LLuitar
Lluitar
Fa alguns anys que per les nostres comarques naveguen uns jóvens que proposen esta reflexió: “No me digas que no hay por qué luchar”. La porten gravada a les samarretes, i és l’expressió del pensament que va inspirar la cançó «Por qué luchar» del grup “AZERO” de la Condonyera: «Puede que a ti no te importe que ordenen y manden/ unos cuantos integrantes del banco mundial.// Ahora bien, si vienen inmigrantes/ sí que te mosquea y eso es ilegal.// Y dejar que se mueran de hambre es algo normal.// No me digas que no hay por qué luchar.// Puede que a ti te la sude que sean millones/ los indios en condiciones de precariedad.// Puede que te toque los cojones/ y vuelvas la espalda a la realidad.// Puede que no esté en tus oraciones tener dignidad.// Puede que a ti te la sude que mueran las selvas/ y se agoten las reservas de la humanidad.// Pero esto aunque tú no lo sepas/ se va a la mierda y no hacemos na.// Si queremos cerrar nuestra celda lo mismo te da.» No es tracte solament de la manifestació de la rebel·lia d’uns jóvens contra les injustícies del món globalitzat. És una crítica directa i encesa a la indiferència, el conformisme i la passivitat que carateritzen la societat actual i que són l’origen de bona part dels mals que afligixen la humanitat. Per això, malament los qui perdem l’esperit crític. Crític, en primer lloc, amb natres mateixos. Malament los qui, com l’avestruç, amaguem lo cap per a ignorar la realitat. Malament los qui ja no trobem cap causa col·lectiva per la que treballar. Malament los qui, per les dreceres de la vida, anem dixant les il·lusions i la capacitat de lluitar per la simple raó de qué l’existència és més fàcil si mos ho donen tot mastegat. Per això, avui més que mai, és necessari que els jóvens, que mantenen intacta la capacitat de censurar allò que consideren injust, remoguen les consciències amb quatre verdats.
J. A. Carrégalo
