Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 30 de decembre del 2006)

Cuba s’està preparant per a un canvi radical, tan sobtat com esperat, temut, alhora que desitjat, entre la ràbia i la desesperança, amb la nostàlgia i les armes despuntant en la nova albada; amb les multinacionals i les velles màfies preparant-se per a desembarcar de nou en la paradisíaca illa; amb la prosperitat i la pobresa extrema movent les ales.
Mentre que en algunes mansions de l’illa i en altres situades a l’altre costat de l’oceà es maquina en silenci en una impacient espera, en altres habitatges més humils s’intueix el pitjor, temorosos, perquè a la fi sempre que hi ha hagut canvis els ha tocat el pitjor.
Tots ho saben, tots ho sabem, també tu ho saps,… i és que, Fidel, t’estàs anant, a poc a poc, i enmig d’un silenci que fa presagiar el pitjor.
Ja només s’eleven al cel els salms i plegaries dels teus deixebles i correligionaris “santers”, mentre el terra de les muntanyes s’impregna amb sang ritual dels animals ofrenats a Olodumare.
En la meua última visita a l’illa ja no em van permetre saludar-te, camarada. A pesar de tot em quedaré amb la teua imatge de revolucionari, aquella que em vas mostrar pocs anys abans que morira Franco, quan eres l’ídol de gran part de la joventut d’aquest país, quan em vas confessar amb llàgrimes als ulls les teues visions d’una Cuba lliure i pròspera..
No obstant això els anys no han passat en va, i, tal vegada perquè els governants nord-americans t’ho han posat massa difícil, probablement perquè la vellesa anquilosa els ideals i acaba per convertir-los en nostàlgia o en simple utopia, aquests últims anys han sigut nefastos per al teu país.
El meu últim viatge va arribar massa tard i diversos amics comuns m’han recomanat suspendre-’l, perquè, segons ells, ja és massa tard. Només em queda desitjar-te, doncs, que quedis sota la protecció de Briyumba, de Kimbisa, de Mayombe; i que resin per tu els Ararà Dahoney, els Ararà Sabalú, Ararà Mágino i Dara.
Vas venir d’Olodumare i prompte restornarás a ell. Salutacions, camarada; pau i prosperitat per al teu poble.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 23 del 2006)

El dijous 14 de desembre, es va reunir a Saragossa el Jurat del Premi Guillem Nicolau —de literatura catalana— a fi i efecte d’atorgar el premi d’enguany. Per unanimitat es va decidir atorgar-lo a l’obra poètica Tornem a ser menuts, de la beceitana Susana Antolí Tello, “per la construcció d’un món imaginari que incorpora d’una forma innovadora elements quotidians de la tradició i de la terra, amb un llenguatge fresc i senzill, accessible al públic infantil i jovenívol”. La Susana Antolí publicà el passat 2005 el llibre Memòries d’un altre segle, editat pel Centro de Estudios Bajoaragoneses i l’Associació Cultural del Matarranya. Ens consta també que l’any 2004 va guanyar el premi de relats curts Maties Pallarès de la Vila de Pena-roja de Tastavins i el 2005, el de relats hiperbreus de la Comarca del Matarranya.
El Jurat del Guillem Nicolau va decidir també donar una menció especial a l’obra La construcció de la Casa del Pare d’en Carlos Andreu Sancho.
El Guillem Nicolau és el premi més important del Govern d’Aragó en llengua catalana —narrativa, poesia, teatre, assaig, traducció, etc. — per als nascuts a l’Aragó o molt vinculats a aquestes terres, amb una dotació econòmica de 3000 euros i la publicació de l’obra premiada en la col•lecció Literaturas de Aragón.
El Departament de Cultura de la DGA i els membres del Jurat del Premi, volen encoratjar, tant als nous com als avesats escriptors aragonesos de llengua catalana, a que preparin els seus treballs per al pròxim premi de l’any 2007. Els premis es dignifiquen per la qualitat de les obres presentades, sense oblidar-nos del goig primer que dóna la quantitat. Algunes obres que hi romanen a l’espera de ser publicades, a les taules, calaixos i prestatges de les associacions culturals, haurien de mobilitzar-se vers aquest premi.
La Diputació de Saragossa convoca anualment dos premis —Santa Isabel de Aragón— un de narrativa i un altre de poesia per a treballs escrits en qualsevulla de les llengües d’Aragó (aragonès, castellà o català) amb la mateixa dotació del Guillem Nicolau. Més modest, però també més conegut any rere any, és el Maties Pallarès de la Vila de Pena-roja de Tastavins per a obres curtes en català o castellà.

José Miguel Gràcia

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 de desembre del 2006)

Lo costum d’instal•lar pessebres al Nadal ve de fa uns tres cents anys al Regne de Nàpols, allavòrens governat pels Borbons. Durant lo segle XVIII a la ciutat de Nàpols los pessebristes constituïen una comunitat nombrosa i important establerta al barri del Vico dei figurari. Lo seu estil era excessiu i superabundant, mescla del luxe renaixentista i la fastuositat barroca italiana, amb figures de mida més gran que la natural, que recreaven de manera lliure los personatges i escenes de la Nativitat de Jesús a la vila de Betlem. Carles III, que primer va ser rei de Nàpols, al vindre a regnar a Espanya va importar la moda pessebrista, que encara continua i que ha passat a ser distintiva dels països mediterranis de tradició catòlica, per contrast amb los protestants de l’arbre i el Pare Noel dels cérvols i el trineu.
Hi ha ciutats que estos dies celebren fires artesanes al voltant de l’art de les figures “betlemistes”, i a alguns carrers, vitrines comercials i esglésies se poden contemplar preciosos portals a la napolitana, amb tot tipus de detalls artístics, al costat de les llums pròpies de les festes. De la mateixa manera, a les nostres cases coexistixen sovint l’arbre nòrdic i les figuretes, moltes voltes mogudes pels xiquets de la família. No vaig dubtar mai quan jo les movia de la presència al mateix temps del desert de serrill i de la neu de farina sobre les palmeres, com tampoc me vaig qüestionar lo contrast entre les pellisses dels pastors i el xiquet mig despullat al bressol a qui li anaven a dur regals.
En lo meu cas eren Ses Majestats d’Orient, sense cap dubte, los màgics portadors de regals. Per desgràcia, no me’n va arribar mai ni un del tronc de Nadal, “que caga torrons i pixa vi blanc”, com recorden los meus pares de la seua infància tan poc comercial, però tampoc, encara, del “modern” Pare Noel. Ja se sap, les tradicions naixen, evolucionen i també moren, atiades per campanyes publicitàries que no patixen massa per supervivències ni procedències.

María Dolores Gimeno

Hi ha la tradició que quan encara no tens queixal del seny los pares te porten a missa. Poc després, quan ja els pots fer el servici, fas d’escolanet a canvi de perres per a la maquineta. I quan ja no hi ha manera d’enganxar-te apareix eixe sermó fabulós: «si no vas a missa no hi ha vermut». Aixina que si vols anar a jugar a la maquineta has de passar per l’església a purgar els pecats que pots tindre als 12 anys. A l’emissora dels capellans, la Cope, encara es promocionen dient “Somos libres”.
Altres tradicions curioses són les de no canviar el dia de les festes. «Lo dia dels sants patrons sempre s’ha fet este dia». I fins i tot hi ha creences populars que a algun poble del Matarranya han canviat les festes de dia els plou a gust del Sant. Però haig de dir que això de mantindre los dies de les festes ja em pareix bé. Qui vulgue festa al poble, que hi estigue. Faltarie!
Però al que arribe la paranoia tradicional és quan lo capitalisme pot més que els sermons. Fa alguns dies al Cresol del Diario de Teruel hi ha qui die que el carrer estave ple de llumenetes, i consumisme. Ho firmo! Una cosa és que el Corte Inglés celebro el Nadal a ple estiu. Però una de pitjor és que a principis de desembre els nostre ajuntaments, que entre tots mantenim, ja posen «bones festes» als carrers del Matarranya, albres de Nadal i llumenetes. Que no podem esperar? Jo ja entenc que si fora negociant no fotria ni un duro a l’empresa dels Troncs de Nadal. Me dedicaria a l’empresa de Papes Noel de cotó ben europeus que es penjen als balcons i a les finestres. I si puguera ja els vendria tots al setembre.
Així és com entenem les tradicions. Perdem les nostres i agarrem les de fora. Però no es pot canviar el dia de les festes. Això sí, Nadal l’escomencem a celebrar un mes abans. Coherència, senyors!

Tenir cua de palla significa que si botes foc a la cua del veí, qualsevol altre pot encendre’t la teua. Això és el que està passant amb tots els cassos de corrupció urbanística que s’estan destapant. Ara tothom diu que això ja es veia venir. Que el desgavell edificador que està transformant el paisatge no podia ser. Tampoc era normal l’enriquiment desmesurat i sobtat d’alcaldes i càrrecs municipals o autonòmics. Els que hem estat en algun ajuntament, encara que siga modestet, sabem que exercint un càrrec municipal hi perds diners, temps i salut. I a voltes fins i tot la vida, com en els cassos del meu sogre Adrian i del meu amic Toni Llerda. També sabem que, per fer front a les despeses municipals mínimes cal fer mans i mànigues. Res a veure amb el que veiem aquests dies per la tele: cotxes luxosos, grans mansions, obres d’artistes cotitzadíssims… Tota esta gent –i tots els que vindran– passaran davant del jutge on hauran de donar comptes de la seua gestió.
Ara ens trobem davant d’un cas on es culpabilitza una persona que és morta, que no pot donar explicacions a ningú i que no va embutxacar-se ni un cèntim. A més, un ajuntament és l’alcalde, els regidors i el secretari (o secretària) que és qui realment controla els mecanismes de l’administració, qui aixeca acta dels plens i arxiva la documentació.
Tot això ho explico perquè s’està calumniant una persona bona, honesta i segurament masssa ingènua, com era en Toni Llerda. La seua obra està a la vista. Els errors, s’han de demostrar. I les responsabilitats del funcionament de l’ajuntament –d’aquesta legislatura i de les anteriors– s’han d’aclarir i repartir amb justícia. A voltes la gent que té cua de palla no se n’adona fins que se li encén.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de decembre del 2006)

Avui mentre esmorzava he encès la televisió i he vist com la publicitat habitual s’havia transformat en un enorme aparador dels joguets que poc a poc s’aniran transformant en articles de somni que tots els xiquets anhelaran tindre. “Playmobil, Action Man, Barbie, Hot Wheels, etc…” desfilaven davant els meus ulls com si cadascuna dels les peces inanimades d’aquests joguets amagués la porció de felicitat que els falta a molts nens, i tants sols per “més de 30 euros”.
Acabat el got de llet, he eixit a comprar el pa, i un cop al forn de pa m’he topat de sobte en una muntanya de torrons i una cistella gegantesca que vestia un rètol que deia “Cistella Nadalenca”. La gent passejava en un gran somriure passejava per l’aparador demanant on es participava a la rifa de la cistella, i quasi al mateix temps omplia les bosses en tarrons dels gustos més diversos. M’ha tocat el torn, he demanat una barra de quart i quan anava a pagar la dependenta m’ha pregunta “No vol un poquet de tarró?” Jo sobtat he dit que no, i he marxat tranquil•lament cap a casa.
Més tard, casi bé a l’hora de sopar, he baixat les escales de casa per anar a fer una volta en los amics. He obert la porta, i … mil reflexos metal•litzats en tots los colors de l’arc de Sant Martí han impregnat les meues retines, aixecant el cap he vist les, de vegades massa abstractes, de vegades massa explícites, llums de Nadal. Ha sigut llavors, quant he vist les coses clares; els anuncis de joguets, els tarrons i les llumetes, ja és Nadal.
Encara falta un mes, però el Nadal ja es aquí, i en ell, totes les grans contradiccions de la nostra societat. El consumisme exasperant animat per la televisió i la propaganda de les mil i una empreses, la generositat d’aquells que tenen més i per Nadal apadrinen un xiquet, i l’amabilitat hipòcrita de tots aquells que mai ens saluden però ara cada vegada que ens veuen ens fan dos “besos” i ens diuen “BON NADAL”.
Marc Martí Badia

Durant la xarrada-col·loqui que es va celebrar fa poc a Beseit es va posar de manifest l’important paper que juguen les associacions locals i comarcals com a motors culturals. Un paper destacat que els ajuntaments i els consells comarcals acostumen a infravalorar, la qual cosa es traduïx en ajudes públiques esporàdiques, gairebé sempre cicateres i poc puntuals. Per això sorprén que, a pesar de comptar amb tan escassos recursos, les AACC siguen capaces de generar tantes activitats i d’un nivell tan acceptable. La pena és que, per causa de la incomunicació, i de la poca divulgació que se’n fa, eixes activitats difícilment superen l’àmbit municipal. Evidentment, en eixe aspecte influïx moltíssim que els propis organitzadors tampoc les valoren prou. Perqué, a l’igual que passe amb les exposicions, los tallers, les contractacions, i en tantes altres coses, ¿no serie més lògic, i més gratificant, que les obres de teatre que representen los propis associats es pugueren exportar a altres viles? Pensem-hi…, perquè està clar que caldrie optimitzar esforços i recursos. I per això a Beseit vam recuperar la vella idea de constituir una coordinadora comarcal. I vam tornar a proposar que convindrie que fore la institució comarcal la que assumire eixe paper creant una oficina, depenent de la conselleria de cultura, amb la missió de concentrar i distribuir entre les associacions la informació generada per elles mateixes, de facilitar informació puntual sobre ajudes i subvencions, i d’orientar i ajudar en los tràmits burocràtics. En tal sentit, fa algun temps que l’Associació Cultural del Matarranya va prendre la iniciativa. Però el cert és que, amb los mitjans i la infrastructura de qué dispose el Consell Comarcal, solament es necessitarie una persona dinàmica, motivada i amb voluntat de fer les coses bé. Fins i tot desplaçant-se als pobles per a arreplegar la informació i per a oferir col·laboració. Tal decisió redundarie en benefici d’un bé comú tan important com és la cultura. Perquè, si, com es va dir a Beseit, la cultura és vida, un poble cult és un poble viu. I solament aquells pobles que es mantenen vius poden encarar el futur amb optimisme.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de decembre del 2006)

No fa gaire, en un dels actes que organitza l’associació “El Cachirulo” d’Alcanyís va cantar un joter basc d’una vila navarresa de la ribera dreta de l’Ebre, prop de Tudela. Va cantar i molt bé, superant el refredat que patia. Ho va fer sempre en castellà, mai en basc. L’acompanyava la seua mestra que en unes paraules d’introducció al recital va remarcar que tant l’Ebre com la jota els agermanava a ells, navarresos –no va dir bascos- amb nosaltres aragonesos. En acabar l’acte vaig preguntar a la mestra si també es cantaven jotes en basc i em va dir que els bascos tenien el zortziko i altres cants, però que en tot cas no tenia notícies que es cantessen jotes en basc. Vaig comentar que això contrastava amb la situació en els territoris de vora l’Ebre on es parla català, ja siga al Baix Aragó o a la part de Tortosa, ja que s’hi canten les jotes tant en castellà com en català. Va agrair-me aquest comentari que, deia, li venia de nou, i comentàrem que potser se’n feia un gra massa de voler identificar la jota exclusivament amb l’Aragó i el castellà, ja que evidentment es canta en altres paísos i llengües, i opinàvem que la jota ha de servir no pas per excloure, sinó per agermanar independentment de territoris i llengües. I en tot cas i en relació amb aquest darrer punt cal aplaudir la iniciativa de l’Ajuntament de Saragossa que des de fa uns anys convoca un concurs anual de jotes en les nostres tres llengües, aragonès, castellà i català. Confiem que aviat, ara que ja comença a haver-n’hi un bon gruix de textos, els publiquen en un llibret per a donar-los més difusió i que les escoles i associacions joteres les incorporen al repertori. Alguns grups musicals ja ho fan de cantar jotes no solament en castellà, sinó també en aragonès, i en el cas del català l’Associació Cultural del Matarranya té en preparació un disc amb jotes en català cantades pels germans Elsa i Germán Celma Ibáñez de la Codonyera, que ja han actuat al seu poble en altres ocasions.
Artur Quintana