Pessebres i tradicions
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de desembre del 2006)
Lo costum d’instal•lar pessebres al Nadal ve de fa uns tres cents anys al Regne de Nàpols, allavòrens governat pels Borbons. Durant lo segle XVIII a la ciutat de Nàpols los pessebristes constituïen una comunitat nombrosa i important establerta al barri del Vico dei figurari. Lo seu estil era excessiu i superabundant, mescla del luxe renaixentista i la fastuositat barroca italiana, amb figures de mida més gran que la natural, que recreaven de manera lliure los personatges i escenes de la Nativitat de Jesús a la vila de Betlem. Carles III, que primer va ser rei de Nàpols, al vindre a regnar a Espanya va importar la moda pessebrista, que encara continua i que ha passat a ser distintiva dels països mediterranis de tradició catòlica, per contrast amb los protestants de l’arbre i el Pare Noel dels cérvols i el trineu.
Hi ha ciutats que estos dies celebren fires artesanes al voltant de l’art de les figures “betlemistes”, i a alguns carrers, vitrines comercials i esglésies se poden contemplar preciosos portals a la napolitana, amb tot tipus de detalls artístics, al costat de les llums pròpies de les festes. De la mateixa manera, a les nostres cases coexistixen sovint l’arbre nòrdic i les figuretes, moltes voltes mogudes pels xiquets de la família. No vaig dubtar mai quan jo les movia de la presència al mateix temps del desert de serrill i de la neu de farina sobre les palmeres, com tampoc me vaig qüestionar lo contrast entre les pellisses dels pastors i el xiquet mig despullat al bressol a qui li anaven a dur regals.
En lo meu cas eren Ses Majestats d’Orient, sense cap dubte, los màgics portadors de regals. Per desgràcia, no me’n va arribar mai ni un del tronc de Nadal, “que caga torrons i pixa vi blanc”, com recorden los meus pares de la seua infància tan poc comercial, però tampoc, encara, del “modern” Pare Noel. Ja se sap, les tradicions naixen, evolucionen i també moren, atiades per campanyes publicitàries que no patixen massa per supervivències ni procedències.
María Dolores Gimeno
