Turisme i despoblació
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de novembre del 2006)
El futur, allò que serà, allò que passarà, allò que normalment és el terreny dels somnis, de les aspiracions, de l’ambició; als territoris rurals sol ser sinònim de desesperança, de pors. Qui no ha pensat que el seu poble, paisatge sentimental de la seua infància, desapareixerà? Que aquella societat semicomunitària, mai perfecta, quedarà reduïda a un petit parc antropològic per a visitants urbanites. Realment, la tendència actual ens porta per aquest camí, per la transformació de les zones rurals en urbanitzacions de segona residència, on uns pocs “natius” resistiran al èxode ensenyant, mantenint i contant com es vivia abans en aquells meravellosos llocs.
Després de fer aquesta reflexió, a mi sempre em ve al cap la idea de si no hi ha altra alternativa, de si no hi ha un futur paral·lel a la despoblació turística. Fa unes setmanes, parlant en uns turistes andalusos em van dir “hemos estado por muchas zonas de Teruel, i todas son muy bonitas. Pero, el Matarranya es la que nos esta gustando más, porque aquí además de ser todo encantador esta vivo…” Esta viu, esta viu, sense saber-ho em van donar la solució. Jo, en la meua faceta de turista, he visitat moltes zones d’Aragó que realment eren increïbles, però sempre he trobat que eren com els fòssils dels museus, éssers sense vida que conserven el seu aspecte gràcies a la geològica congelació del temps, o més ben dit gràcies a la seua mort. I, a qui no l’entristeix veure com pobles que van estar plens de vida ara son receptacles buits que resisteixen el pas del temps gràcies a la cura dels restauradors. Per això, crec que el futur dels nostres pobles resideix en aconseguir que convergeixin el turisme i el manteniment de la població. I, per això, cal que mantenim intacte el nostre patrimoni històric, medi ambiental i monumental, al hora que desenvolupem les indústries, el comerç i les activitats tradicionals de la zona per a que els pobles segueixin vius. Sé que aquesta afirmació pot sonar determinista, però crec que aquesta és l’única esperança per tenir un futur viu.
Marc Martí Badia
