Abans, los jóvens…
Trobo massa pesat discutir sobre el bé que anaven les coses abans i el mal que van ara, i sobretot sobre el mal que aniran a partir de demà. Crec que la memòria selectiva està interferint massa en les generacions grans. Però escolta, me canso de discutir que “ara els crios no creuen als majors” i “abans no feem tot això”.
Sóc d’aquella generació que està farta de robar bolis a escola, de robar a les tendetes dels moros, al Corte Inglés, de fer plorar a mestres, de fumar als waters, de parar rateres als horts de l’Institut o de comprar cartrons de tabac per als amics als 11 anys.
Sóc fill i net dels de la generació que tapaven la xumenera d’escola per a omplir-la de fum, baixaven sense frens en un tren abandonat per la via i quan ho feen los del poble del costat, posaven pedres pel carril. També feen les seues necessitats damunt la moto del foraster que havie vingut a “pillar-los les xiques” o aquells que, quan no li entrave el doctor per bon ull, l’acaçaven a pedrades hasta les afores. I encara sentim que els crios d’ara no se saben comportar!
Si bé és un discurs típic entre pares, i sobretot entre iaios, a mi, personalment, lo que més me coste d’entendre és sentir-la-hi a gent de la meua generació, que no fa ni 10 anys que han eixit de l’Institut. Com se pot fer tant conservadora una persona que encara és postadolescent? Se fan adults assumint lo conservadurisme, o pitjor, assumint l’antiprogressisme. Tot és perillòs. Sobretot tot allò nou. Tot allò en futur. Mai havíem estat millor que en un passat idíl•lic… Abans, és evident, lligàvem los gossos en llenguanices.
