Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de novembre del 2006)

Com que sic ciutadana de la frontera, l’Aragó a on vaig néixer me’l miro des de la Catalunya a on visc. Inversament, les eleccions catalanes, tan mediàtiques, encara les observo des de la vila aragonesa a on voto, encara que la “frontera” per a mi no és més que “la partició del terme”, lo riu Algars. Així que, ciutadana militant d’un padró aragonès, no haig pogut votar a les autonòmiques del dia de Tots Sants.
No m’ha calgut tampoc posar-me a reflexionar a qui hauria votat. No obstant, sí que m’ha cridat l’atenció la nova formació Ciutadans-Partit de la Ciutadania i els seus resultats. D’este partit han transcendit les seues propostes més diferents a les dels partits tradicionals, en especial la defensa del bilingüisme com a “senyal d’identitat de la societat catalana”, que reclamen per a les institucions, mitjans de comunicació i la cultura, i també per a una escola sense immersió lingüística, reconeixent “com vehiculars les dues llengües oficials a Catalunya”. Com a filòloga i professora de Llengua i Literatura Espanyola podria exposar les meues tesis i experiències a l’ensenyament secundari i universitari sobre els avantatges del sistema adoptat per l’escola catalana i de la implícita integració de l’alumnat, que acaba sent igual de competent –o d’incompetent— en les dues llengües oficials. Com a parlant del català, llengua minoritària, podria argumentar la conveniència de mesures proteccionistes per part de l’administració, i contar la meua experiència diària sobre l’ús de les llengües a Catalunya.
L’espai d’esta columna m’obliga a centrar-me en la meua dimensió més precària: aragonesa catalanoparlant de la Franja sense llei lingüística. Ja m’agradaria a mi haver pogut assistir a una escola aragonesa amb dues llengües com la dels meus alumnes catalans, o que ho pogueren fer ara els fills dels meus amics i parents. Ja voldria jo poder demanar o presentar documents escrits en la meua llengua materna a l’Aragó oficial monolingüe. Ja firmaria per tindre diaris (gràcies, Diario de Teruel), teles o ràdios en català al meu bocí d’Aragó. Al final acabaré ficant-me al pit pels carrers de la Franja l’eslògan ciutadà: “En catalán, sí. En castellà també” (o era al revés?).

María Dolores Gimeno

Lo saguer fi de setmana d´octubre he viscut una experiència molt forta relacionada en les consequències que ha de tindre pel Baix Aragó la Ciutat del Motor d´Alcanyís. I he estat temptat de parlar del tema en lo sr. Fuster, però venen eleccions aviat i no cal anar per ahí regalant arguments a ningú. Que s´hi guanyon los vots com puguen.
Resulte que voliem viatjar a València per assistir al Concurs Internacional de Cant Operalia que promou el tenor Plácido Domingo. I com València està prou lluny de Saragossa i també voliem fer una mica de turisme, una setmana abans ens vam posar a buscar allotjament. I quina va ser la nostra mala sort quan després de perdre moltes hores per Internet buscant hotels, hostals, cases rurals i pensions de mala mort; després de consultar a tres agències de viatge i de cridar per telèfon a un munt de pobles a la quinta forca de la capital del Túria, ens vam quedar en les ganes de viatjar. Perquè en un rogle de cent quilòmetres no hi havie disponibles ni un llit, ni una màrfega, ni un sac de palla blana a una barraca entremig dels tarongers on pugueren passar la nit dos enamorats de la Traviata, Rigoletto i la Flauta Màgica.
Què passave a València eixos dies? Perquè estave tot a caramull de gent forastera? Doncs, molt fàcil. Perquè al Circuit de Xest se celebrave lo Campionat d´Espanya de Motociclisme, i milers d´aficionats havien colapsat completament l´ampla xarxa d´allojaments d´aquella provincia.
Si a la CMA s´han de viure d´aquí a quatre dies moltes invasions de visitants com la que contem de les motos de Xest, ja es poden anar preparant noves instal·lacions per tots els racons del Baix Aragó. Perquè les motos, els cotxes i el soroll desenfrenat mos portaran problemes, però també moltísims euros que algú tindrà que replegar.