Presumptes
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de novembre)
Cada cop són més els presumptes dels qui es parla lliurement en programes de “cor buit”, presumptes que sovint no arriben a seure als escambells de la justícia, i que, no obstant això, acudeixen indefensos a un linxament moral per part de presentadors de televisió de famèlic somriure, tertulians “4x4” àvids de morbositat i de diners fàcils, productors sense escrúpols; i públic submergit sota la marea de l’escàndol pseudoperiodístic.
I és que en els temps que corren arriben a pagar-se quantitats desorbitades per calumniar, fer córrer la brama, ventejar les pròpies misèries o simplement per insultar-se a tornajornals enfront del televisor.
Dissortadament hem vist tribunals populars força influenciats per certs mitjans de comunicació; a polítics desfent-se de la carnassa o aprofundint en ella, sota l’única empara del bum-bum, o per temor a veure’s esquitxats; i genteta anònima encegada per la fama a costa d’enllumenar-la amb malaurances alienes.
A mesura que les democràcies avancen, semblen anar oblidant darrere seu aquella vella presumpció d‘innocència, per abanderar amb força la presumpció de culpabilitat. No solament certs programes de televisió acusen a tort i a dret, sinó que hem de transitar una vegada i una altra enfront de càmeres que ens vigilen als carrers o als aeroports com si cadascun dels que passegen per davant d’elles fossin criminals potencials, presumptes culpables. Certament és un preu que hem de pagar per xacres d’aquest segle com són el terrorisme o la inseguretat ciutadana; però això no esvaeix un cert sentiment de fracàs social.
En la situació actual l’amistat, la camaraderia, la professionalitat, el respecte, la dignitat, o la nostra pròpia imatge social poden veure’s debolides d’un cop de ploma, sobtadament, en qualssevol moment que entri en escena una amant infidel, un fals amic, una tertuliana deïficada, una parella de paranoics o l’aprenent de periodista amb copalta i sense res interessant per a contar.
Lamentosament les càmeres de vigilància seguiran considerant-se com a armes necessàries per garantir la nostra seguretat, però algunes mirades traïdorenques haurien de recobrar la seva perduda vergonya; alhora que certes càmeres de televisió podrien començar a enfocar cap a un altre costat, enginyar-se-les per entretenir-nos amb intel•ligència i mostrar respecte vers els altres.
Silvestre Hernàndez i Carnè
