Incívics anònims
Fa poc ham hagut de passar uns quants dies a la ciutat. I, com ere d’esperar, també d’allí mos n’ham pogut endur un bon grapat d’experiències. Algunes són bones, i unes altres no ho són gens. Però permeteu-me que avui exposa alguns exemples d’estes últimes. Lo primer: la vespra del dia de Nadal, a posta de sol, una gent, sense tindre en compte que aquell no ere dia de recollida de trastes, en va dixar uns quants a la vora dels contenidors situats davant de casa nostra; afortunadament, durant una bona estona van ser diversos los vianants que van trobar que encara eren aprofitables i, a poc a poc, se’ls van anar emportant; perquè, de no ser així, s’hagueren estat tres dies al carrer. Lo segon: en diverses ocasions vam poder comprovar com, a diferents hores, i no necessàriament de nit, alguns homes, forçats per les urgències de la bufeta, al vore que no venie ningú pel carrer es posaven a orinar al racer dels contenidors. I el tercer: lo matí del dia de Cap d’Any, un home passejave el seu gos; i, com és habitual, gairebé a cada portal i a cada cantó l’animal s’aturave a marcar el territori; però en un determinat moment la bestiola va dipositar una enorme pasterada; l’honorable ciutadà es va mirar els excrements amb cara de resignació i, amb tota parsimònia, es va traure una bossa de plàstic de la borxaca com si tinguere intenció de retirâ’ls; però quan es va pensar que ningú el vee, es va tornar a posar la bossa a la borxaca i va continuar el passeig dixant tan fenomenal pastís al mig de la vorera i a disposició dels altres ciutadans. Certament, l’incivisme té poques excuses. I és encara més censurable quan es produïx aprofitant-se de l’anonimat que proporcione la multitud. Contràriament al que es pugue pensar, les escenes que acabo d’exposar van ser protagonitzades per persones d’una edat més que respectable. La conclusió és que es tracte d’una anomalia educacional que cal corregir. I hauríem de començar per reeducar la gent gran. Perqué si els majors no prediquem amb l’exemple és difícil que puguem transmetre als nostres fills aquells valors de la nostra societat que considerem essencials. I precisament lo civisme és un d’eixos valors.
