Com al segle XIX
Les condicions laborals en la construcció, un dels pocs treballs que es poden trobar a la majoria dels nostres pobles, segueixen, al menys en part, estancades al segle XIX, fossilitzades i fora del context que se li suposa al món occidental. Quan el Govern posa en marxa el “Plan Concilia” per facilitar als funcionaris la compatibilització de la vida laboral amb la familiar, quan es comença a reivindicar la jornada setmanal de trenta-cinc hores, quan els reportatges televisius parlen d’empreses maternals que posen en marxa guarderies per a que els seus empleats puguin estar prop dels seus fills, les condicions que imposen bona part dels empresaris de la construcció dels nostres pobles als seus treballadors no són molt diferents de les que se li atribueixen al denostat segle XIX. “Si vols ho prens i si no ho deixes, que al darrera teu fan coa esperant treball” és el principal argument per imposar exigències tan draconianes. Del mes de vacances ni se’n parla. Quinze dies com a molt i gràcies. La jornada de vuit hores, per la qual ha lluitat la classe treballadora des de fa cent anys, és encara una utopia. Deu hores al dia com mínim i, a més, es treballa tots els dissabtes pel matí. Per als cada dia més nombrosos paletes i manobres immigrants, la perspectiva és encara pitjor: els dies de vacances no es cobren, i la paga extra de l’estiu ni la oloren. Totes estes circumstàncies, que pareixen eixides d’una d’aquelles novel·les que retrataven les penúries de la classe treballadora de la Revolució Industrial, es donen aquí i ara, al nostre costat i, a més a la faena més penosa de totes, la construcció. Per no parlar de les mesures de seguretat. En resum, els treballadors pitjor tractats laboralment són també els que tenen la pitjor faena. Sempre ho voràs.
