Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 de febrer del 2007)

Han passat dos mesos des de l’inici de l’any, i ja tots mos ham acostumat a veure penjats a casa los calendaris nous, regalats per caixes i bancs, i a escriure sense equivocacions la xifra de 2007 quan convé. I això a tot lo món, perquè la qüestió de quin any és té una acceptació universal. Diuen los documents que, un dia com avui de 1582, Gregori XIII va anunciar la implantació d’un nou calendari que, en honor seu, se va denominar “gregorià”.
La iniciativa papal va estar motivada per un desajust entre l’any tròpic i l’any civil, que s’arrossegava des de el concili de Nicea i que impedia la regularitat de les festes litúrgiques, les quals se fixen a partir del moment astral de la Pasqua. Lo calendari gregorià va substituir un calendari anterior, denominat “julià” per haver estat instaurat per Juli Cèsar, però ho va fer de forma progressiva, iniciada aquell any als països catòlics, com és natural, i amb los inconvenients de les lentes comunicacions, que van fer arribar a l’Amèrica hispana la notícia del canvi un any més tard. Los protestants europeus, a poc a poc, van anar donant lo seu braç a tòrcer ja al segle XVIII; i els asiàtics com Japó o la Xina, que es regien per la lluna, lo van acceptar oficialment a finals del segle XIX o principis del XX, respectivament, de la mateixa manera que els antius membres de l’Europa otomana, com Bulgària o Grècia.
En temps de globalitzacions i de particularitats, cada una amb los seus pros i contres, resulta d’agrair que tota la humanitat compartisca almenys la denominació universal del temps, que tan inexorablement passa. No deixa de ser una mesura eurocèntrica, que com moltes ha acabat sent la de tots, però amb ella no importa ni el lloc, gran o xicotet, on visques, ni l’idioma en què denomines dia, mes i any, noms que, de totes maneres, sempre podrem traduir a les xifres aràbigues, elles també ben universals. Un altre dia parlaré de mapes.

María Dolores Gimeno

Les primeres carreteres que arrivaben als nostres pobles les van fer sobre els camins antics i donaven voltes i revoltes per salvar tossals, desnivells i, en molts casos, per no partir propietats grans que solien ser dels llauradors rics. I els camps estaven plens d’albres que deixaven caure les olives madures al quitrà on els coxes i les cavalleries les esclafaven al passar per damunt.
Les gelades de meitat del segle vint i les arrencades desproporcionades posteriors s’en van emportar la major part d’aquell impressionant olivar espès que ere lo Baix Aragó des del Guadalop a Beseit, però encara així en queden moltes d’oliveres veres centenàries esquitxant el territori fràgil dels bancals ara despullats d’aquell bosc de vida que pareixie un mar de plata los dies de cerç.
El progrés actual del nostre món passe per anar a cent per hora en autos revolucionats, malgastant les energies no renovables del planeta. Per anar a gran velocitat cal que les carreteres siguen rectes con una candiala. I per fer les carreteres així s’ha de sacrificar qualquer albre per molt vell i venerable que hi sigue, o els casalicis i altres construccions de pedra seca o pedra picada que hi ha una mica per tot arreu.
Ara li toque a la carretera de Castelseràs a la Torre que estan eixamplant, i un bon grapat d’oliveres centenàries cauran a la lloseta en lo millor de la primavera. Quant durant mils d’anys, les úniques causes que podien matar a una olivera centenària, i no sempre, eren les gelades de més de deu graus sota cero i lo foc. Com se note que hem progressat.
Costarie tant, en les màquines que tenim, de replantar eixos monuments vegetal centenaris un poc entallà del mateix bancal o als jardins de les vores dels pobles?
Que poc cuidem lo patrimoni natural!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de febrer del 2004

El 20 de març del 2003, sense fer cap cas a la ciutadania mundial, Estats Units i els seus aliats (entre ells l’Estat Espanyol) va començar la invasió d’Iraq. Els arguments eren clars, Sadam Hussein tenie armes de destrucció massiva, donave protecció als terroristes d’Al-Qaeda, i a més el seu règim no ere democràtic. Bé, ja llavors la majoria dels ciutadans no enteníem aquests arguments. Armes de destrucció massiva? Podíem dubtar d’aquesta suposició, si bé, era estrany que el Estats Units que havien proporcionat armes durant anys al règim iraquià, ara es preocuparen d’aquest arsenal. Protecció a terroristes? Un règim dictatorial i legalment laic, fet pel qual el Estats Units el tenien com a aliat davant l’Iran, protegint a fanàtics religiosos que volíen destruir al seu benefactor? Un règim no democràtic? Ara resultarà que l’administració de Sadam ere democràtica quant el govern americà li regalava armament? Totes aquestes preguntes ens voltaven pel cap a molts, i tots vam acabar pensant el mateix, “volen el petroli”.

Tres anys després, aquella guerra democratitzadora no s’ha acabat i les nostres sospites s’han convertit en veritats innegables, tot el món sap que a l’Iraq les úniques armes que hi havia eren les de manufactura americana que els van donar l’administració americana als anys 80, i que tot el demés eren “mentidetes” per a apropiar-se, primer d‘una de les reserves de petroli més grans del món, i segon, per a tenir un protectorat militar en una de les posicions geopolítiques més importants del moment.

I, ara, ara que l’Iraq ja quasi s’ha convertit en un nou Vietnam, quan veiem que cada dia explota una nova bomba al mig de Bagdad, quant tots els empresaris d’occident s’han repartit el pastís del petroli i de la reconstrucció, quan… En definitiva quan tots fa anys que saben la veritat, ara el senyor Aznar ens diu que reconeix que no hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. “Déu n’hi do” , han fet falta tres anys, no se sap quants milers de morts, i que els ciutadans castigaren a les urnes, per a que aquest gran demòcrata reconeguere que es va equivocar, o millor dit, que ens va enganyar.

Marc Martí Badia

Trobo massa pesat discutir sobre el bé que anaven les coses abans i el mal que van ara, i sobretot sobre el mal que aniran a partir de demà. Crec que la memòria selectiva està interferint massa en les generacions grans. Però escolta, me canso de discutir que “ara els crios no creuen als majors” i “abans no feem tot això”.
Sóc d’aquella generació que està farta de robar bolis a escola, de robar a les tendetes dels moros, al Corte Inglés, de fer plorar a mestres, de fumar als waters, de parar rateres als horts de l’Institut o de comprar cartrons de tabac per als amics als 11 anys.
Sóc fill i net dels de la generació que tapaven la xumenera d’escola per a omplir-la de fum, baixaven sense frens en un tren abandonat per la via i quan ho feen los del poble del costat, posaven pedres pel carril. També feen les seues necessitats damunt la moto del foraster que havie vingut a “pillar-los les xiques” o aquells que, quan no li entrave el doctor per bon ull, l’acaçaven a pedrades hasta les afores. I encara sentim que els crios d’ara no se saben comportar!
Si bé és un discurs típic entre pares, i sobretot entre iaios, a mi, personalment, lo que més me coste d’entendre és sentir-la-hi a gent de la meua generació, que no fa ni 10 anys que han eixit de l’Institut. Com se pot fer tant conservadora una persona que encara és postadolescent? Se fan adults assumint lo conservadurisme, o pitjor, assumint l’antiprogressisme. Tot és perillòs. Sobretot tot allò nou. Tot allò en futur. Mai havíem estat millor que en un passat idíl•lic… Abans, és evident, lligàvem los gossos en llenguanices.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de febrer del 2007)

Per als dies 22, 23 i 24 de novembre d’enguany la Universitat de Montpeller, la més antiga de la Corona d’Aragó, convoca a Besiers un col•loqui internacional sobre les relacions culturals entre els països de llengua occitana i catalana. La tria de Besiers no ha estat pas casual. Aquí es troba el Centre Inter-Regional de Desvolopament de l’Occitan, el CIRDOC, amb la més gran mediateca de llengua i literatura occitanes, sobrepassa les 70.000 unitats, i amb una plantilla de nou persones dedicades no solament a la documentació, sinó també al foment i a la difusió tant de la llengua i la literatura com de la cultura occitana en general. En el col•loqui es reflexionarà sobre cinc grans temes: el primer serà la llengua on les relacions han estat constants, recordeu especialment, que l’occità fou llengua de cultura per tota la Corona d’Aragó en els segles medievals, i és llengua amb la qual força intel•lectuals aragonesos i catalans se segueixen sentint especialment lligats, fins al punt que no falta qui s’hi identifica i tot. Un segon tema seran les relacions literàries entre els molts nombrosos trobadors d’un i altre cantó dels Pirineus a l’Edat Mitjana, o modernament a partir de la restauració dels Jocs Florals – Frederic Mistral i Víctor Balaguer, Josep-Sebastià Pons i Max Roqueta… . Les relacions històriques formaran un tercer gran bloc i van des de l’acció comuna en la dita Reconquesta i fins als repetits moviments de refugiats: per part occitana dels càtars que van venir per tota la Corona fugint dels francesos al segle XIII, o els gascons de les guerres de religió del XVI i XVII, i per part de la Corona els acorralats sobretot pel franquisme al segle XX. Un altre tema serà el de la cultura popular comuna, aquesta unitat cultural pirinenca, que tothom sap que existeix, però que no sempre sabem precisar. I finalment es tractarà la presència occitana als països de llengua catalana i al revés. Per a participar amb una comunicació al col•loqui cal enviar un resum escrit en català, francès o occità abans del 15 de març d’enguany a christian.camps@univ-montp3.fr.

Artur Quintana i Font

La nit de Reis, després de l’assemblea general anual de l’Associació Cultural del Matarranya, en el ja tradicional sopar a la Fonda Alcalà de Calaceit, es va celebrar un emotiu i merescut acte d’homenatge al nostre amic Toni Llerda que ens va deixar l’agost del 2005. Més d’una seixantena d’amics i coneguts ens aplegàvem fins omplir el local del menjador gran de la fonda. La família, que presidia l’acte, estava ben acompanyada per molts dels socis de l’Associació Cultural del Matarranya –d’on va ser el seu primer president- i per polítics del partit on militava en el moment de la seua mort. Encapçalaven la nodrida delegació política Àngel Gracia i Antoni Arrufat, president i vicepresident de la Diputació Provincial de Teruel -Toni era diputat provincial-, José Roman president de la comarca del Matarranya –havia segut conseller comarcal- i l’alcalde de Queretes José Dalmau que va substituir Toni com a batlle.
En el transcurs de la vetllada es va presentar el llibre “Toni Llerda, terra i llengua. Biografia, fets i escrits d’Antoni Llerda Juan”. Dedicat a un dels principals activistes culturals de la seua vila, Queretes i del Matarranya. En la convocatòria, senzilla, sincera i plena d’emotivitat, la vídua, Mercè Pallarés, va agrair les mostres de suport dels amics i companys que participàvem en l’homenatge. ASCUMA complia un deure que teníem des de fa massa temps pendent.
Toni, si alguna cosa valorava amb més intensitat era l’amistat, l’entesa i el pacte per evitar conflictes. I d’amics en va fer un bon munt. A través de l’associacionisme, el treball, la música, la política, la cultura… Encara avui ens venen a la memòria les imatges a Queretes de l’enterrament més multitudinari que es recorda al Matarranya. Gràcies Toni, per la teua sincera amistat i pel teu permanent testimoni.

(Piblicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de febrer del 2007)

Que aixequi la mà qui mai s’hagi vist empipat per una mosca. Ningú, oi? Gràcies.
I és que n’hi ha que intenten enganxar-se al teu nas una vegada i una altra, potser perquè els ve de gust ficar-se amb les més grans, encara que altres escullin les més petites i indefenses. Qui sap com pensa una mosca?, si de cas pensa en alguna cosa i no es mou per una mena d’instintiu ressort antisistema.
Clar que el que millor fa una mosca, tots ho sabem prou bé, és remoure la… i escampar la mala olor; de manera que com més enrareix l’ambient, i més mosques acudeixen al festí, més satisfeta se sent.
De vegades, quan les veus agrupades, penses que són éssers sociables i altruistes, però poc després observes com es donen l’esquena, fins i tot es trepitgen unes i altres. Sovint, de manera imprevista i precipitada, una mosca, la MOSCA, aixeca el vol i les seves companyes, les inexpertes i les més entusiastes, surten disparades, confuses, esglaiades, esvalotades, enmig d’un remolí de tots els diables; fugen descontroladament, cadascuna moguda per les seves pròpies pors i anhels, però a la mosca, a la gran MOSCA, ha de semblar-li que totes segueixen el seu vol i s’envaneix, frega les seves ales satisfeta, convençuda dels seus dots de guru redemptora. Pobra il•lusa.
M’afligeix pensar que la mosca és un ésser que viu contínuament amargat per la seva peculiar forma de vida, sempre a la defensiva i en lluita constant contra el món que l’envolta. Un ésser gris i pelut, en contínua recerca de l’afecte dels altres, que mai no aconsegueix per més que insisteixi a posar-se sobre la nostra pell i acariciar-nos amb les seves tosques ales. És probable que per aquest motiu, moguda per la ràbia i la set de venjança, tendeixi a embrutar els seus veïns, o, qui sap, potser només gaudeix de la vida quan ho veu tot absolutament emmerdat.
No, no vull convertir-me en una mosca per tractar d’entendre el seu comportament aparentment incoherent. Encara que, pensant-ho bé, i abandonant la idea fatal de mostrar-me com un borinot, crec poder afirmar que la mosca no és un ésser incoherent: el veritablement incoherent és tractar de comprendre-la i voler veure en ella quelcom més enllà que una simple i esgotadora mosca.

Silvestre Hernàndez i Carnè