Més val tard…
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de febrer del 2004
El 20 de març del 2003, sense fer cap cas a la ciutadania mundial, Estats Units i els seus aliats (entre ells l’Estat Espanyol) va començar la invasió d’Iraq. Els arguments eren clars, Sadam Hussein tenie armes de destrucció massiva, donave protecció als terroristes d’Al-Qaeda, i a més el seu règim no ere democràtic. Bé, ja llavors la majoria dels ciutadans no enteníem aquests arguments. Armes de destrucció massiva? Podíem dubtar d’aquesta suposició, si bé, era estrany que el Estats Units que havien proporcionat armes durant anys al règim iraquià, ara es preocuparen d’aquest arsenal. Protecció a terroristes? Un règim dictatorial i legalment laic, fet pel qual el Estats Units el tenien com a aliat davant l’Iran, protegint a fanàtics religiosos que volíen destruir al seu benefactor? Un règim no democràtic? Ara resultarà que l’administració de Sadam ere democràtica quant el govern americà li regalava armament? Totes aquestes preguntes ens voltaven pel cap a molts, i tots vam acabar pensant el mateix, “volen el petroli”.
Tres anys després, aquella guerra democratitzadora no s’ha acabat i les nostres sospites s’han convertit en veritats innegables, tot el món sap que a l’Iraq les úniques armes que hi havia eren les de manufactura americana que els van donar l’administració americana als anys 80, i que tot el demés eren “mentidetes” per a apropiar-se, primer d‘una de les reserves de petroli més grans del món, i segon, per a tenir un protectorat militar en una de les posicions geopolítiques més importants del moment.
I, ara, ara que l’Iraq ja quasi s’ha convertit en un nou Vietnam, quan veiem que cada dia explota una nova bomba al mig de Bagdad, quant tots els empresaris d’occident s’han repartit el pastís del petroli i de la reconstrucció, quan… En definitiva quan tots fa anys que saben la veritat, ara el senyor Aznar ens diu que reconeix que no hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. “Déu n’hi do” , han fet falta tres anys, no se sap quants milers de morts, i que els ciutadans castigaren a les urnes, per a que aquest gran demòcrata reconeguere que es va equivocar, o millor dit, que ens va enganyar.
Marc Martí Badia
