Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de gener de 2007)

El passat dissabte, dia 20, va tenir lloc la clausura de l’any Cabrera (2n centenari del naixement de Ramon Cabrera) amb una ruta literària denominada L’hivern del tigre. Els assistents als actes van ser acollits amb força calidesa pels alcaldes i regidors de cultura dels Ajuntaments de Flix, Móra i Miravet. El títol L’hivern del tigre correspon a la novel•la històrica escrita per Andreu Carranza, prolífic escriptor d’Ascó amb residència a Flix, el qual ens acompanyà i instruí durant tota la jornada. La ruta, amb l’alcalde Pere Muñoz, va començar a Flix amb el pas de la barca, que juntament amb el de Miravet són els únics que resten en funcionament de tot l’Ebre. Des de dalt del castell de fets carlins —restes d’una torre i poc més— varem poder fruir de la vista del gran meandre de l’Ebre al seu pas per Flix.
A Móra, després de la recepció a la plaça de l’Ajuntament per l’alcalde, Josep Solé, i el regidor de cultura, visitarem també el castell, aquest en estat de taller arqueològic i en reconstrucció. Castell templer, ple d’esdeveniments de les tropes carlines de Cabrera. A baix a vila, després d’un tomb per la part vella, ens detingueren davant de Ca Montagut, on es va allotjar Cabrera un parell de mesos, recuperant-se d’una infermetat no coneguda. Totes les explicacions a càrrec de Joan Launes, president de “La Riuada”.
A Miravet, després de retrobar noves forces, amb un bon àpat i una interessant tertúlia, l’alcalde Toni Borrell i el grup un xic minvat ascendírem al castell. En Toni Borrell ens donà una il•lustradíssima explicació envers totes les dependències del imponent castell templer de Miravet, de carreus i dovelles de pedra dolça d’Ascó. La vista des de la terrassa enrajolada, inimaginable.
Sota la coordinació de l’Institut Ramon Muntaner i organitzats pels centres d’estudis i entitats culturals de les Terres de l’Ebre, el Priorat, La Franja, el Maestrat i Els Ports, les activitats de l’Any Cabrera han tingut lloc a Falset, la Sénia, Ulldecona, Alcanar, Vinaròs, Móra d’Ebre, Amposta, Morella, Beseit —aquí al Matarranya intervingueren Pedro Rújula, Núria Sauch, Joan Lluís Camps, Joaquim Monclús i Alberto Moragrega—, Tortosa, Flix, Móra i Miravet.

El Tigre del Maestrat,
Ramon Cabrera i Grinyó,
i també del Matarranya,
Ribera d’Ebre i Els Ports.

José Miguel Gràcia

Aquest és el títol d’un assaig de Michael Billing, catedràtic de ciències socials a la Universitat de Loughborough (Regne Unit). Parla dels nacionalismes “inadvertits” que no són altres que els de les nacions amb estat. I és que estem avesats a anomenar nacionalistes només als que reclamen uns drets per territoris que formen part d’un estat. Segons Billing, el sentiment nacional dels estats es vertebra a travès d’una sèrie de “recordatoris” constants –ell els anomena banals– que omplen la vida diària: la bandera als edificis públics, les seleccions esportives… Això converteix l’espai que habitem en l’espai de la pàtria.
He recordat alguns articles que he llegit, també en aquest periòdic, titllant el nacionalisme de mal que cal eradicar, doncs és la font de tota desgràcia. Crec que l’afirmació és excessiva, doncs tal com hem vist, tothom, fins i tot qui no s’ho pensa, té alguna cosa de nacionalista. Jo no m’hi considero. Em costa trobar la utilitat a fronteres i exèrcits, i no m”emocionen les seleccions. L’únic que vull, com tants d’altres, és respecte i comprensió. Respecte per la nostra cultura i llengua, comprensió per la defensa de la seua supervivència. No vull fronteres, ni exèrcit, ni enemics. Només que totes les cultures que convivim dins el mateix estat tinguem un tracte equitatiu, al marge de si som més o menys minoritaris. Vull sentir que la nostra llengua –i el basc, i l’aragonès, i el gallec…– no és una nosa que provoca rebuig a la gent que no la té com a pròpia; que si venen a viure entre nosaltres els faça il·lusió d’aprendre-la, encara que només siga pel mínim respecte que mereix la terra que t’acull.
Per a això, que aparentment és tan senzill, només hi ha una fòrmula: tractar els altres com voldria que em tractessin a mi.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 20 de gener de 2007)

Hi ha dies en què t’aixeques de gairó. No sé si vostès coneixen l’expressió que diuen a la meua vila i que vol dir lo mateix que aixecar-se del llit amb lo peu esquerre, continuar amb ell i, en fi, acabar tenint un mal dia. Lo de perquè lo peu d’eixe costat i no l’altre del dret tindrà a veure amb la majoria, que utilitza la part dreta del cos. Potser per això ja des de els romans, tan aficionats als auguris, tot allò que venia de l’esquerra, de la seua sinistra, era fatal, és a dir, “sinistre” al nostre vocabulari connotatiu.
T’aixeques del costat que no toca i s’encadenen infortunis. Vas de pressa des de primera hora i un petit aparell de no res que necessites –un eixugacabells, una torradora…—, resulta que no s’engega. Arribes tard a treballar, i ara t’has deixat alguna cosa a casa. No et pots connectar a Internet i mirar uns correus que aguardaves; vas a un altre ordinador, nou però una mica atrotinat, i es pengen los documents. La impressora tampoc respon ni la gravadora de CDs, i el llapis de memòria se descompon en dos. Totes les eines de treball pareixen haver-se conjurat al mateix temps, paralitzant tota activitat possible. Quina tragèdia!
Què fer? Tornar al passat: a la màquina d’escriure amb paper de calcar color morat? Al bolígraf i prou? Quins temps! No sé si ho faríem, ni qui treballa amb material informàtic ni qui fa feines domèstiques ni qui depèn de vehicles per treballar la terra cultivable o urbanitzable, que no tornarien a l’era premaquinista i preelectrònica per moltes avaries que tingueren alhora. Hem construït un món de màquines que mos fan la vida fàcil, però també difícil quan s’entesten en no funcionar. Arribat un dia “tort”, hem de pensar que un simple càlcul de probabilitats ha provocat totes les desgràcies i que demà serà un altre dia!

María Dolores Gimeno

Fa poc ham hagut de passar uns quants dies a la ciutat. I, com ere d’esperar, també d’allí mos n’ham pogut endur un bon grapat d’experiències. Algunes són bones, i unes altres no ho són gens. Però permeteu-me que avui exposa alguns exemples d’estes últimes. Lo primer: la vespra del dia de Nadal, a posta de sol, una gent, sense tindre en compte que aquell no ere dia de recollida de trastes, en va dixar uns quants a la vora dels contenidors situats davant de casa nostra; afortunadament, durant una bona estona van ser diversos los vianants que van trobar que encara eren aprofitables i, a poc a poc, se’ls van anar emportant; perquè, de no ser així, s’hagueren estat tres dies al carrer. Lo segon: en diverses ocasions vam poder comprovar com, a diferents hores, i no necessàriament de nit, alguns homes, forçats per les urgències de la bufeta, al vore que no venie ningú pel carrer es posaven a orinar al racer dels contenidors. I el tercer: lo matí del dia de Cap d’Any, un home passejave el seu gos; i, com és habitual, gairebé a cada portal i a cada cantó l’animal s’aturave a marcar el territori; però en un determinat moment la bestiola va dipositar una enorme pasterada; l’honorable ciutadà es va mirar els excrements amb cara de resignació i, amb tota parsimònia, es va traure una bossa de plàstic de la borxaca com si tinguere intenció de retirâ’ls; però quan es va pensar que ningú el vee, es va tornar a posar la bossa a la borxaca i va continuar el passeig dixant tan fenomenal pastís al mig de la vorera i a disposició dels altres ciutadans. Certament, l’incivisme té poques excuses. I és encara més censurable quan es produïx aprofitant-se de l’anonimat que proporcione la multitud. Contràriament al que es pugue pensar, les escenes que acabo d’exposar van ser protagonitzades per persones d’una edat més que respectable. La conclusió és que es tracte d’una anomalia educacional que cal corregir. I hauríem de començar per reeducar la gent gran. Perqué si els majors no prediquem amb l’exemple és difícil que puguem transmetre als nostres fills aquells valors de la nostra societat que considerem essencials. I precisament lo civisme és un d’eixos valors.

(Publicat al Diario de Teurel, el dissabte 13 de gener del 2007)

Tretze de gener, ja han passat els grans banquets, les borratxeres “innocents”, les felicitacions hipòcrites, el raïm que se’ns va atragantar, les discussions familiars de sobretaula, els somnis trencats de la loteria, els munts de regals que quasi no aprofitarem… Han passat els Nadals hi ara tornem a la vida quotidiana, a l’oficina, a l’obra, a la facultat, i tot pareix més dur que abans, la rutina mos passa la factura per haver-la abandonat per les temptadores vacances, i aixequem la vista, i davant nostre se’ns apareix la dura costa de Gener

Els nostres comptes corrents s’han tenyit de roig, del mateix roig que la sang que s’aglomera al nostre cervell cada volta que pensem con mos ho farem per a arribar a fi de mes; la costa es fa més dura. Comencen les rebaixes, i els aparadors s’ompleixen d’ofertes impossibles que la nostra mentalitat consumista no pot deixar escapar; la costa es fa més dura. ETA Ha trencat la treva, i els polítics tornen a jugar a tirar-se floretes, sense tenir ni idea de que faran a partir d’ara, la costa es fa més dura. Bush en lloc de deixar d’una volta tranquils als iraquians, diu que enviarà més soldats per a que “democratitzin el país”; la costa es fa més dura. Àfrica es torna a tacar de sang per les guerres entre germans, la costa es fa més dura. Israel torna a matar famílies palestines, la costa es fa més dura. Guantánamo segueix en peu, la costa es…

Què? Una costa? Això es la vida normal de milions de persones que han tingut la fortuna de nàixer en el que es sol anomenar el primer món (fortuna per què natres tenim la sort de menjar tres vegades al dia i viure més enllà dels 40 anys) i que cada mes veuen com tot segueix igual. Veuen com l’historia s’ha acabat, com la vida és una línia recta i plana plena de penúries de la que sol es poden escapar mitjançant paranoies col•lectives que fan certes dates diferents.

No patiu que el “baixó” s’ha acabarà, prompte tindrem a les mans la pròxima dosi.

Marc Martí Badia

Aquests dies la beseitana Susana Antolí amb “Tornem a ser menuts” ha estat la guardonada amb el Premi Guillem Nicolau concedit pel Govern d’Aragó a la millor obra presentada escrita en català. Aquesta mateixa escriptora ja va ser seleccionada en anteriors edicions per la qualitat dels treballs presentats i, aquest any, finalment, ha estat guardonada. El Premi Guillem Nicolau va instituir-se el 1986 –enguany fa vint anys– i la primera convocatòria es va atorgar a l’escriptor lliterà Josep A. Chauvell amb la novel·la “L’home de França” que, més tard, va ser publicada en la col·lecció editada pel Govern d’Aragó «Pa de Casa», dedicada només a obres en català. L’any següent es va convocar però no es va concedir per diferents motius. I durant vuit anys va deixar de convocar-se coincidint amb el govern gens favorable per al català a l’Aragó presidit per Gómez de las Roces. En la represa, el 1995, el guanyador va ser el periodista saidinès Mario Sasot amb l’obra “Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon”, aquest treball va ser publicada en una nova col·lecció editada pel Govern d’Aragó i que va substituir «Pa de Casa», la nova col·lecció passà a denominar-se «Literaturas de Aragón. Serie en lengua catalana». El 1997 el guardó recau en un poeta de la Freixneda, Juli Micolau, amb el poemari “Manoll”, que serà el seu primer volum publicat. Un altre poeta, el codonyerà José M. Gracia, obté el premi el 2004 amb “Vers a vers a Barcelona”. En altres convocatòries han rebut el guardó escriptors de la comarca del Baix Cinca i algun any ha quedat desert. Sempre el Govern d’Aragó ha anat publicant les obres guanyadores, amb una única excepció. Els premis literaris i la seua publicació són una bona fórmula per a prestigiar la nostra llengua i incentivar l’aparició de nous escriptors.

(Publicat al Diaro de Teruel el dissabte 6 de gener del 2007)

Tothom sap, o si més no els lletraferits de poesia, que en Paul Celan –llegiu Txelan, més endavant ja veureu per què– és de bon tros el més gran poeta en llengua alemanya del moment actual. Però poeta romanès també? Doncs sí. I aquests dies m’ho ha tornat a confirmar un llibret deliciós, “Paul Celan. Los poemas rumanos” de Victor Ivanovici, aparegut l’any passat a la col•lecció “Caxón de Sastre” que tan acuradament editen les Prensas Universitarias de Saragossa. Feia temps que li anava al darrere i finalment l’he pogut comprar a Alcanyís. Ivanovici publica tant els versos com les proses poètiques d’en Celan –setze textos en total- en edició bilingüe romanès-castellà. No és la primera vegada que els espanyols tenim en traducció els versos romanesos celanians, ja que fa deu anys es van publicar a la revista valenciana L’Aiguadolç en original i versió catalana, però eren només els versos, mancaven les vuit proses poètiques de què ara també disposem. Però per què els escriu aquests textos en romanès ell, Paul Celan, poeta alemany? Celan havia nascut el 1920 a Czernowitz / Cernauţi / Cernivci a la Bucovina, només dos anys després de l’ensorrada de l’Imperi Austro-Hongarés, a una ciutat on convivien tot un mosaic de pobles, com a tantes de l’Est, practicant des de fa segles allò que ara en diríem un discret multiculturalisme: la meitat de la població són alemanys, un quart romanesos i un altre quart ucranians, a més d’importants minories d’armenis, gitanos, polonesos, eslovacs i on tothom, bé quasi tothom, disposa d’escola en la pròpia llengua. Però la tolerància cultural s’acaba amb l’Imperi. Ara tota la Bucovina ha esdevingut romanesa i el nou amo imposa la seua llengua. Paul Celan, de llengua alemanya, farà els seus estudis en romanès i acabarà sabent-lo tan bé com l’alemany, la llengua pròpia. A partir de 1945 passarà dos anys a Bucarest vivint sobretot com a traductor del rus al romanès. I d’aquests anys és la seua producció com a poeta romanès i el seu pseudònim: l’Antschel alemany esdevingut amb ortografia romanesa Celan –en la catalana hauria estat Txelán.

Artur Quintana i Font

La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (FACAO) –perque s’escriu així, en castellà– esmola les seues armes per acometre a la regidora de Calaceit i consellera de Cultura de la Comarca del Matarranya, Rosa Doménech, pel delicte imperdonable d’haver assistit a un acte organitzat per la Institució Cultural de la Franja de Ponent, que, per a la FACAO, és el mateix que dir el maligne amb banyes i pudor de sofre. Li retrauen haver col·laborat amb una entitat que “manipula la història i la veritat”. I ho diu una Federació d’entitats que afirmen, en contra de tots els estudis filològics seriosos –entre ells un de la Universitat de Saragossa, per posar un exemple gens sospitós de “nacionalisme lingüístic català”–, que el que es parla a pobles com Calaceit, no és català. Quina autoritat moral té esta Federació per a denunciar cap “manipulació”? O no és manipulació i faltar a la veritat dir, com diu la FACAO, que la llengua que parlem al Matarranya no es català sino “chapurreao”, una llengua que, caragolant la realitat, s’acaba en arribar a la frontera catalana, encara que a l’altre costat del límit amb Catalunya es parle el mateix. Però allí sí, allí és català, però a este costat de la ratlla no, aquí és “chapurreao”. Qui defensa este plantejament absurd manipulant olímpicament la realitat amb els prejudicis com a principal argument li retrau a la Rosa la seua participació en un acte de la Institució. No li cal patir, no li cal penedir-se de res i no li cal dimitir. La FACAO no és l’entitat més adient per a denunciar manipulacions.

S´ha mort el traïdor, “golpista” i lladre, exdictador de Xile, Pinochet i els demòcrates de tot lo món mos hem quedat en lo gust amarg per no veu-lo condemnat, pels seus crims, en vida al miserable. Perquè sap a poc els nou milions de dòlars que li van fer tornar del banc Riggs de Washington, on los tenie amagats, per compensar a una part de les víctimes. Però a alguns dels seus correligionaris, fascistes uniformats o civils, encara los hem de veure davant dels tribunals per respodre dels seus crims o robatoris. Llàstima que cap tribunal jutjarà mai als que des de fora de Xile van forçar i financiar en bona part el cop d´estat de l´onze de setembre.
Este tèrbol personatge va ser un super sèrie en lo seu que ere la covardia i la indignitat; i represente tambè el grau més alt de la espècie dels traïdors als amics i potencials aspirants a Judes refinats, sempre capaços de fer qualquer barbaritat en benefici propi. Poca-soltes d´alta graduació que diuen estimar la Pàtria i la venen posant els diners en comptes secrets. Catòlics poc exemplars que s’agenollen davant dels capellans de la seua calanya per prendre la comunió, mentres cavil·len Operacions Còndor i Caravanes de la mort.
S´ha mort el covard sense pagar pels seus crims, però els demòcrates respirem més tranquils perquè, a Xile i altres nacions d´Amèrica Llatina, pareix que aquesta temporada van recobrant significat les sagueres paraules d´Allende a la Moneda: sigan ustedes sabiendo que mucho más pronto que tarde, de nuevo se abrirán las alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.
Bons Nadals a tots i que al 2007 plogue més que enguany pel Baix Aragó.