passats.
Estem envoltats de rostres amb cuirasses que molts dels nostres conveïns utilitzen cada dia per ocultar els seus vertaders temors: la por al fracàs, al ridícul, a la soledat, a la pobresa, la malaltia, o a la mort infranquejable.
No hi ha major ingenuïtat que exigir als altres allò que un mateix és incapaç d’exercir, una llavor d’incomprensió i intransigència que no poques vegades ha servit per recol•lectar enfrontaments, sectarismes, fins i tot guerres.
¿És poderós de debò qui, a manera d’Herodes, intenta anihilar a tots els seus presumptes enemics, o simplement li mou la inseguretat i una por atroç? ¿Potser no és més fort qui posseeix la valentia de mostrar-li clemència a un adversari?
Algú de qui s’admira el seu masclisme deïficat, ¿com actuarà quan se senti desprotegit, rebutjat per l’objecte de la seva protecció?
¿Com se li pot exigir esforç a un alumne, si ja ho té tot, i, per tant, no té cap il•lusió per la qual lluitar?
¿Per a què vol un mestre major autoritat legal, si cada cop són més els qui el recriminen i qüestionen les seves decisions?
¿Quantes vegades sentim un pare dir: NO, un NO real, sense esperar que siguin altres els qui ho facin? Un NO que no implica mà dura, sinó simplement la seva obligació d’educar.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 3 del 2007)

Aquest any l’aromer del meu jardí ha florit abans, potser a conseqüència d’un hivern poc fred, més ben dit, d’un hivern calorós. La manca de pluja ha estat compensada per una mica de reg durant el mes de gener, però no massa per allò de l’estalvi del bon ciutadà i, no ens enganyem, per no augmentar la factura de la Companyia d’Aigües. També he de dir que les grapades d’adob hauran col•laborat en veritat a la primerenca floració.
Si voleu conèixer el groc no deixeu passar el temps sense plantar-vos davant d’un aromer florit, i si voleu sentir un perfum subtil, fregueu el rostre, acaronant els peduncles florals, amb un pomell desmaiat de l’aromer.
També és pot anomenar “mimosa” com en castellà, encara que mimosa —crec— fa referència a una determinada varietat d’aquest arbust. En Sud Amèrica és conegut com aromo, i en recordar-lo no puc menys de pensar en la magnífica cançó El aromo d’Atahualpa Yupanqui, aquell músic, poeta, rapsode i guitarrero argentí que transformava la guitarra en arpa i piano. Era una milonga i deia entre altres coses: “hay un aromo nacido/en la grieta de una piedra/parece que la rompió/ pa salir de adentro de ella”… “en oro le ofrece al sol/ pagar la luz que le priesta/y como tiene de más/ puñaos por el suelo siembra”. Aquest aromer va sortir a una escletxa d’una roca i sofria els vents i el rigorós sol de l’estiu: “ansina vive el aromo/sin que ninguno lo sepa/que no teniendo alegria/se hace flores de sus penas”.
Com deia al començament, aquest any esta passant sense hivern, així i tot, a un racó del meu jardí han començat a caure els flocs: flocs aromàtics, flocs suaus, flocs temperats, …, flocs grocs. Ara mateix signaria per a que el pròxim hivern, el meu aromer florís com enguany, i, tant de bo, li pogués cantar:

Amb or li ofereix al sol
pagar la llum que li empresta
i com en té en demesia
almostes pel sòl en sembra.

José Miguel Gràcia

La premsa, els columnistes i bona part de la societat aragonesa s’han posat com uns fideus contra dos partits catalans, ERC i CIU. Ara l’excusa –què dic excusa, santa raó– per a la indignació que s’estén per tot l’Aragó són les esmenes a la reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès. Com se’ls passa pel cap esmenar una reforma estatutària “fetén” a uns partits de fora i, a més, catalans! Fixa’t com són de pocavergonyes estos republicans i convergents que demanen la cooficialitat per al català als pobles aragonesos on es parla esta llengua. Però, com tenen tan poca vergonya de posar-se en la casa del veí! Es com si els Aliats, a la Segona Guerra Mundial, hagueren envaït Alemanya per desmantellar els camps d’extermini nazis, un assumpte intern del Tercer Reich a totes llums. Què hi tenen a dir els veïns en les coses de cada país –o comunitat autònoma–! Doncs això és el que passa entre els partits catalans i Aragó, que es volen ficar en les nostres coses. En este cas l’ingerència està motivada per la privació absoluta dels drets lingüístics als catalanoparlants a l’Aragó i per l’incumpliment sistemàtic dels governants del seu compromís d’aprovar una llei que garantisca la possibilitat de viure en català a una terra, com la Franja, on esta és la llengua pròpia. Però quí s’han cregut que són per a dir-nos que hauríem de respectar els drets de les minories lingüístiques! Fa trenta anys que va morir el dictador que, se suposava, era el responsable de tots els mals. Ara son uns altres –governants democràtics– els responsables de no respectar a les minories. Però tot això ja ho saben prou bé la societat i l’intelectualitat aragoneses. No cal que vinguen uns poques-soltes de fora a dir-nos-ho. On va a parar!