Calendaris
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de febrer del 2007)
Han passat dos mesos des de l’inici de l’any, i ja tots mos ham acostumat a veure penjats a casa los calendaris nous, regalats per caixes i bancs, i a escriure sense equivocacions la xifra de 2007 quan convé. I això a tot lo món, perquè la qüestió de quin any és té una acceptació universal. Diuen los documents que, un dia com avui de 1582, Gregori XIII va anunciar la implantació d’un nou calendari que, en honor seu, se va denominar “gregorià”.
La iniciativa papal va estar motivada per un desajust entre l’any tròpic i l’any civil, que s’arrossegava des de el concili de Nicea i que impedia la regularitat de les festes litúrgiques, les quals se fixen a partir del moment astral de la Pasqua. Lo calendari gregorià va substituir un calendari anterior, denominat “julià” per haver estat instaurat per Juli Cèsar, però ho va fer de forma progressiva, iniciada aquell any als països catòlics, com és natural, i amb los inconvenients de les lentes comunicacions, que van fer arribar a l’Amèrica hispana la notícia del canvi un any més tard. Los protestants europeus, a poc a poc, van anar donant lo seu braç a tòrcer ja al segle XVIII; i els asiàtics com Japó o la Xina, que es regien per la lluna, lo van acceptar oficialment a finals del segle XIX o principis del XX, respectivament, de la mateixa manera que els antius membres de l’Europa otomana, com Bulgària o Grècia.
En temps de globalitzacions i de particularitats, cada una amb los seus pros i contres, resulta d’agrair que tota la humanitat compartisca almenys la denominació universal del temps, que tan inexorablement passa. No deixa de ser una mesura eurocèntrica, que com moltes ha acabat sent la de tots, però amb ella no importa ni el lloc, gran o xicotet, on visques, ni l’idioma en què denomines dia, mes i any, noms que, de totes maneres, sempre podrem traduir a les xifres aràbigues, elles també ben universals. Un altre dia parlaré de mapes.
María Dolores Gimeno
