Viles i Gents

Les III Jornades Culturals i Literàries del Matarranya organitzades per la comarca han acabat després de tres intensos caps de setmana –del 27 d’octubre al 12 de novembre-. Nou poblacions han participat en el desplegament de trenta convocatòries culturals de tota mena: presentació de llibres, taules redones, conferències, exposicions plàstiques, projeccions, animació, teatre, correfocs, actuacions musicals… Una excel•lent excusa per al visitant forani i per al nadiu per conèixer els paisatges i la monumentalitat de les nostres viles. Llàstima que l’atapeïda programació dels actes de les jornades ho fan realment difícil de combinar si volem anar a tot arreu. La primera setmana l’hispanista irlandès Ian Gibson acaparà la major part dels actes convocats: taules redones, conferències, presentacions i signatura de llibres… Gibson, accessible a tothom i interessat per tot, es mostrà molt agraït i impressionat en el descobriment d’una comarca que no coneixia i de l’acolliment de la seua gent. Èxit de públic, per la presència del personatge, garantit. Els altres dos caps de setmana els protagonistes dels actes culturals érem la gent de la comarca o vinculada amb la comarca. La premsa i la cultura ocuparen un lloc destacat en les convocatòries i també les exposicions. No s’entén perquè la presència de públic va ser tan desigual. Alguns actes, com la conferència de Pere Navarro sobre Els parlars del Matarranya a Valljunquera, van tenir força públic i altres vam estar en família. Suposo que s’analitzaran les causes per intentar de millorar les jornades que esperem es tornen a convocar la pròxima tardor. Felicitats sobretot a la regidora de l’ajuntament de Calaceit i consellera de la comarca del Matarranya Rosa Domènech com a entusiasta iniciadora i continuadora de les jornades que pretenen fer participar totes les viles en un gran projecte comú cultural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de novembre)

Cada cop són més els presumptes dels qui es parla lliurement en programes de “cor buit”, presumptes que sovint no arriben a seure als escambells de la justícia, i que, no obstant això, acudeixen indefensos a un linxament moral per part de presentadors de televisió de famèlic somriure, tertulians “4x4” àvids de morbositat i de diners fàcils, productors sense escrúpols; i públic submergit sota la marea de l’escàndol pseudoperiodístic.
I és que en els temps que corren arriben a pagar-se quantitats desorbitades per calumniar, fer córrer la brama, ventejar les pròpies misèries o simplement per insultar-se a tornajornals enfront del televisor.
Dissortadament hem vist tribunals populars força influenciats per certs mitjans de comunicació; a polítics desfent-se de la carnassa o aprofundint en ella, sota l’única empara del bum-bum, o per temor a veure’s esquitxats; i genteta anònima encegada per la fama a costa d’enllumenar-la amb malaurances alienes.
A mesura que les democràcies avancen, semblen anar oblidant darrere seu aquella vella presumpció d‘innocència, per abanderar amb força la presumpció de culpabilitat. No solament certs programes de televisió acusen a tort i a dret, sinó que hem de transitar una vegada i una altra enfront de càmeres que ens vigilen als carrers o als aeroports com si cadascun dels que passegen per davant d’elles fossin criminals potencials, presumptes culpables. Certament és un preu que hem de pagar per xacres d’aquest segle com són el terrorisme o la inseguretat ciutadana; però això no esvaeix un cert sentiment de fracàs social.
En la situació actual l’amistat, la camaraderia, la professionalitat, el respecte, la dignitat, o la nostra pròpia imatge social poden veure’s debolides d’un cop de ploma, sobtadament, en qualssevol moment que entri en escena una amant infidel, un fals amic, una tertuliana deïficada, una parella de paranoics o l’aprenent de periodista amb copalta i sense res interessant per a contar.
Lamentosament les càmeres de vigilància seguiran considerant-se com a armes necessàries per garantir la nostra seguretat, però algunes mirades traïdorenques haurien de recobrar la seva perduda vergonya; alhora que certes càmeres de televisió podrien començar a enfocar cap a un altre costat, enginyar-se-les per entretenir-nos amb intel•ligència i mostrar respecte vers els altres.

Silvestre Hernàndez i Carnè

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de novembre del 2006)

Així com la Real Academia de la Lengua Española és l’organisme que vigila i dóna brillantor al castellà, l’Institut d’Estudis Catalans té cura de la llengua catalana, encara que amb uns objectius més amples que els de la primera. L’IEC vol ser una acadèmia d’acadèmies, i per això conformen la seua estructura: una secció de filosofia i ciències socials, una secció de ciències i tècniques, una altra de història i arqueologia, una altra més de ciències biològiques i, com no, la secció filològica.
L’any 1906 va tenir lloc a Barcelona el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana al objecte de fixar els objectius per a la defensa de la cultura i llengua catalanes, però va ser el 18 de juny de 1907, vuit mesos més tard, quan va tenir lloc la creació de l’Institut d’Estudis Catalans per un acord de la Diputació de Barcelona i per iniciativa d’Enric Prat de la Riva.
El passat 16 d’octubre, a dos quarts de vuit de la tarda i en el modernista Palau de la Música de Barcelona, ple de gom a gom, començà l’acte d’obertura del centenari.
El president de l’Institut, Sr. Salvador Giner, va iniciar l’acte amb el parlament “Passat, present i futur de l’Institut d’Estudis Catalans”, una glossa del passat i força plans per al futur. Demanà suport i confiança al Govern.
Després, el doctor en farmàcia i director adjunt de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, entre altres títols, Sr. Joan Meseguer, impartí la seva conferència “Oncologia a principis del segle XXI”
El Sr. Antoni Riera, president de la Comissió Executiva del Centenari, va presentar el programa d’actes del I Centenari. Les celebracions —uns 370 actes— tindran una durada de setze mesos.
L’acte va comptar amb la presència de Pasqual Maragall, president de la Generalitat i la ministra de Cultura del govern central, Carmen Calvo. Tots dos van reconèixer la tasca de l’Institut i es felicitaren per la ferma sintonia i col•laboració dels dos governs amb l’IEC.
Llàstima — i aquesta és la crítica negativa que fem de l’acte— que la Franja de Ponent, Franja de l’Aragó o senzillament la Franja, no fos, ni relacionada ni esmentada com territori de parla catalana, en el decurs de l’acte.
José Miguel Gràcia

Les condicions laborals en la construcció, un dels pocs treballs que es poden trobar a la majoria dels nostres pobles, segueixen, al menys en part, estancades al segle XIX, fossilitzades i fora del context que se li suposa al món occidental. Quan el Govern posa en marxa el “Plan Concilia” per facilitar als funcionaris la compatibilització de la vida laboral amb la familiar, quan es comença a reivindicar la jornada setmanal de trenta-cinc hores, quan els reportatges televisius parlen d’empreses maternals que posen en marxa guarderies per a que els seus empleats puguin estar prop dels seus fills, les condicions que imposen bona part dels empresaris de la construcció dels nostres pobles als seus treballadors no són molt diferents de les que se li atribueixen al denostat segle XIX. “Si vols ho prens i si no ho deixes, que al darrera teu fan coa esperant treball” és el principal argument per imposar exigències tan draconianes. Del mes de vacances ni se’n parla. Quinze dies com a molt i gràcies. La jornada de vuit hores, per la qual ha lluitat la classe treballadora des de fa cent anys, és encara una utopia. Deu hores al dia com mínim i, a més, es treballa tots els dissabtes pel matí. Per als cada dia més nombrosos paletes i manobres immigrants, la perspectiva és encara pitjor: els dies de vacances no es cobren, i la paga extra de l’estiu ni la oloren. Totes estes circumstàncies, que pareixen eixides d’una d’aquelles novel·les que retrataven les penúries de la classe treballadora de la Revolució Industrial, es donen aquí i ara, al nostre costat i, a més a la faena més penosa de totes, la construcció. Per no parlar de les mesures de seguretat. En resum, els treballadors pitjor tractats laboralment són també els que tenen la pitjor faena. Sempre ho voràs.

La història està plena d’històries familiars que foten uns canvis d’una generació a una altra que no hi ha qui els entengue. Per exemple, a qualsevol persona li sobresalte que l’alcalde falangista per 17 anys de Salobre (Caceres) tingue com a fill a un dels màxims cervells de les espanyes socialistes i plurals, José Bono. Evidentment, això del sobresalt hi ha que prendre-s’ho en la màxima ironia possible.
També, hi ha qui diu que el governador civil de Terol, lo General Pizarro, va ser qui va acabar en los maquis. Los va tallar els punts de suport. I qui més va rebre, com sempre, van ser els civils. Bàsicament, va manar als masovers que cada dia baixaren a dormir al poble i deixaren la clau del mas al cuartel de la Guardia Civil. De matí, l’havien de passar a arreplegar. No serà per això pel que van caure els masos, però segurament que si que hi va ajudar.
Anys més tard, s’han instal•lat al Matarranya uns neomasover de cert nivell, com per exemple Biel, que parlen d’altres neomasovers com Belloch, o d’alguns altres com “Manolo Pizarro”, descendent directe del Governador, que diuen que es declara enamorat de “La Toscana aragonesa” (La Comarca, 09/05/2006, Especiales). Si es que no hi ha res com que et posos a tancar els masos per a que et vingue el net i es passo a vendre’ls com lo referent internacional del benestar. Esta joventut!
Mentre Endesa, l’empresa del net, opes hostils a part, hi ha qui diu que és qui està forçant lo desplaçament i trencament de la comunitat Mapuche-Pehuenche a sudamèrica, en la construcció de macroembassaments que inunden les seues terres. Ai que es repetix la història! Però paciència, que quan los Mapuche poson vol directe Terol – Xile potser descobrim La Toscana llatinoamericana.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de novembre del 2006)

Com que sic ciutadana de la frontera, l’Aragó a on vaig néixer me’l miro des de la Catalunya a on visc. Inversament, les eleccions catalanes, tan mediàtiques, encara les observo des de la vila aragonesa a on voto, encara que la “frontera” per a mi no és més que “la partició del terme”, lo riu Algars. Així que, ciutadana militant d’un padró aragonès, no haig pogut votar a les autonòmiques del dia de Tots Sants.
No m’ha calgut tampoc posar-me a reflexionar a qui hauria votat. No obstant, sí que m’ha cridat l’atenció la nova formació Ciutadans-Partit de la Ciutadania i els seus resultats. D’este partit han transcendit les seues propostes més diferents a les dels partits tradicionals, en especial la defensa del bilingüisme com a “senyal d’identitat de la societat catalana”, que reclamen per a les institucions, mitjans de comunicació i la cultura, i també per a una escola sense immersió lingüística, reconeixent “com vehiculars les dues llengües oficials a Catalunya”. Com a filòloga i professora de Llengua i Literatura Espanyola podria exposar les meues tesis i experiències a l’ensenyament secundari i universitari sobre els avantatges del sistema adoptat per l’escola catalana i de la implícita integració de l’alumnat, que acaba sent igual de competent –o d’incompetent— en les dues llengües oficials. Com a parlant del català, llengua minoritària, podria argumentar la conveniència de mesures proteccionistes per part de l’administració, i contar la meua experiència diària sobre l’ús de les llengües a Catalunya.
L’espai d’esta columna m’obliga a centrar-me en la meua dimensió més precària: aragonesa catalanoparlant de la Franja sense llei lingüística. Ja m’agradaria a mi haver pogut assistir a una escola aragonesa amb dues llengües com la dels meus alumnes catalans, o que ho pogueren fer ara els fills dels meus amics i parents. Ja voldria jo poder demanar o presentar documents escrits en la meua llengua materna a l’Aragó oficial monolingüe. Ja firmaria per tindre diaris (gràcies, Diario de Teruel), teles o ràdios en català al meu bocí d’Aragó. Al final acabaré ficant-me al pit pels carrers de la Franja l’eslògan ciutadà: “En catalán, sí. En castellà també” (o era al revés?).

María Dolores Gimeno

Lo saguer fi de setmana d´octubre he viscut una experiència molt forta relacionada en les consequències que ha de tindre pel Baix Aragó la Ciutat del Motor d´Alcanyís. I he estat temptat de parlar del tema en lo sr. Fuster, però venen eleccions aviat i no cal anar per ahí regalant arguments a ningú. Que s´hi guanyon los vots com puguen.
Resulte que voliem viatjar a València per assistir al Concurs Internacional de Cant Operalia que promou el tenor Plácido Domingo. I com València està prou lluny de Saragossa i també voliem fer una mica de turisme, una setmana abans ens vam posar a buscar allotjament. I quina va ser la nostra mala sort quan després de perdre moltes hores per Internet buscant hotels, hostals, cases rurals i pensions de mala mort; després de consultar a tres agències de viatge i de cridar per telèfon a un munt de pobles a la quinta forca de la capital del Túria, ens vam quedar en les ganes de viatjar. Perquè en un rogle de cent quilòmetres no hi havie disponibles ni un llit, ni una màrfega, ni un sac de palla blana a una barraca entremig dels tarongers on pugueren passar la nit dos enamorats de la Traviata, Rigoletto i la Flauta Màgica.
Què passave a València eixos dies? Perquè estave tot a caramull de gent forastera? Doncs, molt fàcil. Perquè al Circuit de Xest se celebrave lo Campionat d´Espanya de Motociclisme, i milers d´aficionats havien colapsat completament l´ampla xarxa d´allojaments d´aquella provincia.
Si a la CMA s´han de viure d´aquí a quatre dies moltes invasions de visitants com la que contem de les motos de Xest, ja es poden anar preparant noves instal·lacions per tots els racons del Baix Aragó. Perquè les motos, els cotxes i el soroll desenfrenat mos portaran problemes, però també moltísims euros que algú tindrà que replegar.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de novembre del 2006)

El futur, allò que serà, allò que passarà, allò que normalment és el terreny dels somnis, de les aspiracions, de l’ambició; als territoris rurals sol ser sinònim de desesperança, de pors. Qui no ha pensat que el seu poble, paisatge sentimental de la seua infància, desapareixerà? Que aquella societat semicomunitària, mai perfecta, quedarà reduïda a un petit parc antropològic per a visitants urbanites. Realment, la tendència actual ens porta per aquest camí, per la transformació de les zones rurals en urbanitzacions de segona residència, on uns pocs “natius” resistiran al èxode ensenyant, mantenint i contant com es vivia abans en aquells meravellosos llocs.

Després de fer aquesta reflexió, a mi sempre em ve al cap la idea de si no hi ha altra alternativa, de si no hi ha un futur paral·lel a la despoblació turística. Fa unes setmanes, parlant en uns turistes andalusos em van dir “hemos estado por muchas zonas de Teruel, i todas son muy bonitas. Pero, el Matarranya es la que nos esta gustando más, porque aquí además de ser todo encantador esta vivo…” Esta viu, esta viu, sense saber-ho em van donar la solució. Jo, en la meua faceta de turista, he visitat moltes zones d’Aragó que realment eren increïbles, però sempre he trobat que eren com els fòssils dels museus, éssers sense vida que conserven el seu aspecte gràcies a la geològica congelació del temps, o més ben dit gràcies a la seua mort. I, a qui no l’entristeix veure com pobles que van estar plens de vida ara son receptacles buits que resisteixen el pas del temps gràcies a la cura dels restauradors. Per això, crec que el futur dels nostres pobles resideix en aconseguir que convergeixin el turisme i el manteniment de la població. I, per això, cal que mantenim intacte el nostre patrimoni històric, medi ambiental i monumental, al hora que desenvolupem les indústries, el comerç i les activitats tradicionals de la zona per a que els pobles segueixin vius. Sé que aquesta afirmació pot sonar determinista, però crec que aquesta és l’única esperança per tenir un futur viu.

Marc Martí Badia